carles cerdà

¿QUÉ OS HA HECHO EL CASTELLANO?

In VIURE EN VALENCIÀ ÉS POSSIBLE on Novembre 25, 2017 at 6:22 pm

Javier Carrasco

20/02/2017  VALENCIA-PLAZA

“Los sábados por la mañana quedo con Vladímir para jugar al ajedrez en Benimaclet. Lo conocí hace tres años cuando yo colaboraba con una ONG enseñando español para extranjeros.[…] Hoy lo habla mejor que cualquier universitario de Filología.Su madre se gana la vida fregando los suelos de la sufrida clase media española.[…]

Un día me preguntó:

— Javier, ¿por qué todos los paneles informativos del tráfico están en valenciano?[…]

URB

 

Salí del aprieto echando mano de un argumento de manual: es necesario promocionar el valenciano porque así defendemos nuestra identidad cultural. No pareció muy convencido con la explicación.

¿Pero no sería mejor ponerlo todo en las dos lenguas?

[…]

BILINGUISME CAR

bilingüisme absurd

De regreso a casa, pensé que Vladímir podía tener parte de razón. Todos los paneles de tráfico estaban, como él decía, en valenciano, al igual que los carteles publicitarios que el Ayuntamiento de la capital y la Generalitat han colocado en las marquesinas de las paradas de autobús. El callejero está también en valenciano desde hace años. Si sales de la capital y te vas a algún municipio de l’Horta Sud, te tropiezas con la misma situación. Podría poner más ejemplos: Valencia se ha convertido en València. ¿Llevaría razón Vladímir a pesar de todo?

¿Por qué no buscar un cierto equilibrio en el uso de las dos lenguas cooficiales por parte de nuestros gobernantes municipales y regionales? ¿No vivimos en una comunidad bilingüe? ¿Acaso los castellanoparlantes no pagamos impuestos y merecemos un respeto para nuestro idioma?

Se entiende que esto ocurra entre la muchachada de Compromís, para la que el español será siempre una lengua de conquista, inventada por Francisco Franco, un idioma que debemos tolerar porque aún hay gente que se obstina en hablarlo y escribirlo. Sorprende, sin embargo, que los socialistas den su apoyo a semejante dislate. Con decisiones como esta, van cavando poco a poco, lenta y primorosamente, su fosa, a la espera de las próximas elecciones autonómicas, en las que se convertirán en una fuerza testimonial.

FB_IMG_1467547621301

Pese a su enorme curiosidad por este país, Vladímir no sabe aún que esta política lingüística del nacionalismo valenciano imita la llevada a cabo en la Cataluña de los años ochenta. Por aquel entonces se trataba de ir eliminando poco a poco el castellano de la vida pública, presentándolo como un cuerpo extraño importado por jornaleros de Murcia y Andalucía. Para alcanzar ese objetivo, el siciliano Jordi Pujol se valió de la educación y los medios de comunicación, unos públicos y otros comprados con subvenciones. La estrategia del siciliano funcionó: la pujanza del español se limita hoy al ámbito privado en Cataluña —lo mismo pasaba con el catalán en tiempos de Franco— mientras que su presencia es residual en la vida pública.

En la Comunidad Valenciana aún se está a tiempo de evitar el monolingüismo que pretenden imponer, con astuta simpatía, el señor Ribó y la señora Oltra, dos pájaros de mucho cuidado. En el justo medio dicen que está la virtud: ni un castellano impuesto a sangre y fuego, como ocurría en un pasado reciente de generales con halitosis, ni un valenciano de obligado cumplimiento para obtener el carnet de ciudadano modélico que te permita andar tranquilo sin que te llamen perro fascista.”

ARA, LA MEUA

Com es pot veure amb els qualificatius que usa per a referir-se als partits valencianistes,  deduïsc que Javier Carrasco és de dreta  (PP,C’S, o el sector españolista del PSOE), almenys pel que fa al tema lingüístic.  Sr.Carrasco: el castellà en ell mateix no ens ha fet mal, però aquells que l’han adoptat per fer-lo llengua única de l’Estat espanyol, aquests sí que ens n’han fet. Han fet tot el possible per arraconar les altres llengües en l’aldea, el caseriu o la masia. Han fet creure als valencians que la seua llengua no servia per a l’ús públic, ni per a l’escola, per a la tele, etc. ¿Vosté creu que es vol eradicar el castellà del mapa?. ¿On viu vosté? ¿A Mart? Si mira la societat que l’envolta, els usos públics són en castellà. ¿Els valencians no paguem tant o més impostos que vosté?  No tenim dret que l’advocat, el metge, el periodista, el policia, respecte la llengua que usem? Que no diga: “a mi,hábleme español”! El que vosté anomena “monolingüisme” del valencià deu ser allò de la “immersió lingüística” en l’escola. Es tracta de fer una escola preferentment en Valencià per intentar equiparar les dues llengües oficials, la marginada, y la supremacista.Sí, supremacista, aquella que ens pot esborrar del mapa. Ara, cada xiquet es pot expressar en la llengua que vullga.No es crega això que se’ls obliga a parlar en valencià, fins i tot en l’esplai. No compre aquesta propaganda.

“La pujanza del español se limita hoy al ámbito privado en Cataluña” Decididament, o vosté viu a Júpiter o menteix, menteix descaradament. I em sembla que ho sap, que és pitjor.

Diu que el valencià és un idioma “que debemos tolerar porque aún hay gente que se obstina en hablarlo y escribirlo” . Dues coses: vosté no “debe tolerar”res, no està per damunt de nosaltres. “Debe respetar”.Podria ser la seua segona llengua si volguera. I veiem que no vol. Llàstima. Vosté es diu “monolingüe”. En canvi, els que parlem valencià i ens obstinem a parlar-lo i  a escriure’l, els monolingües com vosté ens fan passar-nos contínuament  al castellà. O “no ens entenen”, o no volen entendre. La llei diu que en acabar l’escola obligatòria tots els valencians hauran de dominar les dues llengües de la Comunitat. O siga, han de ser bilingües, realment.I després, si saben anglés, francés o rus, molt millor.

No és el seu cas. Mire,sr: Carrasco, tots coneixem algun búlgar, txec, paquistanés, àrab, que si se’ls explica la qüestió, l’entenen perfectament  i es queixen dels monolingües com vosté. Diuen, amb la seua mitja llengua, que ningú no se’ls adreça en valencià i, per tant, no poden aprendre’l com voldrien. No use els immigrants com a excusa. És immoral.

“El señor Ribó y la señora Oltra, dos pájaros de mucho cuidado. En el justo medio dicen que está la virtud: ni un castellano impuesto a sangre y fuego, como ocurría en un pasado reciente de generales con halitosis, ni un valenciano de obligado cumplimiento para obtener el carnet de ciudadano modélico que te permita andar tranquilo sin que te llamen perro fascista.”

No es donen carnets de res. Només si actua com un supremacista monolingüe, a algun exaltat se li pot escapar això de “feixista”. Aquesta persona deu pensar que vosté i els monolingües com vosté volen completar la tasca del dictador: acabar amb les llengües espanyoles i imposar el castellà. Finalment, acabaria amb aquesta pregunta:

¿QUÈ US HA FET EL VALENCIÀ?

 

23795722_1534303256688804_8340746183670735936_n (2)

SÓN “BILINGÜES”, AQUELLS QUE PARLEN CATALÀ-VALENCIÀ,BASC O GALLEC.

ELS QUE NOMÉS PARLEN EL CASTELLÀ SÓN MONOLINGÜES. NO “BILINGÜES”

PER TANT, MÉS QUE PARLAR DE ZONES “BILINGÜES” -EXPRESSIÓ QUE SONA BÉ I REMET A UNA SITUACIÓ ESTABLE, FELIÇ I IDÍL.LICA, HAURÍEM DE DIR

“ZONES EN CONFLICTE LINGÜÍSTIC” o “ZONES AMB SUBTITUCIÓ LINGÜÍSTICA”

 

 

 

 

 

Anuncis

LA ‘INCOMODITAT’ LINGÜÍSTICA DE SÍLVIA PÉREZ CRUZ A ALACANT

In VIURE EN VALENCIÀ ÉS POSSIBLE on Novembre 24, 2017 at 9:32 pm

silvia perez cruz

 

Vestida de roig a l’escenari, escortada per un quintet de corda. De seguida, tota una onada d’aplaudiments et rebia amb un senyal inequívoc: es rendirien a la teua veu, a la teua gràcia musical i a la teua humilitat. Vas presentar-te en castellà. Alguns dels que hi érem presents ens incomodàrem. Però no vam dir-ne res, tot i que estàvem expectants sobre com es desenvoluparien les teues intervencions entre cançó i cançó. Tard o d’hora intervindries en català. Vas cantar dos cançons i el públic s’apassionava amb el joc vocàlic que feies, amb la naturalitat i la simpatia que sempre despertes. Tot plegat, deliciós. El Teatre Principal d’Alacant, a vessar.

De sobte, però, vas fer la pregunta fatídica, la que no hauries d’haver fet mai (perquè no es pregunta): “¿que hablo en castellano o en catalán?”. I el hooliganisme lingüístic d’aquest poble meu es despertà: “En castellano!”, “En català!”, “Que la xica parle com vulga (sic)”… T’atordires i t’adonares en eixe moment que despertares una petita fera ferotge. “No hi ha problema, jo canto en tots els idiomes”, digueres remenant-te els cabells a un costat i altre del coll, visibilitzant el teu nerviosisme i la teua incomoditat. Cantares tot seguit una nova peça musical i, quan explicaves les circumstàncies que acompanyaven l’origen de la pròxima cançó, una senyora llançà el darrer dard de la petita fera ferotge, el definitiu: “Puedes hablar en castellano, por favor?”. Així, sense vergonya, al més pur estil de la “kale borroka”, millor dit “teatre borroka”. Novament el hooliganisme en la sala. Fins que vas dir: “Parlaré en la llengua en què ma mare em parlava de petita”. Clarament ja optares per parlar en català. I entre les reflexions de la nit digueres: “No sabia com d’important era que parlés avui, aquí, en català”. Aplaudiment del públic. Cors reconfortats. I cançó darrere cançó, vas desplegar més simpatia, sensibilitat, gràcia i, sobretot, la teua veu perquè, després d’aquestes escaramusses, el públic es rendira més a tu, incondicionalment, fins i tot els més abjectes a la teua llengua de l’Empordà.

Acabada la teua actuació, comentares que “mai t’havia passat això. Era la meua primera vegada”. Els nostres hooliganistes no entenen que no es tracta d’idiomes sinó del sentit de l’art expressat a través de la música i la paraula, fóra qui fóra eixa paraula. Tal vegada després de més de 20 anys d’estar el Teatre Principal d’Alacant en mans d’aquesta gent, ells comencen a veure que aquest espai ja no és el seu vedat particular en què es decideix en quina llengua es canta, es parla o qui actua. Aquest espai és de tots. Cal una democratizació dels nostres teatres, auditoris, palaus… Perquè parlem d’Art! S’expresse la llengua en què s’expresse. Però tu, Sílvia, per una nit vas eixir de la teua zona de confort lingüístic, la que et proporciona actuar a Catalunya o a Mallorca. Ens vas dir des de l’escenari que “el problema no és meu, és vostre”. Discrepe, benvolguda Sílvia. El problema és de tots. Nostre perquè la llengua al País Valencià sempre està fent jocs de funambulisme. I teu. És cert que la música és internacional i no entén de fronteres. Però també està el compromís de l’artista, un compromís amb el seu públic, una complicitat màxima i recíproca. La teua inconfortabilitat lingüística dels primers minuts va donar pas a reafirmar-te en la llengua de la teua mare murciana ampordanesa segons passava el temps. Entengueres que cal exercir de catalanoparlant a qualsevol poble on et reben amb un “bon dia” (malgrat que a Alacant, a les grans ciutats valencianes, fa temps que no es diu “bon dia”; un drama ben nostrat). Experiència amarga, la que has passat, ho sé. Ho sabem. Vull pensar que ahir vas aprendre alguna cosa més. Jo vaig aprendre que la immensa majoria del públic respectava la teua, la nostra llengua. La meua societat canvia, va canviant. Així ho vull creure. Però, sobretot, sobretot, crec, sé que tornaràs a Alacant.

Diumenge, 28.2.2016

QUAN A CARTAGENA ES PARLAVA CATALÀ

In HISTÒRIA on Novembre 24, 2017 at 12:27 am

Dedicat a Juan Carlos, el meu amic murcià, amb afecte

E com la dita ciutat [de Múrcia] hac presa, poblà la tota de catalans, e així mateix Oriola, e Elx, e Alacant, e Guardamar, Cartagènia e los altres llocs. Sí, siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, […] parlen del bell catalanesc del món.

Y cuando [Jaime I] conquistó dicha ciudad [de Murcia], la repobló con catalanes, e hizo lo mismo com Orihuela, Elche, Alicante, Guardamar y Cartagena, entre otros lugares.Y estad seguros que todos aquellos que habitan en la ciudad de Murcia y los otros lugares hablan el catalán más bello del mundo.

Ramon Muntaner(s.XIV)

batalla-del-puig-38486

Jaume I el Conqueridor, rei d’Aragó

El relat dels fets és més o menys el que segueix: regnava a Castella Alfonso X El Sabio quan les ciutats musulmanes i vassalles de Sevilla, Còrdova , Jaén, Granada i Múrcia s’alcen contra Castella. Era impossible que sol el rei Sabio controlara aquella revolta i per tant demana a la seua esposa, Donya Violante, que escriga una carta al seu pare el rei Jaime I d’Aragó demanant-li ajuda. El gendre del Sabio, Jaume I el Conqueridor va intuir que si les ciutats musulmanes vencien, el regne de Castella podia caure i el següent objectiu de la insurrecció musulmana seria Aragó.Els aragonesos de batallar: es trobaven cansats de batallar: acabaven de conquistar els territoris de València i Balears. Però el rei Jaime va vèncer aquestes reticències i  el 2 de febrer de 1266, el rei d’Aragó entra en la ciutat de Múrcia victoriós. Ho va voler fer per la porta nord, la porta d’Oriola, simbolitzant que baixava des de terres aragoneses.

El català es va parlar, i encara es parla, a algunes zones de l’actual Regió de Múrcia. Des del segle XIII fins a principis del segle XVI, es parlava a les àrees de l’Horta de Múrcia (desaparegut probablement pels volts de 1400) i del Camp de Cartagena (circa 1500). El català pot ser considerat com un de los elements que  defineixen  el panotxo, una variant geogràfica del castellà amb trets i influència del català, aragonés i mossàrab. Les causes de la difusió del català en aquesta zona s’expliquen pel el desplaçament a Múrcia de gent procedent de la Corona d’Aragó no solament durant la Reconquesta, sinó també durant l’ocupació de Jaime II entre 1296 i 1304, i, en aquest sentit, les dades del Repartiment de Múrcia i de les cròniques ens dóna  suficient informació. Des de terres catalanes, especialment de les muntanyes de Tarragona, acudiran els Aniorte, Ardit, Ballester, Barcelona, Cerdán, Conesa, Espín, Guillén, Mercader, Miralles, Osete, Roca, Ros, Rosique, Saura, Segarra (Cegarra) , Tallante, Ynvernón, etc. Encara que alguns d’ells pogueren ser occitans més que catalans com Aniorte o Ynvernón.

La difusió del castellà estàndard de l’escola i dels mitjans de comunicació està acabant amb el panocho, encara que en la llengua col·loquial i en àmbits rurals, se segueix usant. Els joves ja no el parlen, però recorden encara paraules i girs que van sentir als seus pares i avis.

SANCHEZ--253x190

José Sánchez Conesa, cronista de Cartagena

“Desde niño –diu el periodista murcià José Sánchez Conesa- escuchaba a los mayores de mi pueblo decir ‘boria’, cuando en la escuela me decían que en correcto castellano o español se decía niebla, decían ‘ polsaguera’ en lugar de polvareda, ‘melsa’ por pachorra, ‘espolsar’ por sacudir el polvo, escuchaban a la ‘cabernera’ y no al jilguero, ‘porputa’ en vez de abubilla, decían ‘llampos’ y no rayos. Pues bien, no eran barbarismos propios de aldeanos, sino palabras catalanas. No hace mucho mi amigo Anselmo Sánchez Ferra se asombraba de que hoy día los antiguos pescadores de Isla Plana mencionaran a la gavina catalana y no a la gaviota castellana”

Alfonso Grandal és historiador i arxiver municipal, autor de llibres com Historia de Cartagena per a principiantes, Los nombres y apellidos cartageneros de finales de la Edad Media; i de diversos articles sobre la  història de Múrcia. Un d’ells porta per títol exactament el mateix que encapçala el que vostés tenen davant i que va publicar la revista Cartagena Histórica;, en el seu número 14. I com bé s’enuncia, ací es va parlar no qualsevol català, sinó «el més bell català del món», segons Ramon Muntaner, cronista del segle XIV

Com a dada d’especial rellevància direm que la primera patrona de Cartagena ési la Verge del Rosel; Rosel procedeix del català i significa roser i també rosari. Llavors la població era més ben escassa. La ciutat comptava amb vuit-cents habitants en l’any 1381,i baixà als cinc-cents en 1408. Fins que s’inicie un canvi de tendència demogràfica i en 1500 summe ja els mil  quatre-cents habitants, gràcies als immigrants arribats de llocs de parla castellana, a més de navarresos, lleonesos, asturians o gallecs, el català va ser la llengua dominant.

No obstant això, el català es va continuar emprant, i a més influïa en l’ús del castellà escrit com es demostra en la documentació municipal del XVI. I fins als nostres dies arriben les empremtes lèxiques: leja (estanteria) , llanda (recipiente metálico) , mona (de pasqua) , molla (miga) , yaya (iaia) , bufeta (vejiga) , solaje (poso) , hansa (asa) , puncha (pincha) , fangue (barro) , corcón (carcoma) , correntín (corriente de agua o aire)  manifacero (entremetedor) , minso (persona que las mata callando) , esclafar (chafar) , embolicar (envolver) . Les espècies vegetals estan presents com a pésols (guisantes) , garrofero (algarrobo) , rogalicia (regalíz) , tápena (alcaparra) , bajoca (vaina de las legumbres) , murta (arrayán) . Abunda el català en la toponímia, així enfront de La Mànega  (La Manga) contemplem l’illa Grosa (grande) , Cap de Pals (Cabo de Palos) , Portmán (abans Purtumán) , Calblanque (cabo blanco) , Cala Reona (redonda) , el Pla (llano) , Illa Plana, el Gorguel (toll) , Atamaría (tamariu) , el Pujol Beaza (alforges) i en la ciutat el Molinet, la Serreta (la serrecita) o  els Antigones (ruïnes antigues) . Mandarache és nom àrab, significa “port” i va ser antic topònim del port de Cartagena. Grandal aventura que potser el van portar els catalans perquè aquest topònim el trobem també en el port de Barcelona.

Finalment,Juan José Navarro Avilés,en la seua obra ‘La literatura en murciano. Historia, variantes comarcales y selección de obras es fa ressò d’aquestes influències i d’altres en la regió murciana.  Mossàrabs, àrabs, catalans,aragonesos, castellans,.conformen el panotxo, resultat d’un mestissatge de cultures.