carles cerdà

LA CALMOSA PREPOTÈNCIA

In NACIONALISMES on Juny 21, 2011 at 6:19 pm

EDUARD J. VERGER

El professor García Gómez, en el seu article «Aragonés, catalán y castellano», entre altres observacions no menys interessants sobre la varietat dialectal aragonesa i sobre les polítiques lingüístiques que s´hi couen, diu que «no veremos nosotros, ni nuestros hijos y nietos, los cambios de hegemonía de las lenguas, dialectos y subdialectos de Aragón. Ni tampoco el triunfo del imperialismo catalán, cuyos largos dedos cruzan la línea que baja de Benasque hasta Valderrobres. Hoy por hoy, el dominio del español sigue siendo absoluto», etc.
Si els dits de l´imperialismo catalán són tan llargs, què direm dels del castellà, que a la península ibèrica ha traspassat no una línia, sinó totes (només acabà fracassant al Portugal independent), i ha saltat per damunt dels oceans a la conquista de continents sencers? L´autor d´aquella frase, com tots els nacionalistes espanyols (inclosos els qui procuren dissimular aquest nacionalisme parlant amb un posat d´objectivitat acadèmica), és dels qui veuen la palla en l´ull de l´altre però no la biga en el propi. Per a ells, el mateix fenomen que, observat en els altres, a petita escala, mereix l´apel·latiu d´imperialisme, quan l´observen en ells mateixos, a gran escala, el veuen com una feliç circumstància anomenada universalitat. Que «el dominio del español sigue siendo absoluto», com diu ell, no pareix provocar-li gens d´inquietud, sinó tot al contrari: és una simple constatació neutra, sense adjectiu desqualificador ni ironia pintoresquista. Com si el «dominio absoluto del español» hagués caigut del cel sense intervenció de cap poder terrenal.
Tal com ens tenen acostumats, en el llenguatge d´aquesta gent els imperialistes mai no són ells, sinó sempre els altres, i especialment les víctimes del seu imperialisme que encara pretenen resistir i que no els estan prou agraïts pel gran favor que els fan. Anomenar «vitalitat etnolingüística» el deje amb què la llengua moribunda esguita la llengua dominant, encara que eixa siga, segons ell, la denominació en el món acadèmic, ¿no veu que és un sarcasme sagnant? La ranera persistent de qui ha rebut una batussa mortal de necessitat és, certament, un signe de vitalitat…
La calmosa prepotència amb què els autoanomenats «no nacionalistes» (llops amb pell de corder) solen ironitzar sobre els esforços desesperats de la presa acorada per no morir del tot, és enganyosa: no és tan calmosa com vol aparentar. Parlen des de la seguretat del vencedor, fins i tot ens jutgen amb comprensió magnànima (això nostre «no es cabezonería»: es «vitalidad etnolingüística»), però se´ls veu per la vora el nerviosisme de qui tem que la cosa vaja a més: quan perden la paciència, ens mostren les urpes en forma de «manifiesto por la lengua común». I cal que anem amb compte, perquè, en nom de la democràcia i la llibertat, es creuen amb dret a traure-les del tot i a fer-ne un ús més contundent.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: