carles cerdà

Archive for 21/06/2011|Daily archive page

AQUESTA XICA TRIOMFARÀ

In MITJANS DE COMUNICACIÓ on Juny 21, 2011 at 8:47 pm
NU INTEGRAL A CANAL 9, LA TELE CONTRA ELS VALENCIANS
  • Els meus ulls, cansats ja de veure coses, no donaven crèdit. Les meues neurones em ballaven, descontrolades, dins del cervell. Un “nu integral” a Canal 9! La xica li diuen Manu Ríos. Una volta, vaig llegir en el diari, que de bebé va estar en braços de don Visente Gonsales Lisondo. Això és entrar en la “valencianía” per la porta gran. Després, vingueren, naturalment, retransmissions en directe d’ofrenes en les falles, desfilades en las Hogueras de Alicante, alguna setmana santa. Una tot terreny.Ja sabeu: el lisondismo li corre per les venes. A la menor ocasió que se li presentava, la xica es passava al castellà. Decididament, ella no és de les nostres: no vol viure en valencià.Més bé tot el contrari, ella, en espanyol. ¿Que no “somos” bilingües? I heus ací que un dia, a aquesta xica li donen un programa amb el sucós títol de “Parlem clar”.I ausades que parla clar! Es despulla ideològicament. I, francament, a mi, que estic a favor de la moral i els bons costums, m’escandalitza. Jutgeu vosaltres mateixos/es.
Anuncis

SOBRE RÀDIOS I TELEVISIONS

In MITJANS DE COMUNICACIÓ on Juny 21, 2011 at 8:45 pm
CANAL 9, UN INSULT ALS CERVELLS BEN AMOBLATS
  • Alguns suggeriments radiofònics. Hi ha una emissora de RTVV(Ràdio Televisió Valenciana) que pots escoltar tot el dia sense que et caiga la cara de vergonya.És musical(format radiofórmula, si no vaig errat) i hi pots sentir la música en la nostra llengua dels cantants d’ací i d’allà (Catalunya i les Illes), d’Espanya(en espanyol) i de tot el món(sobretot en anglés). Com et pots imaginar, les freqüències tenen poca cobertura, però amb un poc de sort les pots sintonitzar.A València, 87.8 i 102.8. El nom de l’emissora: SÍ RÀDIO. Ah, i darrerament també per Internet!
  • S i t’has cansat de Gemma Nierga, del localisme de Catalunya Ràdio o de les insulses tertúlies que emeten des de Ràdio 9(RTVV) -la ràdio supercontrolada de la Generalitat d’ací baix- et recomane Icatfm. Una ràdio cultural, però divertida, suggerent i molt interactiva (comprova-ho si no t’ho creus) que et permet treballar i alhora sentir coses d’interés (discos nous, llibres, exposicions…). La pots sentir per Internet o per FM al 87.5(a la ciutat de València).
  • Un altre mitjà de comunicació interessant, però (alerta!) només si ets d’allò que genèricament es diu “d’esquerres”. Denúncia i crítica a parts iguals. Títols en valencià, però (ai!) poc de valencià en els articles. PP i proximitats, absteniu-vos. Us assegure que si algun dia la dreta fa alguna cosa en valencià que valga la pena, us n’informaré també. Però pel moment…Heus ací l’adreça: e-valencia.tv.
  • La tele que molts voldríem veure: els informatius que no et fan vergonya, la música que ens interessa, els debats on s’invita a tothom(per això el partit que mana al País Valencià, simplement no hi acudeix), la cultura tractada amb rigor i amenitat. Una tele d’esquerres, que també pot veure la dreta (ací un sospir!). Com és lògic, li estan posant tota mena de dificultats, impedeixen la seua recepció allà on “ells” governen. L’han deixada sense freqüència digital, mentre “els amiguets” de Camps (El Mundo, Las Provincias, La Cope, Federico “Libertad Digital vaya-caga-de-facha-se-me-está-quedando”, TMV -Baltasar ¿Bueno?, Canal 7, etc) se les han repartides totes.I damunt parlen de “sectarios”. LOCALIA (PRISA) també s’ha quedat sense freqüència. Lògic. Dirigida per Juli Esteve, InfoTV, la tele de què parle, emet i ven uns magnífics documentals sobre la República, el “cortijo” dels Fabra(llegiu”provincia de Castellón”), la batalla d’Almansa, etc. I uns molt atractius resums de llengua amb el títol de “Tenim paraula”. No us la perdeu. Desintoxica.Si has clicat més amunt hauràs rebut unes dades i t’hauràs adonat de com amb pocs diners i moltes ganes es pot fer una tele en valencià i ben feta(no vull assenyalar ningú). Ara passem a veure la seua Web.

¿RÀDIO PRIVADA EN VALENCIÀ?

In MITJANS DE COMUNICACIÓ on Juny 21, 2011 at 8:42 pm


Estic segur que seria possible. Quasi 60.ooo oients segueixen les ràdios de la Generalitat i això que… Imagineu-vos una ràdio comercial, atractiva, competitiva, amb continguts atraients i motivadors, que ensenyara la realitat que, a hores d’ara, les ràdios públiques ens amaguen. Seria un èxit.Hi tinc fe. Sabem que a ca Eliseu, en canvi, s’estimen més “repetir” allò del Principat, que no pas crear coses noves de trinca. Des de sempre.Ells s’ho faran.

 

la-977

¿ALGÚ FA EL PRIMER PAS?

A València, disposem d’un grup mediàtic, Premsa Ibèrica, que a més del seu vaixell insígnia, el diari “Levante-emv”, acaba de posar en marxa la seua televisió i ha comprat una ràdio, la 97.7. És curiós: tant el diari com la ràdio provenen del més profund franquisme. Abans de pertànyer a l’empresa actual, “Levante” era el diari de Falange Tradicionalista i de las Jons, el partit únic del franquisme. L’últim director d’aquesta etapa fou don José Barberà Armelles, pare de la nostra alcaldessa. Pel que fa a “Intervalencia ràdio”,si no m’enganye, va ser un intent de Radio Intercontinental de Madrid, amb capital del cunyadíssim Serrano Súnyer, de crear una cadena. Més tard, fracassat el primer projecte, l’emissora passà a ser “la 97.7” i, amb l’impuls d’Enrique Ginés, que acabava de deixar la COPE, es guanyà un lloc i una audiència en les ones valencianes. Hui en dia, com dic, tant Levante com la 97.7, pertanyen al mateix grup multimèdia: Prensa Ibérica. I tant el diari com la ràdio s’han mostrat receptius al valencianisme en sentit genèric. ¿No podria eixir d’ací una ràdio o tv -privada- alternativa a RTVV? Estic convençut que seria un èxit. D’un costat, perquè “Levante” ha arreplegat els lectors d’aquell impossible projecte de diari progressista que tantes vegades s’ha intentat ací (perquè ací els “progres” lligen EL PAÍS). D’altra banda, la 97.7 ha donat cabuda en anys passats en les seues tertúlies a blavers, catalanistes i al Sifoner (que ja no sé ben bé on se situa) . I el mateix Enrique Ginés ha repetit incessantment allò de “Cuando se trabaja por y para Valencia…” i ha fet desfilar pel seu Discomóder el bo i millor dels cantants en valencià. Si, a més a més, tenim en compte que Prensa Ibérica posseeix diversos diaris en català, en alemany i en anglés ( un rotatiu australià!),pense que com a mínim s’haurien de plantejar el llançament de la primera ràdio o tele privada en valencià. Jo ho he demanat als reis en la meua carta d’enguany. Qui sap si…

MÉS RÀDIOS LLATINES QUE EN VALENCIÀ

In MITJANS DE COMUNICACIÓ on Juny 21, 2011 at 8:39 pm

kosta-latina1

Efectivament. Si us recorreu el dial de FM ,almenys a la ciutat de València, veureu com és així . Envege la vitalitat de colombians, peruans, veneçolans, etc, que són capaços d’organitzar-se i crear els seus propis mitjans de comunicació. Però, en tant que valencià, el fet em dóna que pensar. Disposem de
Ràdio 9, Sí ràdio i les emissores del Principat que arriben ací, Catalunya Ràdio i Icat fm. I pareu de comptar. Les dues primeres, les de la Generalitat Valenciana,destaquen, a més, pel seu oficialisme i poc atractiu. Sembla com si els professionals que les fan estigueren controlats i/o desganats, desanimats, desmotivats, sense fe en allò que porten entre mans. I, segons els últims EGMs, tenen una clientela de quasi 60.000 oients que se les escolten a diari. No està gens malament per començar. ¿Què passa, doncs? En parlarem un altre dia, i també de Canal 9, de tota la RTVV en general. Mentrestant, “Aire Latino” , “Kosta Latina FM” i les altres ràdios llatines segueixen proliferant. Encara com hi ha qui no suporta les dosis immenses de “reguetón” en vena que et subministren durant tot el dia.

L’ALGUER

In NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA on Juny 21, 2011 at 8:38 pm

L’Alguer. Alghero (versió italiana). L’ajuntament d’aquesta ciutat de Sardenya on hi ha gent que, com nosaltres, vol viure en la nostra llengua, ha encetat la versió catalana del seu web oficial. Clica on diu “Ciutat de l’Alguer”.Com sabeu, des del s.XIV allà es parla, amb una varietat dialectal deliciosa, la llengua de tots. Consulteu també L’Alguer avui.

¿Com es parla el català a l’Alguer? Ací tens un vídeo del programa “Caçador de paraules” de TV3 que t’il.lustrarà una miqueta.

¿QUANTES CLASSES DE PERIODISTA HI HA?

In MITJANS DE COMUNICACIÓ on Juny 21, 2011 at 8:36 pm


Henning Mankell - 11

Ho diu Lars Magnusson, que fa de periodista a la novel.la de Henning Mankell, La falsa pista: ” Vaig començar com a voluntari als quinze anys en un dels diaris d’Estocolm. Era en 1955, en primavera. Allà hi havia un vell redactor de nit, li deien Ture Svanberg.Ell estava llavors més o menys tan alcoholitzat com ho estic jo ara. Però feia el seu treball a la perfecció. A més a més, era un geni creant titulars que es venien bé. No tolerava els textos mal escrits.Encara recorde una volta que s’enfadà tant per un mal reportatge, que va trencar els papers a trossos i se’ls va empassar.”Açò no mereix eixir d’altra manera que com a merda.” Va ser Ture Svanberg qui m’ensenyà l’ofici. Acostumava a dir que hi havia dos tipus de periodistes: “Un és l’individu que cava la terra en busca de la veritat. És allà avall, a la fossa, traient terra cap a fora. Però damunt d’ell hi ha un altre tipus que torna la terra cap a dins. Ell també és periodista. Entre tots dos hi ha un combat. La lluita de força del tercer poder de  l’estat pel control que mai no acaba.Tens periodistes que volen informar i descobrir. En tens d’altres que executen els encàrrecs del poder i contribueixen a amagar allò que està passant.” I així és. Ho vaig aprendre amb rapidesa, tot i ser un xiquet de només quinze anys. Els homes del poder sempre tenen empreses de neteja i funeràries simbòliques. Molts periodistes es vendrien l’ànima per satisfer les seues comandes. Tornar a tapar la fossa. Enterrar els escàndols. Elevar les aparences a virtuts, garantir la il.lusió de la societat neta.”

¿On inclouríeu els de Canal 9?


LA CALMOSA PREPOTÈNCIA

In NACIONALISMES on Juny 21, 2011 at 6:19 pm

EDUARD J. VERGER

El professor García Gómez, en el seu article «Aragonés, catalán y castellano», entre altres observacions no menys interessants sobre la varietat dialectal aragonesa i sobre les polítiques lingüístiques que s´hi couen, diu que «no veremos nosotros, ni nuestros hijos y nietos, los cambios de hegemonía de las lenguas, dialectos y subdialectos de Aragón. Ni tampoco el triunfo del imperialismo catalán, cuyos largos dedos cruzan la línea que baja de Benasque hasta Valderrobres. Hoy por hoy, el dominio del español sigue siendo absoluto», etc.
Si els dits de l´imperialismo catalán són tan llargs, què direm dels del castellà, que a la península ibèrica ha traspassat no una línia, sinó totes (només acabà fracassant al Portugal independent), i ha saltat per damunt dels oceans a la conquista de continents sencers? L´autor d´aquella frase, com tots els nacionalistes espanyols (inclosos els qui procuren dissimular aquest nacionalisme parlant amb un posat d´objectivitat acadèmica), és dels qui veuen la palla en l´ull de l´altre però no la biga en el propi. Per a ells, el mateix fenomen que, observat en els altres, a petita escala, mereix l´apel·latiu d´imperialisme, quan l´observen en ells mateixos, a gran escala, el veuen com una feliç circumstància anomenada universalitat. Que «el dominio del español sigue siendo absoluto», com diu ell, no pareix provocar-li gens d´inquietud, sinó tot al contrari: és una simple constatació neutra, sense adjectiu desqualificador ni ironia pintoresquista. Com si el «dominio absoluto del español» hagués caigut del cel sense intervenció de cap poder terrenal.
Tal com ens tenen acostumats, en el llenguatge d´aquesta gent els imperialistes mai no són ells, sinó sempre els altres, i especialment les víctimes del seu imperialisme que encara pretenen resistir i que no els estan prou agraïts pel gran favor que els fan. Anomenar «vitalitat etnolingüística» el deje amb què la llengua moribunda esguita la llengua dominant, encara que eixa siga, segons ell, la denominació en el món acadèmic, ¿no veu que és un sarcasme sagnant? La ranera persistent de qui ha rebut una batussa mortal de necessitat és, certament, un signe de vitalitat…
La calmosa prepotència amb què els autoanomenats «no nacionalistes» (llops amb pell de corder) solen ironitzar sobre els esforços desesperats de la presa acorada per no morir del tot, és enganyosa: no és tan calmosa com vol aparentar. Parlen des de la seguretat del vencedor, fins i tot ens jutgen amb comprensió magnànima (això nostre «no es cabezonería»: es «vitalidad etnolingüística»), però se´ls veu per la vora el nerviosisme de qui tem que la cosa vaja a més: quan perden la paciència, ens mostren les urpes en forma de «manifiesto por la lengua común». I cal que anem amb compte, perquè, en nom de la democràcia i la llibertat, es creuen amb dret a traure-les del tot i a fer-ne un ús més contundent.

LES NORMES DE CASTELLÓ I L’AVL

In NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA on Juny 21, 2011 at 6:15 pm

 

A partir dels anys 30 del segle XX, tothom qui escrivia en aquesta llengua, tant a València com a Mallorca, sabia que la reforma del català mampresa a Catalunya entre 1913 i 1932 era vàlida per a tots. Òbviament, amb alguns retocs que incorporaren a la llengua comuna característiques dialectals que valencians i balears consideràvem tan correctes i dignes com les del català central. Alguna institució, com la Societat Castellonenca de Cultura, adoptà les normes catalanes sense més, però, en general, hi havia el convenciment que calia adaptar la normativa general al valencià. La revista “Taula de Lletres Valencianes” convocà els escriptors i les institucions valencianes preocupades per la nostra llengua (aleshores encara prohibida a efectes oficials) a una reunió on s’aprovara un document que posara fi al caos regnant en l’escriptura d’aquesta llengua, després de tants segles d’abandó i desídia.

Un arxiver de Castelló i un mestre d’escola i poeta, Lluís Revest i Carles Salvador, redactaren unes bases ortogràfiques per proposar a l’assemblea. Heu de tenir en compte que, amants de la llengua com tots dos eren, la seua formació lingüística era totalment autodidacta i per tant, el text de les bases presenta algunes confusions que un filòleg actual com Vicent Pitarch, ha destacat. És igual: allò que s’ha de remarcar és “l’esperit” de les Normes. Prou de desordre ortogràfic. Una llengua que cadascú escrivia com volia no podia incorporar-se a àmbits d’ús més nobles que els que ocupava el valencià de llavors. Calia la Norma. Saber-la i respectar-la.

El consens fou enorme. Firmaren el document, des d’activistes de la llengua com Adolf Pizcueta, a escriptors, metges, financers, revistes, el pare Lluís Fullana, institucions com Lo Rat Penat, el Centro de Cultura Valenciana, etc, etc. Aquell Nadal de 1932 fou una data que es gravà per a sempre en la nostra història. Segurament aquelles normes havien de millorar-se, però els filòlegs realment preparats per a dur-les a terme –Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Germà Colon, etc- eren massa joves.Ells, amb la col.laboració de gent com Enric Valor o Francesc Ferrer Pastor, duran a terme l’adaptació valenciana de la reforma, que tant a Carles Salvador com a Lluís Revest els venia tan gran. La República significà una gran expansió per a la cultura valenciana, i catalana, en general, que la guerra i el posterior triomf franquista tallaren de colp.

Al final de la llarga nit que suposà la dictadura de Franco, el colp més fort que havia rebut la nostra llengua des de Felip V, la nostra llengua donava signes de vitalitat i entusiasme envejables, tot i que ni era encara oficial ni s’havia incorporat a l’escola amb caràcter general.

Les primeres eleccions democràtiques municipals al País Valencià les guanyà l’esquerra, que duia entre els seus objectius l’oficialitat de la llengua i la seua normalització. La dreta local trobà en l’anticatalanisme una font inesgotable de vots. Amb alguna excepció destacable, però rara, tots en bloc es llançaren en “defensa” d’una llengua que en el fons menyspreaven i que només els interessava amb una finalitat estratègica: desplaçar l’esquerra del poder. Els anys que van precedir l’aprovació de l’estatut valencià de 1982 formen part de la història recent més negra dels valencians.Es trau a passejar el fantasma del catalanisme. Violència, enfrontaments, polèmiques estèrils. “Mos volen llevar la llengua”. “Mos volen catalanitzar” “Valencià: si votes PSOE l’endemà seràs català”, advertia Alianza Popular…del Reino de Valencia!(Un antecedent del PP, cal recordar-ho: sou tan escandalosament joves…) Ho feren tan bé, que la gent –il.lusa!- se’ls va creure i prompte els isqué un gra molest i imprevist: Unió Valenciana. Quins temps! El valencià –deien- no és català, i per tant, s’ha d’escriure diferent. Lo Rat Penat abandona per “catalanista” la gramàtica de Carles Salvador, el Centro de Cultura Valenciana s’autotransforma en Acadèmia i trau diversos models d’ortografia, a gust del consumidor. No els va anar malament: aconseguiren tocar poder. L’ajuntament i la diputació caigueren en les seues mans. L’esquerra transigí en tot: nom del territori, bandera, nom de la llengua. ”Ells” prometien la pau, si l’esquerra es desnaturalitzava, si perdia les seues senyes d’identitat. Així es gestà l’estatut de 1982. “Treballat” des d’ací, però pactat a Madrid entre Alfonso Guerra(PSOE) i Abril Martorell(UCD). (El PP d’ara, perquè ho entengueu)

Segueix un llarg període de govern del PSOE a l’autonomia, en el qual es produí la incorporació del valencià a l’escola,i l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983),iniciatives vistes amb ulls recelosos, plens de sospita, des de la dreta, que mai no trobava prou “valencià” el “valencià”. Res no era ”valencià” de veres, si la senyoreta Reyna –des de la seua seccioneta “La Gota”… malaia!, al diari “Las Provincias” d’aleshores- i el senyor González Lizondo(un fi intel.lectual) no donaven el seu vistiplau.

La caiguda a Madrid de Felipe González, arrossegà Joan Lerma, i el PSOE deixà el govern de l’autonomia valenciana a partir dels anys 90.La dreta, ja convertida en PP, guanya les eleccions i Eduardo Zaplana es converteix en President de la Generalitat. La dreta valenciana, per primera vegada, ha de gestionar un tema, el del valencià, que li ha proporcionat molts volts, però que li crema entre les mans. El nou govern es troba entre la universitat(“catalanista”)i els seus: Lo Rat Penat, l’Acadèmia de Cultura, etc. Zaplana consensua amb el PSOE una institució en què “converjan las diversas sensibilidades(?) sobre el idioma”. Naix així, per resoldre un problema que la mateixa dreta havia creat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb vint-i-un membres, acadèmics proposats per l’esquerra, per la dreta, i uns pocs consensuats entre els dos partits majoritaris.A l’actual estatut, reforma pactada del de 1982, es considera la AVL, màxima institució normativa de l’idioma valencià.Però d’això, ja en parlarem més endavant.

POSTDATA

¿El PP es burla del Valencià? Aprovada l’AVL, amb els seus vots entre altres, més d’un dirigent del PP, saltant-se la llei de manera òbvia, segueix usant l’ortografia dels “amics”. I concedint-los sucoses subvencions. ¿A què juguem? ¿Per què no ens deixen la llengua en pau? ¿No n’han tret ja prou rendiment?. El valencià els importa un rave, per dir-ho clar, i als valencians que sí que ens importa, ens tenen en un ai al cor. Senyor, quina Creu!

 

 

EL REI FUNDADOR

In HISTÒRIA on Juny 21, 2011 at 6:13 pm

Jo no sé que té Jaume I que ens identifica tant als valencians, siguem d’esquerres o de dretes.Als uns ens agrada perquè ens incorporà a la llengua i la cultura catalanes. I ens donà l’autogovern (Regne de València, Furs).Als altres, els atrau per la seua condició de rei i de catòlic. Doncs fantàstic: tots contents. No anem sobrats de mites comuns. Si, a més, donem el seu nom a una plaça, millor encara. Llàstima que la seua estàtua estiga al Parterre, i a la de l’Ajuntament tinguem la de Vinatea. Crec que fou Joan Francesc Mira qui va dir que a València cap estàtua coincidia amb el nom del carrer o plaça on era. ¿Hi haurà algú capaç de posar ordre en aquest desori?

jaume-i1.jpg

Carme Miquel

Estimat rei: felicitats pel teu 800 aniversari! Supose que estaràs content perquè molta gent l’hem celebrat amb festa grossa. Fins i tot amb magnífics tocs de campanes. A Catalunya, a Aragó, a Mallorca i al País Valencià, passant per Montpeller,on vas nàixer, se t’ha recordat. Ho han fet -això de recordar-te- les institucions oficials respectives i també institucions privades.I hi han estat d’acord governants i oposició. Alguns per oportunisme, però el cas és que t’han recordat.S’han publicat llibres a propòsit, com un molt bonic d’Antoni Furió, moltes escoles fan activitats al voltant de la teua vida i hom torna a realitzar estudis sobre les teues cròniques. Eres un personatge imprescindible en la història dels pobles que, per gràcia teua, vam constituir l’antiga Corona d’Aragó. Amb la teua arribada als respectius territoris i amb la implantació de les lleis i institucions que hi atorgares,vam nàixer com a nació. O com a nacions, per allò de la Confederació.Però deixem-ho córrer ara.El ben cert és que amb les teues conquestes, la teua política i amb la llengua i cultura dels pobladors que ens portares,anàrem assentant una ideosincràcia pròpia. Els valencians i valencianes fem bé recordant-te.Perquè,¿saps? som un poc desmemoriats i a sovint oblidem d’on venim. I oblidant d’on venim oblidem també on volem anar.T’he de dir que, amb freqüència, les institucions polítiques oficials desvirtuen la teua memòria. I del teu record fan festa però menyspreen la teua llengua antiga que és la moderna nostra, i no conreen la llengua pròpia. I dissolen les nostres característiques com a poble valencià en un mar de mediocritats que oblida qui som.Anul.lant la pròpia personalitat, ens aproximen a la situació suïcida de no ser “ni carn ni peix”. Però ara estem d’aniversari i toca felicitar-te. Per molts anys, Jaume!

LEVANTE-EMV, 4-02-2008

DIA DE L’ORGULL

In SOCIETAT on Juny 21, 2011 at 6:10 pm

sexe.jpg

Fa no res estàvem en Carnestoltes i ja ens trobem en plena Quaresma. Escric aquestes ratlles en les últimes hores del Dimecres de Cendra.”Pols ets i en pols et convertiràs”…sobretot si no votes a qui vol la Conferència Episcopal, pecador@! S’acosta una Quaresma entre fallera i electoral. Un poc estrany tot plegat, no us sembla?

Crec que replegue el sentir general -almenys entre els profes de l’Institut- si dic que hem acabat el 2007 amb un bon gust de boca. L’acte de celebració del quaranté aniversari del centre on treballem fou tot un èxit. Veure junts els primers directors i els últims, amb la presència d’un ex molt honorable sorollista i tot, va ser un plaer. I assistir a un concert d’actuals alumnes i a uns parlaments d’exalumnes que evocaven amb emoció la seua estada en el centre fou també molt encoratjador. Modestament, un se sentia una baula més de la cadena (la paraula no és gaire encertada, perquè alguns alumnes -ingenus!- creuen que estan empresonats) que formem alumnes, pares i professors, un engranatge que més voltes de les que voldríem, grinyola com una porta vella que no es pot obrir ni tancar com cal. Però que quan funciona, el resultat és -bingo!- “educar”, més que “instruir”,conceptes complementaris però ben diferents, com deia fa poc el gran José Saramago. Amb prou feines, aconseguim “instruir” la nostra clientela: xics i xiques desmotivats, consoladdictes, apàtics i poc lectors. Per uns instant, Valebloc es va sentir orgullós, feliç, educador, més que profe. Perdoneu el moment de feblesa.

Així les coses, navegant per la xarxa, llig en la secció de Societat del servidor Terra, que set joves valencians, han rodat -en castellà, ai!- una mini sèrie de temàtica homosexual, inspirada en la nord-americana “Queer as folk”, però amb el sentit de l’humor i la ironia de la sèrie “Mujeres desesperadas”(un poc massa pretenciós, no creieu, xics?). Diu la notícia (traduïsc del castellà): “Més de 50.000 descàrregues en l’últim mes”. “Se n’ha fet ressò fins i tot el diari argentí Clarín”. “Cada diumenge, la web estrenava els capítols -d’entre 5 i 10 minuts de duració- on es conta, en clau humorística, els avatars, desvaris,i xarbots de set amics homosexuals de 21 a 26 anys, guapos, exitosos, sensibles i promiscus.”Entre en la web (no patiu, després us done l’adreça) i em trobe -sorpresa!- que el paper de promiscu de la sèrie té tota la cara d’un exalumne. Revise les fotos d’altres cursos i -bingo!- allí estava, mirant-me amb uns ulls esbatanats des d’una de les “orles” que reparteixen els tutors a començament de curs. L’hauré aprovat? Uf! Sí! i amb bones notes, encara que, pel que veig, s’estima més actuar en castellà. Mire les lectures que vaig recomanar aquell curs i veig que va elegir un clàssic: Sexualitat provisional, del polifacètic Rafa Xambó. Només de pensar que una lectura recomanada per mi, ha ajudat, modestament,que un jove com tants altres visca la seua sexualitat d’una manera sana, alegre i desimbolta, ja és per a sentir-se una mica orgullós. “Educar”,”Instruir”… Paraules buides que s’omplin de sentit quan descendim als casos concrets.