carles cerdà

In LITERATURA UNIVERSAL on Octubre 20, 2017 at 6:18 pm
  1. CRISI FINISECULAR I SEGLE XX: POESIA I TEATRE

 5.1. Simbolisme i modernitat poètica: autors més rellevants

A finals del XIX, els poetes es rebel.len contra la vida burgesa(tranquil.la i ordenada) de diverses maneres:

-el bohemi, de vida irregular,desordenada i gens convencional. Els bohemis es reuneixen en cafés poc freqüentats, on parlen de cultura i política. El típic bohemi, d’aspecte descuidat, té uns valors distints als de les classes dominants.París es converteix en bressol de bohemis.

-el dandy, que es considera un geni, un personatge elegit, superior a qualsevol burgés perquè és un artista de la paraula (Òscar Wilde, Baudelaire, per exemple)

-el malditisme, amb l’artista com un ser amoral i antisocial (Rimbaud, Verlaine) Sols, desarrelats, es refugien en l’alcohol i les drogues per suportar el menyspreu de la societat.

-Contra el realisme imperant, pensen que l’art no ha de reproduir la realitat, ni denunciar-la, sinó crear bellesa.

Es rebel.len contra les normes en l’art i defenen l’absoluta llibertat de l’artista.

Parnassianisme i simbolisme

Els parnassianistes (Téophile Gautier o Leconte de Lisle, per citar només dos noms):

-rebutja l’excés de sentimentalisme dels romàntics

-busca l’art per l’art, el poema de construcció perfecta, sense comprometre’s socialment o políticament.

El Simbolisme (Baudelaire, Mallarmé, Verlaine i  Rimbaud) naix a França i concep el poema com l’expressió de suggerències sensorials, que crea i evoca amb metàfores, sinestèsies, símbols,etc.Grans innovadors:

-Desenrotllen el poema en prosa

-Introdueixen les associacions lliures d’idees.

-Busquen  el ritme i la musicalitat del poema, amb repeticions, paral.lelismes.

-Introdueixen el vers lliure.

Charles Baudelaire

Baudelaire és el poeta més destacat. Amb les seues obres “Les flors del mal” (1857) i “Petits poemes en prosa” s’anticipa a la poesia d’avantguarda del segle XX. Els seus temes són:

-El disgust envers la societat i la vida quotidiana, que avorreix el poeta i li provoca fàstic (spleen).Intenta evadir-se a través de l’erotisme, la perversió, el mal, el culte a Satanàs,els paradisos artificials.

-La ciutat com a lloc ideal de refugi, on el poeta passa desapercebut entre la massa diversa  i anònima.

Stéphane Mallarmé(1842-1898)

La seua poesia és musical, experimental, refinada i hermètica. Polia i refeia molt sovint els poemes, per això la seua obra no és molt extensa, recollida en “Vers i prosa”. Foren famoses les seues tertúlies on es parlava de literatura, d’art i de música. Hi divulgava la seua poètica, basada en el vers lliure i la construcció del poema a partir d’un símbol central.

Paul Valéry(1871-1945)

Cultiva la poesia pura, que expressa la idea i elimina allò anecdòtic.Busca la musicalitat del poema i

aborda els seus temes amb riquesa intel.lectual  i estètica. Entre les seues obres cal destacar “Àlbum de versos antics”(1921), “El cementeri marí”(1920) i “Encantaments”(1923).

Paul Verlaine(1844-1896)

A ell se li comença a aplicar la denominació de “maleït”.La seua poesia es basa més en la forma que en el significat. “Romances sense paraules” s’inspirà en la seua relació amb Rimbaud o “Poemes saturnians” i “Festes galants”. Va crear símbols lligats a la malenconia com els jardins tardorals, el capvespre, les estàtues decadents. En els seus poemes la musicalitat  i el ritme són essencials. En la vida de Verlaine destaca la seua relació amb Rimbaud, les dues voltes que estigué en presó per pegar al seu amant en una ocasió,i  a sa mare en una altra. Unes vegades místic, altres eròtic, unes voltes ateu i d’altres religiós. Alcohòlic, uns cops, o turmentat pel penediment en altres, Verlaine es guanyà a pols el qualificatiu de “maleït”.

Arthur Rimbaud(1854-1891)

Busca la inspiració en el costat més “obscur” de la vida, atacant la pàtria, la religió,  i tot allò que valora la gent “respectable”. “Una temporada a l’infern” està escrita en prosa poètica.En “Il.luminacions” alterna el vers lliure i la prosa poètica. El seu interés pel món oníric el connecta amb els surrealistes.

Walt Whitman(1819-1892)

El primer gran poeta nord-americà.De jove fou impressor, periodista, mestre, fuster, infermer o voluntari de guerra. La seua obra “Fulles d’herba” es convertí en un cant a Amèrica, als seus paisatges i la seua gent, de tota raça i condició. S’inspira en la Bíblia, en Homer, en Dante, en Shakespeare o Goethe. Exalta la vida senzilla  i humil, en contacte amb la natura. La sensualitat dels seus poemes, les metàfores sexuals i el cant als plaers corporals, suscitaren la crítica dels sectors més puritans de la societat i li costaren el seu lloc de treball com a funcionari, Recorre al vers lliure, sense rima i a un ric vocabulari, on hi ha tant termes periodístics, com paraules en altres llengües.

5.2. L’esperit d’avantguarda: el Surrealisme

L’avantguarda designa aquells moviments estètics que, en el primer terç del segle XX, intenten trencar amb la tradició  i obrir nous camins en l’art i la literatura. El desenvolupament industrial, amb nous invents, i nous conceptes, està darrere d’aquest trencament estètic. Hi ha molts moviments estètics d’avantguarda: futurisme, cubisme, dadaisme, ultraisme(reacció a Espanya contra el modernisme a l’estil de Rubén Darío, encapçalada per la revista “Ultra”),i surrealisme. Tot i ser moviments ben diversos, hi ha alguns trets comuns:

1.Internacionalisme. Tracten temes universals i es manifesten ciutadans del món de l’art.

2.Voluntat de trencar amb la tradició i recerca de la novetat i l’originalitat.

Renuncien a descriure la realitat, despullen l’art de tota mena de sentiments(deshumanització),i dirigeixen les seues obres a un destinatari actiu. L’art es fa elitista.

3.Incorporen a l’art les innovacions de l’època: màquines, energia elèctrica, el progrés, l’esport, el jazz.

4.La creació artística la tracten amb humor, creen metàfores audaces (on es fa difícil trobar la relació entre els dos elements) i l’espontaneïtat.

5.Llibertat absoluta de creació, que a vegades porta els artistes a trencar amb tota lògica.

 

Les primeres avantguardes

El futurisme

Naix a Itàlia amb Marinetti. S’elogia el progrés i  el maquinisme, l’esport i l’esperit de lluita i superació.Destrueix la sintaxi, renega d’adjectius i adverbis i elimina la puntuació.

El cubisme

Es considera el quadre de Picasso “Les senyoretes d’Avinyó”(1907), com el seu primer exemple.Hi ha una estètica geomètrica. El principal representant és el francés Guillaume Apolllinaire(1880-1918), que en el llibre “Cal.ligrames” escriu poemes-dibuixos que adopten la forma dels temes que canta.

El dadaisme

Sorgeix a Suïssa amb Tristan Tzara. Ho nega tot -la lògica, la utilitat de l’art i de la cultura- però no planteja més alternativa que la provocació, el caos i l’absurd. Es considera un precedent del surrealisme

El surrealisme

Fundat a París per André Breton el 1924, data del Primer Manifest..És el moviment d’avantguarda més important. Busca un alliberament total de l’ésser humà. Coincideix amb Freud que l’ésser humà  està orientat cap al plaer i la felicitat I, com que les convencions socials I morals provoquen la repressió de molts instints, i, en conseqüència, la insatisfacció i infelicitat. Els surrealistes pretenen traure a la llum aqueixos instints reprimits que alberga l’inconscient. Però també alliberar-se de les convencions de la societat burgesa, però això molts surrealistes militen en partits comunistes.

En certa manera, amb el surrealisme l’art es rehumanitza, perquè dóna de nou cabuda als conflictes existencials, religiosos i socials. Usa tècniques per alliberar els impulsos reprimits, com ara:

1.L’escriptura automàtica. Escriure sense reflexió.

2.Descripció dels somnis, en què l’inconscient aflora de manera lliure, en forma d’imatges il.lògiques. Amb certes drogues es provoquen al.lucinacions per transcriure experiències.

3.Utilitzen metàfores resultat de l’atzar, de l’associació lliure.

4.Certs jocs literaris, com les jitanjàfores, combinacions de paraules sense significat, els cadàvers exquisits(Un grup de persones escriuen cada un un text. El final del text d’un jugador es convertirà en punt de partida del següent,etc. El nom deriva d’una frase que sorgí quan va ser jugat per primera vegada en francés).O el collage, unió arbitrària de paraules tretes de periòdics, revistes, prospectes,etc.

Els principals autors surrealistes foren  els poetes francesos André Breton, Paul Éluard i Louis Aragon. El surrealisme ha marcat la literatura de tot el segle XX.Però hi ha també un surrealisme en pintura(Salvador Dalí) i en el cinema(Luis Buñuel)

És conegudíssima la pel.lícula de Luis Buñuel, “Un chien andalous”(1929), on veiem un ull tallat per una navalla, unes formigues que ixen del palmell d’una mà o un parell de rucs en estat de descomposició damunt d’un piano.

5.3.La reacció contra el teatre clàssic: teatre èpic i de l’absurd

El teatre també viu per aquests anys una gran revolució, marcada, entre altres, per la influència del cinema, però també per l’extensió del comunisme fora de Rússia, la crisi del 29  i el clima prebèl.lic que suposà l’ascens del feixisme.

El teatre èpic i de compromís

El teatre més preocupat pels temes socials és el de l’alemany Erwin Piscator(1893-1966), que denuncia les injustícies des d’una òptica d’adoctrinament marxista. Bertolt Brecht(1898-1956) és l’autor d’un dels teatres més revolucionaris del segle XX. Marxista,i compromés políticament,Brecht fa un teatre pedagògic que porte les masses a la revolució.Anomena “èpic” el seu teatre, perquè narra la lluita de la societat sencera contra les estructures que esclavitzen, dominen, empresonen els homes. Brecht evita la identificació emotiva, a través del distanciament, que fomenta l’esperit crític de l’espectador. Aconsegueix aquest distanciament:

1.Evitant la versemblança.

2.Contar prèviament el que passarà.

3.Presentar en escena cartells amb frases que porten a la reflexió.

4.Convertir un actor en jutge dels personatges del drama.

5.Utilitzar una escenografia no realista. Incloure la música en els muntatges teatrals.

6.Exagerar la gesticulació dels actors.

En “L’òpera de tres rals”(1928) denuncia els costums burgesos. A “Mare coratge i els seus fills”(1941) parla de la guerra i de les seues conseqüències, I “Galileo Galilei”(1939), parla de la relació entre la societat i l’artista.

El teatre de l’absurd

El pare d’aquest corrent és Antonin Artaud(1896-1948).De les seues idees, exposades en “El teatre i el seu doble”(1938). Tres autors, cap d’ells francés, però que s’expressen en aquesta llengua, són els màxims exponents d’aquest teatre: Eugène Ionesco, Samuel Beckett i Fernando Arrabal. La II Guerra Mundial provoca dues reflexions. La primera, que la vida és una broma pesada, una burla tràgica, on l’home eixit de la guerra es troba perdut en un món absurd, presa de la solitud i la incomunicació. La segona, que posa de relleu el ridícul de la realitat.

Característiques generals:

-Falta d’argument.

-En lloc de diàleg coherent. El substitueixen frases inconnexes, associacions sense sentit, verborrea incontrolada.

-Les situacions incoherents es presenten com si foren normals.

-Els personatges són d’allò més il.lògic, el seu comportament és insòlit.

-Objectes insòlits en l’escenari, que tenen un valor simbòlic.

-Utilització de l’humor negre i el terror.

És un teatre d’imatges, més que d’idees, I per això alguns dels seus elements remeten al cinema dels germans Marx, on darrere dels seus diàlegs incoherents I situacions còmiques, hi ha un pessimisme sobre l’absurd de la vida en una societat com la nostra.

Eugène Ionesco(1912-1994)

Escriptor romanés establert a França, estrena en 1950 “La cantant calba” i amb ell comença el teatre de l’absurd.Comèdia d’un acte caracteritzada pel surrealisme, sobretot en l’aspecte verbal. La seua comicitat, fonamentada en l’absurd, la provoquen una sèrie de diàlegs que imiten un manual de conversació de llengua estrangera.En “Les cadires“(1952), dos ancians parlen amb éssers imaginaris i l’escenari es va omplint de cadires buides. En “La lliçó“(1950),un professor, per fer més clara l’explicació del terme  “ganivet“,mata una alumna amb un d’ells.Quan sona un timbre,entra una nova alumna. En “El rinoceront“(1952) parla de la deshumanització dels habitants d’una ciutat que, gradualment, es van transformant en paquiderms.

Fernando Arrabal(1932)

En “Picnic“ aborda el tema de la guerra i en “El cementeri d’automòbils“, el tema de la religió.Posteriorment funda el teatre pànic, que intenta apartar-se  de la rigidesa del surrealisme oficial.

Samuel Beckett(1906-1989)

L’autor més destacat d’aquest tipus de teatre,amb “Tot esperant Godot”(1952). L’obra està dividida en dos actes. Vladimir (també anomenat “Didi”) i Estragon (també anomenat “Gogo”)són una vagabunds que arriben a un lloc al costat d’un camí, al costat d’un arbre, per esperar l’arribada de Godot. Passen el temps conversant i de vegades discutint. Aviat els interromp l’arribada de Pozzo, un home cruel però líric, que afirma ser l’amo de la terra on es troben, juntament amb el seu criat Lucky, a qui sembla controlar per mitjà d’una llarga corda. Pozzo s’asseu per donar-se un festí de pollastre, i més tard tira els ossos als dos vagabunds. El segon acte segueix un patró similar al del primer, però quan Pozzo i Lucky arriben, Pozzo s’ha tornat inexplicablement cec, i Lucky, mut. De nou el xic arriba per anunciar que Godot no vindrà, tot i que el xic afirma no ser el mateix nen que el dia anterior havia portat el mateix missatge.I així successivament.

Una interpretació estesa del misteriosament absent Godot és que representa Déu, encara que Beckett sempre ho va negar. Com a nom propi, Godot pot ser un derivat de la paraula “God” (Déu, en anglès) amb un diminutiu afectuós francès. Beckett va afirmar que derivava de godillot, que en argot francès vol dir bota. El títol podria llavors suggerir que els personatges estan “esperant la bota”.

 

 

 

 

 

Anuncis

VIURE EN VALENCIÀ ÉS -A PARTIR D’AVUI- MÉS DIFÍCIL

In AGRESSIONS AL CATALÀ, HISTÒRIA, MITJANS DE COMUNICACIÓ, NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA, POLÍTICA, SOCIETAT, VIOLÈNCIA on Novembre 29, 2013 at 8:34 pm

ImatgeHui, 29 de novembre de 2013, comença a ser més difícil viure en valencià, al País Valencià. El saqueig del patrimoni valencià continua.Han traspassat una altra de les línies roges. Un grup ple de presumptes deliqüents presidits per una mena de subsecretari a qui tot títol honorific ve molt i molt gran, segueixen ofenent la nostra intel.ligència fins provocar-nos el vòmit. Però el nostre poble està recuperant la memòria. Com deia Lluís Llach: “No oblideu cap nom. Caldrà fer memòria per no repetir el pas d’una història.”  Que ho aprenguen els botxins de raons. La història els passarà factura més prompte que tard. Amén.

