carles cerdà

LES NORMES DE CASTELLÓ I L’AVL

In NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA on Juny 21, 2011 at 6:15 pm

 

A partir dels anys 30 del segle XX, tothom qui escrivia en aquesta llengua, tant a València com a Mallorca, sabia que la reforma del català mampresa a Catalunya entre 1913 i 1932 era vàlida per a tots. Òbviament, amb alguns retocs que incorporaren a la llengua comuna característiques dialectals que valencians i balears consideràvem tan correctes i dignes com les del català central. Alguna institució, com la Societat Castellonenca de Cultura, adoptà les normes catalanes sense més, però, en general, hi havia el convenciment que calia adaptar la normativa general al valencià. La revista “Taula de Lletres Valencianes” convocà els escriptors i les institucions valencianes preocupades per la nostra llengua (aleshores encara prohibida a efectes oficials) a una reunió on s’aprovara un document que posara fi al caos regnant en l’escriptura d’aquesta llengua, després de tants segles d’abandó i desídia.

Un arxiver de Castelló i un mestre d’escola i poeta, Lluís Revest i Carles Salvador, redactaren unes bases ortogràfiques per proposar a l’assemblea. Heu de tenir en compte que, amants de la llengua com tots dos eren, la seua formació lingüística era totalment autodidacta i per tant, el text de les bases presenta algunes confusions que un filòleg actual com Vicent Pitarch, ha destacat. És igual: allò que s’ha de remarcar és “l’esperit” de les Normes. Prou de desordre ortogràfic. Una llengua que cadascú escrivia com volia no podia incorporar-se a àmbits d’ús més nobles que els que ocupava el valencià de llavors. Calia la Norma. Saber-la i respectar-la.

El consens fou enorme. Firmaren el document, des d’activistes de la llengua com Adolf Pizcueta, a escriptors, metges, financers, revistes, el pare Lluís Fullana, institucions com Lo Rat Penat, el Centro de Cultura Valenciana, etc, etc. Aquell Nadal de 1932 fou una data que es gravà per a sempre en la nostra història. Segurament aquelles normes havien de millorar-se, però els filòlegs realment preparats per a dur-les a terme –Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Germà Colon, etc- eren massa joves.Ells, amb la col.laboració de gent com Enric Valor o Francesc Ferrer Pastor, duran a terme l’adaptació valenciana de la reforma, que tant a Carles Salvador com a Lluís Revest els venia tan gran. La República significà una gran expansió per a la cultura valenciana, i catalana, en general, que la guerra i el posterior triomf franquista tallaren de colp.

Al final de la llarga nit que suposà la dictadura de Franco, el colp més fort que havia rebut la nostra llengua des de Felip V, la nostra llengua donava signes de vitalitat i entusiasme envejables, tot i que ni era encara oficial ni s’havia incorporat a l’escola amb caràcter general.

Les primeres eleccions democràtiques municipals al País Valencià les guanyà l’esquerra, que duia entre els seus objectius l’oficialitat de la llengua i la seua normalització. La dreta local trobà en l’anticatalanisme una font inesgotable de vots. Amb alguna excepció destacable, però rara, tots en bloc es llançaren en “defensa” d’una llengua que en el fons menyspreaven i que només els interessava amb una finalitat estratègica: desplaçar l’esquerra del poder. Els anys que van precedir l’aprovació de l’estatut valencià de 1982 formen part de la història recent més negra dels valencians.Es trau a passejar el fantasma del catalanisme. Violència, enfrontaments, polèmiques estèrils. “Mos volen llevar la llengua”. “Mos volen catalanitzar” “Valencià: si votes PSOE l’endemà seràs català”, advertia Alianza Popular…del Reino de Valencia!(Un antecedent del PP, cal recordar-ho: sou tan escandalosament joves…) Ho feren tan bé, que la gent –il.lusa!- se’ls va creure i prompte els isqué un gra molest i imprevist: Unió Valenciana. Quins temps! El valencià –deien- no és català, i per tant, s’ha d’escriure diferent. Lo Rat Penat abandona per “catalanista” la gramàtica de Carles Salvador, el Centro de Cultura Valenciana s’autotransforma en Acadèmia i trau diversos models d’ortografia, a gust del consumidor. No els va anar malament: aconseguiren tocar poder. L’ajuntament i la diputació caigueren en les seues mans. L’esquerra transigí en tot: nom del territori, bandera, nom de la llengua. ”Ells” prometien la pau, si l’esquerra es desnaturalitzava, si perdia les seues senyes d’identitat. Així es gestà l’estatut de 1982. “Treballat” des d’ací, però pactat a Madrid entre Alfonso Guerra(PSOE) i Abril Martorell(UCD). (El PP d’ara, perquè ho entengueu)

Segueix un llarg període de govern del PSOE a l’autonomia, en el qual es produí la incorporació del valencià a l’escola,i l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983),iniciatives vistes amb ulls recelosos, plens de sospita, des de la dreta, que mai no trobava prou “valencià” el “valencià”. Res no era ”valencià” de veres, si la senyoreta Reyna –des de la seua seccioneta “La Gota”… malaia!, al diari “Las Provincias” d’aleshores- i el senyor González Lizondo(un fi intel.lectual) no donaven el seu vistiplau.

La caiguda a Madrid de Felipe González, arrossegà Joan Lerma, i el PSOE deixà el govern de l’autonomia valenciana a partir dels anys 90.La dreta, ja convertida en PP, guanya les eleccions i Eduardo Zaplana es converteix en President de la Generalitat. La dreta valenciana, per primera vegada, ha de gestionar un tema, el del valencià, que li ha proporcionat molts volts, però que li crema entre les mans. El nou govern es troba entre la universitat(“catalanista”)i els seus: Lo Rat Penat, l’Acadèmia de Cultura, etc. Zaplana consensua amb el PSOE una institució en què “converjan las diversas sensibilidades(?) sobre el idioma”. Naix així, per resoldre un problema que la mateixa dreta havia creat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb vint-i-un membres, acadèmics proposats per l’esquerra, per la dreta, i uns pocs consensuats entre els dos partits majoritaris.A l’actual estatut, reforma pactada del de 1982, es considera la AVL, màxima institució normativa de l’idioma valencià.Però d’això, ja en parlarem més endavant.

POSTDATA

¿El PP es burla del Valencià? Aprovada l’AVL, amb els seus vots entre altres, més d’un dirigent del PP, saltant-se la llei de manera òbvia, segueix usant l’ortografia dels “amics”. I concedint-los sucoses subvencions. ¿A què juguem? ¿Per què no ens deixen la llengua en pau? ¿No n’han tret ja prou rendiment?. El valencià els importa un rave, per dir-ho clar, i als valencians que sí que ens importa, ens tenen en un ai al cor. Senyor, quina Creu!

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: