Un llibre de què tots parlen. Ja va per la 3a edició. L’autor? El psicòleg clínic Jordi Royo Isach. Es titula Els rebels del benestar.Claus per a la comunicació amb els nous adolescents(Alba editorial, 2009). És obvi que els trastorns hormonals que regeixen la conducta dels adolescents no han canviat: són els de sempre. En canvi, l’entorn en què creixen els nous joves no és el nostre. Són els fills de la societat globalitzada, d’Internet i del món digital. ¿Quines estratègies hem de seguir pares i educadors per acoblar-nos al que és un canvi en tots els nivells, econòmic, educatiu i de valors? Com diu Royo, a hores d’ara l’adolescència cada vegada comença més prompte i acaba més tard. A dotze anys, un xic/a porten ja claus de casa, quan tornen no hi troben ningú, porten mòbil, pateixen desordres alimentaris, esdevenen menuts tirans amb els pares i professors…Són fills de la cultura de l’oci, desmotivats, oposicionistes, …que acaben amb problemes de conducta i fracassant. Són “rebels del benestar”, tenen tota classe de luxes i es rebel.len perquè en volen més. Són joves que no coneixen la cultura de l’esforç, que no saben que el triomf exigeix treball dur i constància, que qui vol alguna cosa, ha de guanyar-se-la. Mentre hi haja la idea que el que triomfa és el més viu, el més espavilat, i no el que treballa bona cosa, els joves no valoraran l’esforç personal.Segons Royo, en el futur, els joves amb millors notes seran estrangers, perquè estan més acostumats a esforçar-se per obtenir coses. En una època en què quatre pilars de la societat com família, escola, religió i política estan en crisi..¿quina mena de valors han de fer seus els joves? ¿Internet significa més comunicació entre les persones o més impunitat per canviar la imatge pròpia, transformant la veritat en una mentida virtual? ¿Poden quedar els actes delictius sense conseqüències quan els protagonitzen adolescents? Royo posa l’exemple dels joves vàndals que, després d’un partit de futbol, fan tota classe de destrosses segurs que no els passarà res?
Entrevista a Jordi Royo, a Catalunya Ràdio(30-11-2008)
BALTASAR PORCEL (Andratx, 14 de març de 1937-Barcelona, 1 juliol 2009) IN MEMORIAM
Campanya per al foment de la lectura en valencià. L’Alqueria blanca.
Aquestes vacances (Pasqua,2009) he llegit finalment el llibre d’Albert Boadella Adiós Cataluña.Crónica de amor y de guerra, premi Espasa d’assaig 2007. La part de l’amor és una exaltació de la dona amb qui ha compartit tants anys : la pintora Dolors Caminal. És envejable el grau de compenetració i de complicitat que aquesta parella ha assolit. Dolors és la font d’equilibri, el factor d’estabilitat en qui es recolza adesiara el nostre genial còmic. Seny i rauxa, doncs, en perfecte acoblament. De la ploma de Boadella ixen paraules veritablement tendres, senzilles, emotives, evocadores, cap a la quotidianitat viscuda amb la seua dona. La part de la guerra ha provocat l’enrenou previsible, ateses les darreres obsessions de Boadella. Dispara -no salves precisament- i rep algun que altre projectil. Jo, que no sóc independentista, ni nacionalista, ni regionalista ni no sé-quants-istes més, però que crec fermament en una Espanya plurinacional i plurilingüe diferent de la que tenim ara,m”ha quedat de pedra de veure quant d’odi i ressentiment pot acumular dins seu una persona durant més trenta anys, si fa no fa. Boadella afirma que deixa la seua tribu “sin rencor ni amargura“. Però no hi ha qui s’ho crega, després de llegir el llibre. La seua escriptura ha suposat, per a ell, una mena de catarsi i això és cert: s’ha quedat més ample que ample després de posar negre sobre blanc un grapat de coses que ja repetia en converses privades insistentment: una persona tan lliure com ell se sent angoixada davant el sistema nazionalista que han implantat la dreta pujolista i l’esquerra-republicano-socialista (El tripartit, per aclarir-nos). Ell pretén anteposar la Catalunya real a la Catalunya-ficció,a la nació dels mil anys i totes aqueixes “majaderías“. Ell, un esperit lliure i lliurepensador -o lliberal, empresari teatral, a la fi- ja no pot més: malda perquè les persones esdevinguen “ciutadans” i no “súbdits“, perquè la Catalunya real acabe emergint i faça a miques la Catalunya-mentida del pujol-maragallisme. Voldria que tots isqueren al carrer cridant consignes com “somos una región”, “ja n’hi prou de pessebristes”, “nos gustan los toros i Josep Pla” (ep, que a molts de “la ceba”, també ens agrada el mestre empordanés! ). Tots contra l’Estatut de Zapatero, aqueixa ” bazofia intervencionista“. Tots contra l’estat, que subjuga i ofega la individualitat. Lliberal,doncs? Deu ser-ho, si jutgem per les floretes que dedica a l’esquerra que, en la seua opinió, s’entesta irracionalment a “seguir la senda de la fe y no la del pensamiento libre.Es más fácil el credo que la ciencia.Fuera de su ámbito sólo ven reaccionarios, asquerosos liberales y fachas. [...] Circulan con el piloto automático conectado: están contra Israel y por Palestina, por Castro y contra Estados Unidos, por Picasso y contra Dalí, por la teología de la liberación y contra la Iglesia, por la negociación con asesinos, a favor de la multiculturidad, por las vanguardias, por los derechos de los animales, contra la energía nuclear y por los molinos generadores; desprecian la idea de un Dios intangible y adoran la medicina alternativa. Su más perspicaz conclusión es que en España la culpa de todo la tiene el PP.” Brillant descripció que podrien signar, sense traure’n ni una ratlla, Aznar, Rajoy, Camps, Costa o… el mateix Pujol que el nostre showman tant odia. Com veieu, no hi ha ni una gota de ressentiment en les paraules del gran director.Tot de bon rotllo. Es necessita ser cruel per al.ludir al “maremàgnum mental” que atribueix a Maragall, expresident de la Generalitat, tenint en compte el greu estat de salut que pateix a hores d’ara. Però bé, la guerra és la guerra i Boadella ha triat bàndol. Junt amb un grup selecte i ardit de catalans no pujolistes-maragallians (Arcadi Espada, Xavier “barco” Pericay, el del català “light”…) redacta un “Manifiesto” i crea un partit, “Ciutadans”, que aconsegueix col.locar “tres guerrilleros” en el Parlament pujolista-maragallià. Que tremole el sistema! Denuncia valentment com els periodistes orgànics, servils i temerosos, se’ls van llançar al coll des dels mitjans del règim, els insultaren i els menysprearen.I des de llavors, ja no omplin teatres a Catalunya. Tots, l’Avui, La Vanguardia,El Periódico,la Ser, El País, Catalunya Ràdio, contra el pobre Boadella. Si no fos per la premsa “lliure” com La Razón, ABC, segurament el nostre heroi ja hauria plegat. Però, posats a desbarrar, toca fons en la pàg.254: “En Cataluña se puede vivir hoy muy bien, del mismo modo que se podía en la época de Franco, hasta plácidamente, a condición de que no te interpongas en el sistema; más concretamente, en las martingalas identitarias.” Tot té un límit, i ací el nostre artista se’n passa. Sort que, mentre a Catalunya es viu “la lenta y sinuosa implantació del nazisme“,a les altres tribus Els Joglars van d’èxit en èxit. Endut per l’emoció, recorda quan a Pamplona, en una conferència organitzada pel UPN, la sala prorrompé en aplaudiments quan conclogué la xarrada dient “Sin histeria, sin complejos, con íntima satisfacción, con voz moderada y todo el sentido común de un catalán,¡viva España!” O, quan, en un altra conferència a l’hotel Ritz de Madrid, es va sentir com a casa envoltat d’insignes prohoms no-nazionalistes. El nostre genial director, a la vista de l’èxit que té a terres com Andalusia, està estudiant anar-se-n’hi a viure.Adiós Cataluña. Hola,Andalucía. Al cap i a la fi, com deia Aristòfanes i ens recorda en el llibre tan oportunament: la pàtria és només el lloc on un es troba a gust. Fins ací el resum.Ara ve l’opinió.
No se’n vaja a Andalusia. Vinga-se’n a la COMUNITAT BLAVENCIANA!!! No ens estem de res. Hi serà feliç.
Mire, sr Boadella. El qui escriu açò creu ser bona persona, tot i ser de la “ceba”.Algun defecte m’ha d’adornar. He de reconéixer,però, que me l’estime, a vosté i a altres grups de la Catalunya pujolista-maragalliana que vol abandonar, com Comediants,Dagoll-dagom, La fura dels Baus, etc. Vaig disfrutar de debò veient “Teledeum” i l’adaptació dels contes de Pere Calders a “Antaviana”.Ja em comprén: l’edat no perdona. Ens fem sentimentals. Estic convençut que seria més feliç a la Comunitat Valenciana que a Andalusia. Recorde: ací no ens estem de res. Li ho detalle:
-Ací també tenim un sistema: el campsritisme, sota el qual alguns patim la mateixa angoixa existencial que vosté. Però com que són molt liberals, a més d’honradíssims, i pensen com vosté respecte a l’anacrònica esquerra,clònica i sense idees, segur que s’hi trobarà ben a gust. L’únic problema és que vosté és català, però amb convocar una roda de premsa i cridar un “viva España!”, tot resolt. Tenim nou arquebisbe. Vinga a berenar amb ell. De segur que poden aclarir aquell malentés sobre el “Teledeum”.
-La premsa ací també està domesticada. Quasi tota és del règim: Las Provincias, La Razón, El Mundo, l’ABC… La tele,Canal 9 i Punt 2,igualment. I 13 freqüències de la TDT se les emportà el senyor Uribarri, aquell que triomfa a Madrid. En ràdio, tenim l’oficialista Ràdio 9. Cert que hi ha el Levante-emv, i el País-CV, que sense ser “de la ceba”,resulten un poc molestos, però s’hi acostumarà. Ah, i si té enyorança (Dolça Catalunya…) podrà veure TV3 i els altres productes de la CCRTV que,gràcies a l’or català, els cebataires veiem amb assiduïtat. Em pense que el sistema liberal campsista,sempre en defensa de la salut mental dels votants, vol tancar els repetidors…
-El nostre Himne parla d’”ofrendar nuevas glorias a España“, així,sin complejos, con íntima satisfacción. Com a vosté li agrada.¿On estarà millor? Enguany celebrem el centenari d’una Expo ben espanyola. No se’l perda.
-Ací ens agraden els bous (els toros) d’allò més. C9 no para de retransmetre “corregudes”. Ens encanta José Tomàs i Ponce és d’ací mateix, de Xiva, on es parla castellà. ¿No se li’n fa la boca aigua?
-Si li apeteix carregar contra els “de la ceba”,els venuts al servei del pujolisme-maragallià -, també en tenim. Recorde: ací anem a més.Pot fundar un grup de debat, un lobby tribal. De segur que compta amb el suport del sistema. “Es catalán, pero buen chico“, que diria l’alcaldessa. Li puc recomanar algun “abogado, de cara risueña” ( García Santandreu), alguns periodistes independents (María Consuelo Reyna, Sánchez Carrascosa, Baltasar Bueno…), algun empresari valencianista (Lladró),la presidenta de l’IVAM i algú de Teatres de la Generalitat. Podrà atacar EL TEMPS, ACPV, el BLOC…i els altres de la quintacolumna pujol-maragallista. Com que vosté se’ls coneix tan bé…
-Parle amb la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. Ells li ensenyaran l’ortografia correcta de l’idioma valencià. I si no, millor: estrene directament en castellà. Així farem normal en l’escenari, el que ja és normal a nivell de carrer. No li sembla? Comunitat real, no País ficció!
-El clima de la nostra tribu -si és que a tribu arribem, que ho dubte- és molt semblant al de la seua. Més humit, no tan sec com el dels Pirineus. No tenim masies pròpiament, però sí masos, alqueries i alguna barraca que ha sobreviscut a l’allau especulador. En un lloc o altre el podrem instal.lar,no patisca. Tenim Falles (que vosté coneix com pocs), Miracles de Sant Vicent, el Misteri d’Elx. S’ho passarà bé.
-Ah! en el seu llibre confessa que “nunca he conseguido saber si Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol son buenos poetas.” Sap? A mi em passa el mateix amb gent com Andrés Estellés, Xavier Casp (el primer, no el passà els seus últims dies ‘autotraduint-se) Joan Fuster,etc. No sé si són bons escriptors o no.A estones crec que sí, altres que no. Però no patisca: ni uns ni altres rebran per ara cap Premi Nobel. Com que són de tribus nazis!
-Ah! Ací no tenim Creus de Sant Jordi, però sí medalles d’Or de la Generalitat Valenciana. Si fa bondat, li’n podrem donar alguna -diguem-ne al foment de la concòrdia entre les tribus- algun 9 d’Octubre.
-Pense-s’ho, home. Vinga-se’n. No se’n penedirà.
VALEBLOC.
Nou llibre. Andreu Martín publica en Bromera la seua última novel.la,premi València de narrativa en valencià 2007. El seu títol: “De tot cor”.
Navegant, navegant, he trobat una pàgina que més que de llibres, parla de cultura en general. Tal vegada tu ja la coneixeràs, però per a mi ha estat tot un descobriment.Es diu Cultura 21.
ROBERT ARCHER I AUSIÀS MARCH
He llegit hui(6-03-08), a l’edició valenciana d’EL PAÍS, una interessant entrevista amb el conegut hispanista anglés(Londres,1948), Robert Archer. Com sabeu, l’últim treball que ha publicat és una tria de poemes d’Ausiàs March destinada al món anglosaxó, “Ausiàs March: Verse Translation Of Thirty Poems”(2006). Si ja és difícil “traduir” poesia, traduir la d’un poeta de la complexitat i riquesa de March suposa un esforç ímprobe, però segons Archer, ha valgut la pena.”Cap poeta del segle XV -diu- va ser capaç d’escriure en un nivell tan personal.I això ens dóna una idea de la magnitud de March.(…) En el Cant Espiritual parla d’uns problemes teològics que segueixen sent bastant importants.I ho fa amb una sinceritat, diguem, que és molt difícil de trobar fins molt després.És insòlit que un cavaller dels nivells baixos de la cavalleria valenciana del segle XV siga capaç de parlar-nos encara.És un miracle! Com és possible que una poesia escrita fa tants segles ens parle d’una manera tan directa encara?” M’ha sorprés especialment com aquest professor, amb molts de docència, tant a Anglaterra com a Àustralia, descobrí, amb només vint anys, la nostra llengua i cultura.”Vaig arribar a Borriana, a collir taronges, vivia en una pensió de mala mort i no sabia res ni del castellà ni del valencià.” Ho recordava, emocionat, quan el 1997 l’Agrupació Borrianenca de Cultura el nomenà Síndic d’Honor. Amb ambaixadors com ell, no hi ha dubte que la nostra cultura -i també la castellana i la portuguesa, que coneix com pocs- serà més i millor coneguda arreu del món.
Acaba d’eixir en edició de butxaca (a només 11 €!) la novel.la d’Ildefonso Falcones, L’Església del Mar, un volum de més de sis-cents pàgines, que explica, de manera molt didàctica i amena, com era la vida en la Barcelona del segle XIV. L’excusa argumental és la història d’Arnau, un serf de la terra que fuig a la ciutat en busca de la llibertat, paral.lela a la construcció d’una bella església, Santa Maria del Mar, que, temps a venir, esdevindrà símbol del barri de la Ribera, del port de la ciutat. Literàriament és només correcta, però es deixa llegir. Ara bé: des del punt de vista històric ens il.lustra magistralment sobre la vida en el camp i en la ciutat, les difícils relacions entre el rei i la noblesa, de la noblesa amb els burgesos, dels serfs de la gleva amb els jueus i els moriscos, i de tots plegats amb la Inquisició i amb el Papat. En totes i cadascuna de les planes hi traspuen els coneixements de les institucions catalanes medievals que atresora Falcones. Si no fos pel gruix del llibre, seria més que recomanable per als nostres alumnes, tant de Valencià com d’Història. No sóc gaire aficionat als best-sellers com aquest (ja va la quinzena edició, i aparegué el 2006) però algú me’l va regalar i he de reconéixer que m’ha interessat des de les primeres pàgines. Us el recomane. Trobe que està bastant per damunt de la mitjana de patracols de novel.la històrica apareguts darrerament. No m’estranyaria gens que algun director espavilat la portara a la gran pantalla. És qüestió de temps.
Acabe de passejar-me per El mundo, de Juan José Millás. Es consustancial al hecho de escribir – diu- sentir daño y alivio al mismo tiempo. L’escriptura, doncs, com a catarsi personal. En el cas de Millás, home forjat literàriament en el periodisme -la columna diària-, em sorprén com intenta enllaçar l’adult que ara és amb el xiquet que fou:l’amic del Vitaminas, el col.laborador de l’Interpol, l’enamorat de les veïnes seductores, l’alumne d’una tètrica acadèmia i d’un seminari encara més fosc. I com, malgrat haver sentit la por, la sorpresa, les imatges i les sensacions d’aquell menut, no s’hi reconeix. És com si l’hagués somiat. L’habilitat formal, estilística, que desenrotlla un periodista de columna diària, aplicat a la literatura, produeix bons resultats. M’agrada. M’interessa.
LLIBRES EN BUSCA DE LECTORS
Hi ha certes èpoques de l’any -Nadal, Fira del Llibre- que les editorials valencianes fan un esforç més que remarcable per traure novetats al mercat. Novetats que provenen de l’adjudicació de premis literaris -de vegades amb dotacions econòmiques molt dignes- o del fi olfacte dels caçatalents de torn. Així, de sobte, els aparadors de les llibreries de costum s’omplin de novel.les, poemaris, assaigs ben interessants i d’un nivell mitjà elevat…Un miratge, però. Ens fa la impressió que ens trobem davant una cultura normal i estem encara a anys lluny de ser-ho. Però ¿on són els lectors? ¿fan la imprescindible labor d’informació i anàlisi que els pertoca els nostres mitjans de comunicació? Sobre aquest punt reflexionava fa uns mesos Joan Carles Girbés, director editorial de Bromera. Feu clic ací, si voleu llegir l’article sencer.
