OPINIÓ

SABER LLATÍ

La importància de la llengua llatina en la cultura occidental ha estat tan decisiva que, encara hui, quan volem destacar que algú és molt savi o simplement que se les sap totes,  diem que “sap llatí”. La pràctica desaparició de l’assignatura de llatí dels plans d’estudis de l’ensenyament secundari ens hauria de fer repensar l’arraconament en què tenim la nostra llengua mare. Fins i tot en els temps de la globalització la llengua llatina té ple sentit com a interlingua. Com diu José María Sánchez Martín, professor del Departament de Filologia Clàssica de la Universitat de Salamanca, és injust l’oblit en què tenim la llengua de Cèsar, Sèneca, Descartes o Newton, en plena era digital:”De hecho, la palabra computer viene directamente del verbo latino computare -explica-. Por otra parte, el latín és la lengua que mejor representa la unidad europea. Es patrimonio de todos y al mismo tiempo no pertenece a nadie.Mantiene, además, círculos de latinohablantes, por lo que no sólo no es una lengua muerta, sino que con los años se ha ido enriqueciendo y ha servido como lengua franca en Europa durante 2.200 años.” En efecte, davant el ressorgiment del llatí com a llengua de la xarxa o de cercles d’entesos, l’invent del respectable doctor Zamenoff (l’esperanto),hi té poc a fer.  El professor Sánchez Martín pertany al Circulus Latinus Matritensis (Cercle Llatí de Madrid), un grup de persones que una volta al mes es reuneixen per fer tertúlia en llatí.  Sánchez Martín ha contribuït també a donar equivalent llatí a tantes expressions anglosaxones del món de la informàtica. Vegem-ne algunes: WWW (World Wide Web) (Tela Totius Terrae), Tribus verbis te volo (vull xatejar amb tu),  arxiu (scapus), esborrar (delere), xip(talus),  correu electrònic (cursus electronicus), hardware(armatura), Internet (interrete), link(coniuctio), modem(transmodulatrum), monitor(monitorium), ordenador(computratum), pantalla (scrinium), password(signum), ratolí(mus), teclat(claviatura), etc. La vitalitat del llatí com a llengua internacional és tan gran que Ràdio Finlàndia hi emet un informatiu “Radio Finlandia Nuntii Latini”, que compta amb cinc milions d’oients. Existeix també una revista digital: “Commentari Periodici Latini” i una “Vocabula Computralia”, vocabulari llatí de termes tècnics i informàtics que tradueix de l’anglés els mots d’ús corrent en la Xarxa. Definitivament: LINGUA LATINA IN INTERRETE TRIUMPHAT (La llengua llatina triomfa en Internet). ITA SIT. Que així siga.

PRENEU CADIRA I SEIEU:RIURE ÉS SA

Ningú no negarà, a aquestes altures, els indubtables dots d’observació i anàlisi del nostre poble que caracteritzaven l’enyorat Josep Vicent  Marqués. La seua trajectòria com a polític seria una altra cosa. Però ja se sap: ser intel.lectual i dedicar-se a la política és, a casa nostra i a tants altres llocs, una contradicció insoluble. Però anem per feina. En el seu genial “País Perplex”(1974), el mestre de sociòlegs ens advertia que no havíem de confondre “valencianía” i “valencianisme”. Més encara: els considerava termes antagònics. El primer no exigia cap esforç. Si has nascut ací, ja tens “valencianía”. Guanyes punts  si dius que “a valenciano no me gana nadie”. Si, a més,rebles el clau, aclarint que “soy más español que nadie” (i no com altres, i no ens agrada assenyalar…), que “eso de que el valenciano –lengua que no uso más que para decir tacos- y el catalán son lo mismo, habría que verlo”, declares la teua devoció per la “Mae Déu” i  dius que “después del Madrid, eres del Valencia a muerte”. Si et sents feliç de la “valencianía” que t’ix per cada porus de la teua castellanitzada pell, i confesses que, si beus més del compte, cantes –en valencià- allò de “Visca el pa, visca el vi, visca la mare que ens va parir!”, ja està. Has fet el ple de “valencianía”. Tu sí que ets il.lusionant.  Però si, desgraciadament, ets de la ceba. O siga, dels amargats que creuen que si no ploren no mamen, que aspiren a construir un País Valencià digne, amb una llengua una i trina, a reforçar la lleialtat lingüística, a impedir que el nostre paisatge s’òmpliga de ciment, de “pais”i de camps de golf , a fer de la Televisió Valenciana una eina que servisca per introduir  noves pautes de comportament lingüístic (pel.lícules i publicitat en valencià) i no un mer instrument de propaganda… si t’agradaria que les províncies desapareguen perquè tots fórem valencians… Si vols promocionar els cantants que volen viure en valencià i no els que tenen “valencianía”. ..Ahh, amic, amiga. Tu ets un/una “valencianista”,pateixes el mal incurable del “valencianisme” que ho vol polititzar tot. Si ve el Papa, et poses la camiseta de “Jo no t’espere”. Si et porten a la ciutat la Fórmula I, preguntes per què s’han tapat amb llençols i cartells els solars en “re-construcció” del Marítim. Si et porten a casa  la Copa de l’Amèrica –“famosa en el mundo entero”- et preguntes: 1r ¿Què és això? i 2n ¿Quins beneficis ens portarà?. Xe, calla i disfruta! Tu, disfruta!  Canal 9 ja t’explicarà què són les regates i si has d’apostar pels  suïssos o els neozelandesos. Xocolate o kiwi.  Xe, sí.  La vida són quatre dies. Il.lusiona’t, i desfila amb” la región que avanza en marcha triumfal!”.

Pel to ploramiques d’aquestes ratlles, ja haureu deduït que jo sóc “valencianista”, però no sóc del Valencia CF. Gent valencianista com jo, amb tendència, per tant, a tocar els collons i a amargar la festa, però molt més sabuda, ho explica així: “En el País Valencià –diu- sembla que la realitat no compta, al costat de la propaganda: la realitat ha perdut tot crèdit, comparada amb l’al.lucinació.Retrocedim en quasi tot, incloent-hi l’ètica i l’estètica, mentre la propaganda afirma que avancem exemplarment i sense parar”(J.F.Mira, “El País”,5-05-09)

Fins i tot és possible que hàgeu captat el motiu d’aquests llarguíssims paràgrafs.A hores d’ara, la “valencianía” està de festa. El miratge de l’”anem a més” celebra cent anys de realitat virtual valenciana. Cent anys de l’Exposició Regional de 1909. Però sospite que de tot allò el que els agrada més és la lletra d’una “promo” (com es diu ara) amb la música d’un mestre ple de “valencianía”, el suecà  Josep Serrano, autor de sarsueles d’innegable sabor…madrileny. Començant amb  la  marxa de la Ciutat, el nostre suecà compongué  una minisarsueleta  que anava in crescendo fins acabar en un eixordador “Vixca,Vixca,Vixca”. La celebració anava més o menys així: l’Ateneu Mercantil de Valencià i l’Ajuntament de la ciutat muntaven, en els terrenys que envolten la Tabacalera, una mostra del que la Región tenia per a vendre a Espanya: arròs, taronges, torró, dàtils, roses, nards, clavells,tallers treballant a destall, cants d’amor i guitarres mores (magribines, en diríem ara). Construïen edificis en pocs  mesos, pegaven una regadeta ben pegada a l’Albereda i programaven uns actes perquè els capitalins creuassen el riu i recorreguessen “el real de la feria” en l’hora en què afluixa la calor. Il.lusionant, no?  La magna demostració de “valencianía” començava en maig i empalmava amb la Fira de Juliol. Aleshores no s’estiuejava tant i l’èxit estava garantit. Fins i tot el rei accedí a venir a inaugurar-la.Li encomanaren a un poeta valencià que féra un esborrany  de la lletra de la “promo” –en castellà-  perquè el patriarca de les lletres valencianes, especialista en cantar  realitats virtuals, Don Teodor Llorente, li posara la lletra definitiva en valencià.  Quanta “valencianía”!  Però sembla que Don Teodor, ja vellet  i molest amb uns quants  “valencianistes” que havien intentat  “manipular-lo” perquè deixara el Partit Conservador i  es féra de no-sé-quina-cosa-per-a-restaurar-el- regne,   no volgué  -o no pogué- fer la lletra. Ell només devia somiar  el moment que una  fallera li posaria “en lo cap” la corona de llorer que l’acreditaria com a el number one, el trobador més ben trobat de la poesia valenciana. De manera que la lletra la féu el  poeta que he citat suara (o siga,més amunt), de nom  Maximilià Thous Orts. Tingué tant d’èxit tot plegat, lletra i tocateta, que la “valenciania” assolí una fita en el seu camí cap al no-res, en la descripció d’una realitat virtual, “al.lucinatòria”, que diria don Joan F.Mira.

Per il.lustrar aquest destarifo amb paraules ací teniu un vídeo de l’antigor, exemple perfecte de bona “valenciania”. Gaudiu de la lletra, la veu (la de Francisco) i del marc incomparable: TVE.

Si necessiteu recordar l’ecològica i sostenible lletra, ací teniu una versió en  karaoke. Les fotos, i ho dic seriosament,m’encanten. Felicite l’autor de la composició.

I és que la realitat d’aquells anys era tan lletja!  El 1905, València havia patit una vaga general, promoguda pels obrers portuaris, el mateix 1909 hi havia hagut protestes impressionants contra la guerra  del Marroc a Alcoi i València.Els republicans organitzaven manifestacions demanant la llibertat pels empresonats per la “Setmana Tràgica” barcelonina. I els valencianistes, pocs però sorollosos, no paraven. Tocacollons,com sempre. Que si el doctor Barberà fa un discurs(1902), que si “València Nova”(1906) diu que no li agrada el Murciélago Alevoso, que si no sé què de la Solidaritat Valenciana, que si volen una Assemblea  Regionalista Valenciana(1907), apareix una “Joventut Valencianista”(1909). El fill de Thous Orts, Maximilià Thous Llorens escriuria el 1922  una “Cançó de lluita” que degué posar els pèls de punta als de la “valencianía”.

(“Valencians, fa temps ens allunyàrem/ oblidant que tots érem germans/ Ajuntem-nos, que ja ha arribat l’hora/ de ser lliures i ser valencians/ Ja sobre els camps d’Europa, per tot arreu esclaten/ les flors que són els símbols de pàtria i llibertat. / i mentres altres cullen els fruits de la victòria/ el poble de València, no s’ha d’estar parat…Valencians, defensem nostra terra/ contra lladres, botxins i tirans./ Agrupem-nos, que ja ha arribat l’hora, de ser lliures i ser valencians.”  Aquesta adaptació de la lletra la va fer el grup Cadafal d’Elx. Sembla que el text el va escriure Thous Llorens en col.laboració amb Antoni Bru i Gómez, advocat valencià, de família elxana, que acabà traslladant-se a la capital del Vinalopó després de la guerra civil)

Sort que la “promo” de Thous Orts i Serrano superà amb nota la dura prova i la “valenciania” s’apuntà un tant al seu favor.  El nostre poble soltava la llagrimeta  quan arribava el “Vixxxca” final. Fins i tot el rei demanà un bis el dia de l’estrena.Tan famós es va fer l’Himne de l’Exposició que quan l’autoritat, “militar por supuesto” prengué el poder el 1923,  el declarà Himno Oficial de la Región Valenciana(1925), amb l’alegria consegüent de la “valencianía” i el rebuig més radical dels “valencianistes”: Carles Salvador, Juli Just, etc.  A “El Camí” (24-03-1934) arribaren  a dir que “la lletra de l’himne de què parlem és encara més provinciana i envilidora que la música.” Pur “servilisme provincià”. El mateix generalot, don Miguel Primo de Rivera,que plorava amb el nostre “himno”, prohibia Segadors i sardanes  por “separatistas” i va ordir  l’estratagema de dedicar una cadireta en la Real Acadèmia Espanyola,  a cada una de les llengües  que reprimia –catalán,valenciano,balear,vascuence y gallego-. Ja sabeu: com qui dóna a entendre que aquestes llengües no són altra cosa que dialectes del castellà. I el pobre Pare Fullana, tan dòcil, es prestà a la maniobra i prengué possessió de tan polèmic seient!

I el temps passa, i passa, i passa… Un altre militarot,Francisco Franco es fa amb el poder(1939-1975)  Recuperada la democràcia, la “valencianía” reivindica l’Himno. I  els valencianistes –sempre ells!- diuen que no.  Un defensor dels invertebrats, Joan Lerma, que des de l’esquerra es vantava de la seua “valencianía”, aconseguí  convertir tocata i sarsuela, ell solet, sense  cap militarot pel mig ,en  Himne estatutari dels valencians(1982).Jo he de reconéixer que, de menut, com quasi tots, he soltat alguna llagrimeta quan he sentit el “Vixxxxca” en qüestió. Els cabanyalers som així. Però això és com la pallola…es cura i en pau: llegint, informant-se…

Ara, com en el 1909, la “valencianía” prepara  un “evento” dels seus per a evocar els cent anys de coentor. No sé quina empresa l’organitza. Estigueu alerta, per si de cas. Tot, per a amollar quatre crits en honor de la Regió, Espanya (la concepció que ells tenen d’Espanya),i  repetir això de la marxa triomfal. Recordeu: anem a més. Sempre il.lusionants!

Però vet aquí que els Thous s’han enfadat. Lògic, inexplicablement continuen sent valencianistes!  Han recordat que ,després  de Thous Orts,tant el seu fill Thous Llorens,com  el seu nét Albert Thous, com els seus besnéts segueixen sent  valencianistes. Recorden que M.Thous Llorens(1900-1957), el fill de l’autor de la lletra de l’Himno, fou poeta, membre actiu de grups culturals progressistes republicans, afiliat al Partit Valencianista d’Esquerra,etc. Per totes aquestes activitats patí judici i empresonament després de la guerra.Com que el van depurar, quan eixí de la presó, ja molt malalt, no pogué exercir el seu treball de funcionari. Jo els entenc. A mi no  m’agradaria que manipularen el record dels meus avantpassats.

Els Thous denuncien la caspa, la castellanització, la coentor, la genuflexió, la falta de dignitat, i la innoconeguda vergonya, l’esperit de mesells, de súbdits i no de ciutadans,  que ha caracteritzat des de sempre els pares de la “valencianía”.

¿Us imagineu, “tots a una veu”,  el cor que formaran  Francisco Camps, Rita Barberà, Milagrosa, Cotino, eixe xic tan pijo de Castelló  i l’amo de la província,el senyor aquell amb les ulleres negres, Rafael Blasco, Carmen Vila, Rafael Blasco,Vicent Rambla ( i això que aquest em cau bé: parla valencià en públic i crec que es paga els tratges), el conseller poeta, Conxa Gómez (que parla català, ho sé, però s’amaga) i tutti quanti?

Quin Vixxxxxca més gran eixirà de tan il.lustres goles, barrejant-se amb la de Plácido Domingo! Se’m posen els pèls de punta.Esborronador.

Diuen en la premsa que, com a colofó, moltes veus de la “valencianía” seran contractats per a  l’edició d’enguany de la Fira de Juliol. No sé com qualificar la llista. Vosaltres mateixos: Javier Vila, Emilio Solo, Emilio  Someño(¿?) Vicente Ramírez o….Dova! (la de “Los gitanos se mueven en torno a la hoguera…”).

Ja dic: “per llogar-hi cadires.”

Aquest és l’himne  dels valencianistes bicolors, o bicolors amb escut o escudada amb dos colors, o fusteriana-eliseuista.No ho sé. Total, dels  que els de la “valencianía” ‘odien per “catalano-no-sé-què· I jo em pregunte…¿com no pot agradar a gent de fe com Rita, Camps(El Molt Honorable Curita) o a Cotino(enamorat de les maredeuetes),si  s’interpreta cada setembre en la processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí? Tornaré boig que diuen els mallorquins.

En fi. Preneu cadira i seieu. Si no podem canviar la realitat, riguem. És sa.I mentrestant, el poble, “al.lucinat” “votarà una i altra vegada per la perfídia indecorosa”.

VALEBLOC.

Més descansat que mai. Ja està bé d’Himnes. O potser no.¿La Internacional, per a desembafar?

Sens dubte, un bon   índex de la qualitat de la democràcia que tenim és el respecte per les minories.  I per l’adversari, en general.  Manar, especialment quan s’ostenta la majoria obsoluta, no és governar només “per als nostres”, sinó “per a tots”. Complir un programa no està renyit amb l’acceptació de les crítiques raonades, constructives, vinguen d’on vinguen. Les urnes no ho donen tot per bo.Ni “absolen” ningú acusat d’un presumpte delicte.  Els tres poders segueixen tenint vigència, ara més que mai. Les urnes  sols et donen  el poder per temps limitat. No sé si l’actual govern dels valencians té clar aquests valors o simplement improvisa: qui dia passa, any empeny. Però és clar, això acaba passant factura. Fa uns dies, vaig llegir una interessant carta al director que reflexionava sobre tots açò. Heus-la ací.

Aprendre democràcia

Per a desautoritzar els qui demanem la paralització del Pla del Cabanyal i que els diners de les demolicions es destinen a la rehabilitació integral del barri,l’alcaldessa de València ha tornat a esgrimir,per enèsima vegada,el seu argument suprem: “Sempre hem guanyat les eleccions en el Cabanyal”. Sembla mentida, perquè són més de 30 anys de la nova etapa política i encara ens queda molt per aprendre. I resulta decebedor que tot aquest temps no haja servit per a actualitzar el comportament de la nostra alcaldessa. L’anterior afirmació, malgrat evocar una conquesta democràtica –les eleccions- acaba revelant un pensament antidemocràtic. I es pot escoltar en l’actualitat massa responsables polítics en un doble sentit: el triomf en els comicis és un doble xec en blanc, tant per a fer el que vulguen (la reivindicació de l’alcaldessa) com per a creure’s absolts dels possibles pecats comesos abans de les eleccions (no crec necessari assenyalar ningú). Existeix una distància sideral entre la fatxenderia que destil.len declaracions com aquesta i el joc racional de majories i minories sobre el qual se sustenten les democràcies formals. L’expressió de l’alcaldessa, per molt educada que semble, traspua un groller: “Voteu i calleu” o “Com que guanye eleccions, jo no m’equivoque mai” o “Els que em critiquen s’equivoquen sempre.” ¿Per a què serveixen, doncs, la carta de participació ciutadana, els organismes consultius, les organitzacions veïnals, els col.lectius ciutadans? Ja coneixem la resposta de l’alcaldessa i el seu equip. El patrimònic arquitectònic, històric i cultural del Cabanyal potser pertany en primer lloc als seus habitants, però també a tots els ciutadans dels altres barris de la ciutat i, per extensió, a tots els valencians. Ni els cabanyalers podrien fer amb ell el que volgueren (si pogueren), ni pot fer-ho el govern municipal a costa del que siga.
Pasqual Requena.València @

DESAMOR

Toni MESTRE

“Desamor”, segons els diccionaris, és la mancança d’amor, la desafecció envers una persona o cosa.O país, com és el cas de molts habitants del País Valencià que no senten pel territori que els acull, per la seua història, per la seua cultura, per la seua llengua, etc… el més mínim afecte. Ben al contrari:l’odien i s’odien per odiar-lo, situació que els porta a estats francament patològics com, per exemple, defensar la llengua pròpia, que no parlen mai, en una altra de forastera; destruir l’Horta i disfressar-se, presumptament, amb vestits que diuen ser els dels habitants antics del que destrueixen: negar les arrels nacionals genuïnes i abraçar les de la nació del costat; destruir barris sencers si són constructors; embrutar els llocs públics,etc.
Això és desamor.Com ho és el fet d’anomenar-se amb noms no valencians,en general castellans, però últimament també anglo-nord-americans. Clar que ací la responsabilitat de la coentor recau, mentre ets menor, sobre els pares que han decidit per tu, però a partir de la majoria d’edat, ja ets responsable, perquè la llei et permet de valencianitzar-te el nom amb un tràmit senzill i gratuït que molts, però no tants com caldria, hem fet des que el canvi és legal. Fa uns dies, aquest diari publicava els noms que els habitants del País Valencià, que no tots es mereixen el nom de valencians, posen als seus fills.Tot i que n’hi ha de fidels, que els anomenen amb els noms propis de la terra i de la llengua, la immensa majoria no ho fa. Els noms més corrents són Alejandro i Pablo en xiquets, i Lucía i María, amb accent castellà, en xiquetes. Tan bonics que són Alexandre, Pau, Llúcia i Maria! ¿I els que es diuen Kevin, o Ivan, o Erik, o Jéssica, o Azahara? L’altre dia parlava amb un ciutadà xinés i ,en comentar aquest cas dels noms o la brutedat de les nostres ciutats em deia escandalitzat: “És que els valencians no estimen allò més seu?” No senyor,ací regna el desamor.”

LEVANTE-EMV,11-12-2005

DIA DE L’ORGULL

Valebloc

Fa no res estàvem en Carnestoltes i ja ens trobem en plena Quaresma. Escric aquestes ratlles en les últimes hores del Dimecres de Cendra.”Pols ets i en pols et convertiràs”…sobretot si no votes a qui vol la Conferència Episcopal, pecador@! S’acosta una Quaresma entre fallera i electoral. Un poc estrany tot plegat, no us sembla?

Crec que replegue el sentir general -almenys entre els profes de l’Institut- si dic que hem acabat el 2007 amb un bon gust de boca. L’acte de celebració del quaranté aniversari del centre on treballem fou tot un èxit. Veure junts els primers directors i els últims, amb la presència d’un ex molt honorable sorollista i tot, va ser un plaer. I assistir a un concert d’actuals alumnes i a uns parlaments d’exalumnes que evocaven amb emoció la seua estada en el centre fou també molt encoratjador. Modestament, un se sentia una baula més de la cadena (la paraula no és gaire encertada, perquè alguns alumnes -ingenus!- creuen que estan empresonats) que formem alumnes, pares i professors, un engranatge que més voltes de les que voldríem, grinyola com una porta vella que no es pot obrir ni tancar com cal. Però que quan funciona, el resultat és -bingo!- “educar”, més que “instruir”,conceptes complementaris però ben diferents, com deia fa poc el gran José Saramago. Amb prou feines, aconseguim “instruir” la nostra clientela: xics i xiques desmotivats, consoladdictes, apàtics i poc lectors. Per uns instant, Valebloc es va sentir orgullós, feliç, educador, més que profe. Perdoneu el moment de feblesa.

Així les coses, navegant per la xarxa, llig en la secció de Societat del servidor Terra, que set joves valencians, han rodat -en castellà, ai!- una mini sèrie de temàtica homosexual, inspirada en la nord-americana “Queer as folk”, però amb el sentit de l’humor i la ironia de la sèrie “Mujeres desesperadas”(un poc massa pretenciós, no creieu, xics?). Diu la notícia (traduïsc del castellà): “Més de 50.000 descàrregues en l’últim mes”. “Se n’ha fet ressò fins i tot el diari argentí Clarín”. “Cada diumenge, la web estrenava els capítols -d’entre 5 i 10 minuts de duració- on es conta, en clau humorística, els avatars, desvaris,i xarbots de set amics homosexuals de 21 a 26 anys, guapos, exitosos, sensibles i promiscus.”Entre en la web (no patiu, després us done l’adreça) i em trobe -sorpresa!- que el paper de promiscu de la sèrie té tota la cara d’un exalumne. Revise les fotos d’altres cursos i -bingo!- allí estava, mirant-me amb uns ulls esbatanats des d’una de les “orles” que reparteixen els tutors a començament de curs. L’hauré aprovat? Uf! Sí! i amb bones notes, encara que, pel que veig, s’estima més actuar en castellà. Mire les lectures que vaig recomanar aquell curs i veig que va elegir un clàssic: Sexualitat provisional, del polifacètic Rafa Xambó. Només de pensar que una lectura recomanada per mi, ha ajudat, modestament,que un jove com tants altres visca la seua sexualitat d’una manera sana, alegre i desimbolta, ja és per a sentir-se una mica orgullós. “Educar”,”Instruir”… Paraules buides que s’omplin de sentit quan descendim als casos concrets.

Òbric els ulls i continue corregint exàmens…

POSTDATA

L’adreça us la donaré més endavant si continueu tenint l’amabilitat de llegir les cosetes que escric. Si feu bondat, naturalment.

Valebloc

Jo no sé que té Jaume I que ens identifica tant als valencians, siguem d’esquerres o de dretes.Als uns ens agrada perquè ens incorporà a la llengua i la cultura catalanes. I ens donà l’autogovern (Regne de València, Furs).Als altres, els atrau per la seua condició de rei i de catòlic. Doncs fantàstic: tots contents. No anem sobrats de mites comuns. Si, a més, donem el seu nom a una plaça, millor encara. Llàstima que la seua estàtua estiga al Parterre, i a la de l’Ajuntament tinguem la de Vinatea. Crec que fou Joan Francesc Mira qui va dir que a València cap estàtua coincidia amb el nom del carrer o plaça on era. ¿Hi haurà algú capaç de posar ordre en aquest desori?

JAUME I.FELICITACIONS!

Carme Miquel

Estimat rei: felicitats pel teu 800 aniversari! Supose que estaràs content perquè molta gent l’hem celebrat amb festa grossa. Fins i tot amb magnífics tocs de campanes. A Catalunya, a Aragó, a Mallorca i al País Valencià, passant per Montpeller,on vas nàixer, se t’ha recordat. Ho han fet -això de recordar-te- les institucions oficials respectives i també institucions privades.I hi han estat d’acord governants i oposició. Alguns per oportunisme, però el cas és que t’han recordat.S’han publicat llibres a propòsit, com un molt bonic d’Antoni Furió, moltes escoles fan activitats al voltant de la teua vida i hom torna a realitzar estudis sobre les teues cròniques. Eres un personatge imprescindible en la història dels pobles que, per gràcia teua, vam constituir l’antiga Corona d’Aragó. Amb la teua arribada als respectius territoris i amb la implantació de les lleis i institucions que hi atorgares,vam nàixer com a nació. O com a nacions, per allò de la Confederació.Però deixem-ho córrer ara.El ben cert és que amb les teues conquestes, la teua política i amb la llengua i cultura dels pobladors que ens portares,anàrem assentant una ideosincràcia pròpia. Els valencians i valencianes fem bé recordant-te.Perquè,¿saps? som un poc desmemoriats i a sovint oblidem d’on venim. I oblidant d’on venim oblidem també on volem anar.T’he de dir que, amb freqüència, les institucions polítiques oficials desvirtuen la teua memòria. I del teu record fan festa però menyspreen la teua llengua antiga que és la moderna nostra, i no conreen la llengua pròpia. I dissolen les nostres característiques com a poble valencià en un mar de mediocritats que oblida qui som.Anul.lant la pròpia personalitat, ens aproximen a la situació suïcida de no ser “ni carn ni peix”. Però ara estem d’aniversari i toca felicitar-te. Per molts anys, Jaume!

LEVANTE-EMV, 4-02-2008

LES NORMES DE CASTELLÓ I L’AVL

A partir dels anys 30 del segle XX, tothom qui escrivia en aquesta llengua, tant a València com a Mallorca, sabia que la reforma del català mampresa a Catalunya entre 1913 i 1932 era vàlida per a tots. Òbviament, amb alguns retocs que incorporaren a la llengua comuna característiques dialectals que valencians i balears consideràvem tan correctes i dignes com les del català central. Alguna institució, com la Societat Castellonenca de Cultura, adoptà les normes catalanes sense més, però, en general, hi havia el convenciment que calia adaptar la normativa general al valencià. La revista “Taula de Lletres Valencianes” convocà els escriptors i les institucions valencianes preocupades per la nostra llengua (aleshores encara prohibida a efectes oficials) a una reunió on s’aprovara un document que posara fi al caos regnant en l’escriptura d’aquesta llengua, després de tants segles d’abandó i desídia.

Un arxiver de Castelló i un mestre d’escola i poeta, Lluís Revest i Carles Salvador, redactaren unes bases ortogràfiques per proposar a l’assemblea. Heu de tenir en compte que, amants de la llengua com tots dos eren, la seua formació lingüística era totalment autodidacta i per tant, el text de les bases presenta algunes confusions que un filòleg actual com Vicent Pitarch, ha destacat. És igual: allò que s’ha de remarcar és “l’esperit” de les Normes. Prou de desordre ortogràfic. Una llengua que cadascú escrivia com volia no podia incorporar-se a àmbits d’ús més nobles que els que ocupava el valencià de llavors. Calia la Norma. Saber-la i respectar-la.

El consens fou enorme. Firmaren el document, des d’activistes de la llengua com Adolf Pizcueta, a escriptors, metges, financers, revistes, el pare Lluís Fullana, institucions com Lo Rat Penat, el Centro de Cultura Valenciana, etc, etc. Aquell Nadal de 1932 fou una data que es gravà per a sempre en la nostra història. Segurament aquelles normes havien de millorar-se, però els filòlegs realment preparats per a dur-les a terme –Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Germà Colon, etc- eren massa joves.Ells, amb la col.laboració de gent com Enric Valor o Francesc Ferrer Pastor, duran a terme l’adaptació valenciana de la reforma, que tant a Carles Salvador com a Lluís Revest els venia tan gran. La República significà una gran expansió per a la cultura valenciana, i catalana, en general, que la guerra i el posterior triomf franquista tallaren de colp.

Al final de la llarga nit que suposà la dictadura de Franco, el colp més fort que havia rebut la nostra llengua des de Felip V, la nostra llengua donava signes de vitalitat i entusiasme envejables, tot i que ni era encara oficial ni s’havia incorporat a l’escola amb caràcter general.

Les primeres eleccions democràtiques municipals al País Valencià les guanyà l’esquerra, que duia entre els seus objectius l’oficialitat de la llengua i la seua normalització. La dreta local trobà en l’anticatalanisme una font inesgotable de vots. Amb alguna excepció destacable, però rara, tots en bloc es llançaren en “defensa” d’una llengua que en el fons menyspreaven i que només els interessava amb una finalitat estratègica: desplaçar l’esquerra del poder. Els anys que van precedir l’aprovació de l’estatut valencià de 1982 formen part de la història recent més negra dels valencians.Es trau a passejar el fantasma del catalanisme. Violència, enfrontaments, polèmiques estèrils. “Mos volen llevar la llengua”. “Mos volen catalanitzar” “Valencià: si votes PSOE l’endemà seràs català”, advertia Alianza Popular…del Reino de Valencia!(Un antecedent del PP, cal recordar-ho: sou tan escandalosament joves…) Ho feren tan bé, que la gent –il.lusa!- se’ls va creure i prompte els isqué un gra molest i imprevist: Unió Valenciana. Quins temps! El valencià –deien- no és català, i per tant, s’ha d’escriure diferent. Lo Rat Penat abandona per “catalanista” la gramàtica de Carles Salvador, el Centro de Cultura Valenciana s’autotransforma en Acadèmia i trau diversos models d’ortografia, a gust del consumidor. No els va anar malament: aconseguiren tocar poder. L’ajuntament i la diputació caigueren en les seues mans. L’esquerra transigí en tot: nom del territori, bandera, nom de la llengua. ”Ells” prometien la pau, si l’esquerra es desnaturalitzava, si perdia les seues senyes d’identitat. Així es gestà l’estatut de 1982. “Treballat” des d’ací, però pactat a Madrid entre Alfonso Guerra(PSOE) i Abril Martorell(UCD). (El PP d’ara, perquè ho entengueu)

Segueix un llarg període de govern del PSOE a l’autonomia, en el qual es produí la incorporació del valencià a l’escola,i l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983),iniciatives vistes amb ulls recelosos, plens de sospita, des de la dreta, que mai no trobava prou “valencià” el “valencià”. Res no era ”valencià” de veres, si la senyoreta Reyna –des de la seua seccioneta “La Gota”… malaia!, al diari “Las Provincias” d’aleshores- i el senyor González Lizondo(un fi intel.lectual) no donaven el seu vistiplau.

La caiguda a Madrid de Felipe González, arrossegà Joan Lerma, i el PSOE deixà el govern de l’autonomia valenciana a partir dels anys 90.La dreta, ja convertida en PP, guanya les eleccions i Eduardo Zaplana es converteix en President de la Generalitat. La dreta valenciana, per primera vegada, ha de gestionar un tema, el del valencià, que li ha proporcionat molts volts, però que li crema entre les mans. El nou govern es troba entre la universitat(“catalanista”)i els seus: Lo Rat Penat, l’Acadèmia de Cultura, etc. Zaplana consensua amb el PSOE una institució en què “converjan las diversas sensibilidades(?) sobre el idioma”. Naix així, per resoldre un problema que la mateixa dreta havia creat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb vint-i-un membres, acadèmics proposats per l’esquerra, per la dreta, i uns pocs consensuats entre els dos partits majoritaris.A l’actual estatut, reforma pactada del de 1982, es considera la AVL, màxima institució normativa de l’idioma valencià.Però d’això, ja en parlarem més endavant.

VALEBLOC

¿El PP es burla del Valencià? Aprovada l’AVL, amb els seus vots entre altres, més d’un dirigent del PP, saltant-se la llei de manera òbvia, segueix usant l’ortografia dels “amics”. I concedint-los sucoses subvencions. ¿A què juguem? ¿Per què no ens deixen la llengua en pau? ¿No n’han tret ja prou rendiment?. El valencià els importa un rave, per dir-ho clar, i als valencians que sí que ens importa, ens tenen en un ai al cor. Senyor, quina Creu!

NACIONALISTA HO SERÀS TU, TURURÚ

¿Per què serà que suposats investigadors i lingüistes -sociolingüistes, fins i tot-, pretenent fugir de “los nacionalismos“, cauen en el pitjor d’ells: el prepotent nacionalisme castellà: “incolor, insípid i inodor“,tenyit d’aparent cosmopolisme, però més aldeà, caspós i sectari que els altres? (pobrets! David contra Goliat) La nòmina de personalitats fa feredat: Manuel Alvar, Gregorio Salvador i darrerament, un professor de la Universitat de València, Emilio García López, que, molt solvent quan estudia la llengua núbia o el való, el flamenc, etc, cau en el nacionalisme dels nacionalismes quan li toquen el català d’Aragó.El poeta valencià Eduard J.Vercher, li contesta en aquest article(LEVANTE-EMV, 5-08-08). Bufen mals vents per a la nostra llengua. Tornen “los Manifiestos”!

La calmosa prepotència

EDUARD J. VERGER

El professor García Gómez, en el seu article «Aragonés, catalán y castellano», entre altres observacions no menys interessants sobre la varietat dialectal aragonesa i sobre les polítiques lingüístiques que s´hi couen, diu que «no veremos nosotros, ni nuestros hijos y nietos, los cambios de hegemonía de las lenguas, dialectos y subdialectos de Aragón. Ni tampoco el triunfo del imperialismo catalán, cuyos largos dedos cruzan la línea que baja de Benasque hasta Valderrobres. Hoy por hoy, el dominio del español sigue siendo absoluto», etc.
Si els dits de l´imperialismo catalán són tan llargs, què direm dels del castellà, que a la península ibèrica ha traspassat no una línia, sinó totes (només acabà fracassant al Portugal independent), i ha saltat per damunt dels oceans a la conquista de continents sencers? L´autor d´aquella frase, com tots els nacionalistes espanyols (inclosos els qui procuren dissimular aquest nacionalisme parlant amb un posat d´objectivitat acadèmica), és dels qui veuen la palla en l´ull de l´altre però no la biga en el propi. Per a ells, el mateix fenomen que, observat en els altres, a petita escala, mereix l´apel·latiu d´imperialisme, quan l´observen en ells mateixos, a gran escala, el veuen com una feliç circumstància anomenada universalitat. Que «el dominio del español sigue siendo absoluto», com diu ell, no pareix provocar-li gens d´inquietud, sinó tot al contrari: és una simple constatació neutra, sense adjectiu desqualificador ni ironia pintoresquista. Com si el «dominio absoluto del español» hagués caigut del cel sense intervenció de cap poder terrenal.
Tal com ens tenen acostumats, en el llenguatge d´aquesta gent els imperialistes mai no són ells, sinó sempre els altres, i especialment les víctimes del seu imperialisme que encara pretenen resistir i que no els estan prou agraïts pel gran favor que els fan. Anomenar «vitalitat etnolingüística» el deje amb què la llengua moribunda esguita la llengua dominant, encara que eixa siga, segons ell, la denominació en el món acadèmic, ¿no veu que és un sarcasme sagnant? La ranera persistent de qui ha rebut una batussa mortal de necessitat és, certament, un signe de vitalitat…
La calmosa prepotència amb què els autoanomenats «no nacionalistes» (llops amb pell de corder) solen ironitzar sobre els esforços desesperats de la presa acorada per no morir del tot, és enganyosa: no és tan calmosa com vol aparentar. Parlen des de la seguretat del vencedor, fins i tot ens jutgen amb comprensió magnànima (això nostre «no es cabezonería»: es «vitalidad etnolingüística»), però se´ls veu per la vora el nerviosisme de qui tem que la cosa vaja a més: quan perden la paciència, ens mostren les urpes en forma de «manifiesto por la lengua común». I cal que anem amb compte, perquè, en nom de la democràcia i la llibertat, es creuen amb dret a traure-les del tot i a fer-ne un ús més contundent.