LA CATARSI DE RTVV

In MITJANS DE COMUNICACIÓ, NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA, SOCIETAT on Novembre 8, 2013 at 8:29 pm

els treballadors

La lluita dels treballadors de RTVV perquè Alberto Fabra i els seus no tanquen Canal 9 i Ràdio 9 –o com siga que es diguen ara- després d’un ERO impresentable, està  tenint un clar efecte catàrtic sobre l’adormida societat valenciana. Per fi! sents dir per tot arreu. Per fi els treballadors de RTVV estan recuperant llur dignitat com a periodistes, com a treballadors i com a valencians. ¿Per què ara? ¿Com no ho feien abans?  Qui estiga lliure de culpes… Però l’important és que un sector de la societat valenciana ha dit “prou”,”fins ací hem arribat”. Que els bandolers del PP diguen –ara!- que tanquen RTVV “porque antes están los hospitales y colegios” denota l’altura mental dels socis del president amb pinta de subsecretari que tenim. I fins a quin punt consideren deficient mental el poble que va votar-los.  La història de RTVV va lligada indissolublement a la idea d’autonomia valenciana. Representa un quart poder –sí, “poder” i “valencià·, junts- que ha desvetlat en aquest anestesiat poble un cert orgull,una voluntat de ser alguna cosa més que 3 provincias. Exagere? Crec que no.

No debades fou l’arribada de l’autonomia la que portà la creació de l’ens públic.Xelo Miralles inicià el primer informatiu el 2-09-1989. Mal començament. Ho feia ocupant les freqüències que, al.legament, ocupava TV3 a València. Els directius, nerviosos, recorregueren a …”Catalunya no ens deixa, Catalunya mos vol…”(acabeu la frase).Joan Lerma i Amadeu Fabregat. El PSOE. Resolt el tema de la TV3, amb el canvi de freqüències d’aquesta- comença l’etapa socialista. Informatius, concursos, sèries, pel.lícules,  partits de futbol, programes infantils,etc. La comparació amb TV3 era lògica per als “intel.lectuals”, que véiem la tele germana. I guanyava el canal català, és clar. ¿Com comparàvem un canal creat per a una societat que es creia “nació” i valorava per damunt de tot la seua llengua amb un canalet modest, provincià i bilingüista, de molt menys volada? Ho féiem –mea culpa- .En tot cas, valoràvem la professionalitat dels que feien els telediaris. “No estan malament” els informatius, déiem. La insuportable dictadura  que el geni de la gavardina, Amadeu Fabregat, va exercir sobre els treballadors, sotmesos a la seua prepotència (“jo tinc tantes cases, i tu ¿quantes en tens,piltrafilla?”) o als seus capritxos (la llista de parauletes, que recordareu els més grans)  esdevenia de domini general. Malgrat tot, RTVV es mantenia en uns límits de despesa modestos. De tant en tant, el consell d’administració feia viatges a Nova York o on fos, per veure què es feia en la televisió d’arreu del món i comprar…programes (formats, vull dir, no voluntats; encara no)

El 1995 arriba al poder al País Valencià el Partido Popular. El PSOE havia perdut les eleccions europees municipals i autonòmiques de 1994 i Felipe González perdria les legislatives de 1996. Ací, avantguardistes com som, veiérem la tendència i canviàrem l’avorrit Joan Lerma per “un señor de Cartagena”: Eduardo Zaplana, a qui seguiria un “señor de Motilla del Palancar, Cuenca”i  geni de les finances, José Luis Olivas [maldat:¿hi ha alguna comunitat autònoma a Espanya amb presidents  nascuts a altres comunitats?], que donà el relleu al visionari –valencià. això sí- Francisco Camps,el de les amistats poc recomanables. Zaplana començà a pressionar BANCAJA i CAM –és ben conegut- perquè invertiren on ell diguera –en realitat, en això pressionava tot cristo, PSOE inclòs-  i fou el primer a disparar la despesa de RTVV. No dubtà a contractar qui fera falta perquè parlaren bé d’ell a Madrid i obrir-se un camí, per arribar lluny: un ministeri o qui sap si la presidència del govern. ¿Qui no recorda la contractació amb sous escandalosos, de gent com Carlos Dávila, Isabel Durán, Alfonso Rojo, etc, per realitzar debats de nul.la pluralitat, emesos a altes hores de la matinada, que no veia ni Déu. Bea Reig, foguerera d’Alacant, amiga de Zaplana, converteix els informatius de la cadena en un NODO PPero Zaplanista.  A Zaplana se l’havia d’agafar sempre pel perfil bo, i en els informatius no s’havien d’usar certes expressions, que se substituirien sistemàticament per unes altres.

Un debat “plural”.Recordeu Manu Ríos.Es creu “periodista”

 Havien de substituir la realitat per un país multicolor i paradisíac. “Vamos a poner Valencia en el mapa”, deien als incrèduls provincians que se’ls escoltaven. De tot això parlava fa uns dies una periodista de l’ens al periòdic EL PAÍS. El PP convertí Canal 9 en el seu “cortijo” i el sàtrapa de torn feia el que li semblava amb els diners de tots. La posaren en el mapa, València, en el mapa de la corrupció i el malbaratament  capritxós i multimilionari.Se n’anà Bea Reig, la foguerera, i vingueren altres com la simpàtica Lola Johnson –la negreta d’Aitana, recordeu?- o un sàtir d’infausta memòria, Vicente Sanz, i Pedro no-se-què i altre no-sé-qui, que de gestionar un ens no en sabien ni un borrall. I vingué Francisco (no el Papa, el iluminado) amb els seus grans esdeveniments –no digueu “events”!- . I acudiren a tan fraternal president amigos de l’alma que, desinteressadament, col.laboraren a omplir de deutes i posar en nombres rogíssims els comptes de RTVV. El saqueig “gürtelià” dessagnava una institució autonòmica capdavantera. I fou “insostenible”.Els golfos, pirates i saquejadors –directes o indirectes, ells mateixos o els seus successors- anaven a retallar…treballadors. El llop en el galliner.

Per això, el creu i ratlla dels treballadors de RTVV ha de ser el de tota la sana societat valenciana. Indigna sentir que els tiren al carrer per a fer hospitals. Fills de…! Indigna que els que han afonat BANCAJA o la CAM, o el Banc de València, o Aguas de Valencia,etc, etc, passen factura als treballadors que, com han pogut, han ajudat a vertebrar  un territori i una autonomia. No aguantem ni una mentida més.És patètica la imatge que donen Serafín Castellano,”àlies” el del desenroll (veureu que prompte torna a l’anticatalanisme i al tripartito que li va tan bé) o José Císcar quan assisteixen a debats plurals en la televisió que consideraven “su cortijo”.Els veus, capcots, escrivint no-sé-sap-què mentre escolten veus discordants indignades i periodistes incisius, i preparen decrets per entrar manu militari, en unes instal.lacions okupades per la vergonya i la dignitat. Esperem que aquesta catarsi encetada amb la protesta d’uns treballadors, aconseguisca mobilitzar la societat valenciana en peça, per recuperar els valors democràtics que aquesta gentola ha degradat. És necessari tornar la dignitat de la política. I ara sí, es pot.

alberto fabra, el liquidadorAlberto Fabra, el subsecretario liquidador. No ens el mereixem