carles cerdà

Archive for 21/06/2011|Daily archive page

DESAMOR

In NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA on Juny 21, 2011 at 6:07 pm
cor-trencat.jpg

Toni MESTRE

“Desamor”, segons els diccionaris, és la mancança d’amor, la desafecció envers una persona o cosa.O país, com és el cas de molts habitants del País Valencià que no senten pel territori que els acull, per la seua història, per la seua cultura, per la seua llengua, etc… el més mínim afecte. Ben al contrari:l’odien i s’odien per odiar-lo, situació que els porta a estats francament patològics com, per exemple, defensar la llengua pròpia, que no parlen mai, en una altra de forastera; destruir l’Horta i disfressar-se, presumptament, amb vestits que diuen ser els dels habitants antics del que destrueixen: negar les arrels nacionals genuïnes i abraçar les de la nació del costat; destruir barris sencers si són constructors; embrutar els llocs públics,etc.
Això és desamor.Com ho és el fet d’anomenar-se amb noms no valencians,en general castellans, però últimament també anglo-nord-americans. Clar que ací la responsabilitat de la coentor recau, mentre ets menor, sobre els pares que han decidit per tu, però a partir de la majoria d’edat, ja ets responsable, perquè la llei et permet de valencianitzar-te el nom amb un tràmit senzill i gratuït que molts, però no tants com caldria, hem fet des que el canvi és legal. Fa uns dies, aquest diari publicava els noms que els habitants del País Valencià, que no tots es mereixen el nom de valencians, posen als seus fills.Tot i que n’hi ha de fidels, que els anomenen amb els noms propis de la terra i de la llengua, la immensa majoria no ho fa. Els noms més corrents són Alejandro i Pablo en xiquets, i Lucía i María, amb accent castellà, en xiquetes. Tan bonics que són Alexandre, Pau, Llúcia i Maria! ¿I els que es diuen Kevin, o Ivan, o Erik, o Jéssica, o Azahara? L’altre dia parlava amb un ciutadà xinés i ,en comentar aquest cas dels noms o la brutedat de les nostres ciutats em deia escandalitzat: “És que els valencians no estimen allò més seu?” No senyor,ací regna el desamor.”

LEVANTE-EMV,11-12-2005

LA PREPOTÈNCIA NO ÉS BONA

In POLÍTICA on Juny 21, 2011 at 6:05 pm

 

Sens dubte, un bon   índex de la qualitat de la democràcia que tenim és el respecte per les minories.  I per l’adversari, en general.  Manar, especialment quan s’ostenta la majoria obsoluta, no és governar només “per als nostres”, sinó “per a tots”. Complir un programa no està renyit amb l’acceptació de les crítiques raonades, constructives, vinguen d’on vinguen. Les urnes no ho donen tot per bo.Ni “absolen” ningú acusat d’un presumpte delicte.  Els tres poders segueixen tenint vigència, ara més que mai. Les urnes  sols et donen  el poder per temps limitat. No sé si l’actual govern dels valencians té clar aquests valors o simplement improvisa: qui dia passa, any empeny. Però és clar, això acaba passant factura. Fa uns dies, vaig llegir una interessant carta al director que reflexionava sobre tots açò. Heus-la ací.

Aprendre democràcia

Per a desautoritzar els qui demanem la paralització del Pla del Cabanyal i que els diners de les demolicions es destinen a la rehabilitació integral del barri,l’alcaldessa de València ha tornat a esgrimir,per enèsima vegada,el seu argument suprem: “Sempre hem guanyat les eleccions en el Cabanyal”. Sembla mentida, perquè són més de 30 anys de la nova etapa política i encara ens queda molt per aprendre. I resulta decebedor que tot aquest temps no haja servit per a actualitzar el comportament de la nostra alcaldessa. L’anterior afirmació, malgrat evocar una conquesta democràtica –les eleccions- acaba revelant un pensament antidemocràtic. I es pot escoltar en l’actualitat massa responsables polítics en un doble sentit: el triomf en els comicis és un doble xec en blanc, tant per a fer el que vulguen (la reivindicació de l’alcaldessa) com per a creure’s absolts dels possibles pecats comesos abans de les eleccions (no crec necessari assenyalar ningú). Existeix una distància sideral entre la fatxenderia que destil.len declaracions com aquesta i el joc racional de majories i minories sobre el qual se sustenten les democràcies formals. L’expressió de l’alcaldessa, per molt educada que semble, traspua un groller: “Voteu i calleu” o “Com que guanye eleccions, jo no m’equivoque mai” o “Els que em critiquen s’equivoquen sempre.” ¿Per a què serveixen, doncs, la carta de participació ciutadana, els organismes consultius, les organitzacions veïnals, els col.lectius ciutadans? Ja coneixem la resposta de l’alcaldessa i el seu equip. El patrimònic arquitectònic, històric i cultural del Cabanyal potser pertany en primer lloc als seus habitants, però també a tots els ciutadans dels altres barris de la ciutat i, per extensió, a tots els valencians. Ni els cabanyalers podrien fer amb ell el que volgueren (si pogueren), ni pot fer-ho el govern municipal a costa del que siga.
Pasqual Requena.València @

L’EXPOSICIÓ REGIONAL DE 1909. OFRENEM NOVES GLÒRIES A ESPANYA!

In NACIONALISMES on Juny 21, 2011 at 6:03 pm

Ningú no negarà, a aquestes altures, els indubtables dots d’observació i anàlisi del nostre poble que caracteritzaven l’enyorat Josep Vicent  Marqués. La seua trajectòria com a polític seria una altra cosa. Però ja se sap: ser intel.lectual i dedicar-se a la política és, a casa nostra i a tants altres llocs, una contradicció insoluble. Però anem per feina. En el seu genial “País Perplex”(1974), el mestre de sociòlegs ens advertia que no havíem de confondre “valencianía” i “valencianisme”. Més encara: els considerava termes antagònics. El primer no exigia cap esforç. Si has nascut ací, ja tens “valencianía”. Guanyes punts  si dius que “a valenciano no me gana nadie”. Si, a més,rebles el clau, aclarint que “soy más español que nadie” (i no com altres, i no ens agrada assenyalar…), que “eso de que el valenciano –lengua que no uso más que para decir tacos- y el catalán son lo mismo, habría que verlo”, declares la teua devoció per la “Mae Déu” i  dius que “después del Madrid, eres del Valencia a muerte”. Si et sents feliç de la “valencianía” que t’ix per cada porus de la teua castellanitzada pell, i confesses que, si beus més del compte, cantes –en valencià- allò de “Visca el pa, visca el vi, visca la mare que ens va parir!”, ja està. Has fet el ple de “valencianía”. Tu sí que ets il.lusionant.  Però si, desgraciadament, ets de la ceba. O siga, dels amargats que creuen que si no ploren no mamen, que aspiren a construir un País Valencià digne, amb una llengua una i trina, a reforçar la lleialtat lingüística, a impedir que el nostre paisatge s’òmpliga de ciment, de “pais”i de camps de golf , a fer de la Televisió Valenciana una eina que servisca per introduir  noves pautes de comportament lingüístic (pel.lícules i publicitat en valencià) i no un mer instrument de propaganda… si t’agradaria que les províncies desapareguen perquè tots fórem valencians… Si vols promocionar els cantants que volen viure en valencià i no els que tenen “valencianía”. ..Ahh, amic, amiga. Tu ets un/una “valencianista”,pateixes el mal incurable del “valencianisme” que ho vol polititzar tot. Si ve el Papa, et poses la camiseta de “Jo no t’espere”. Si et porten a la ciutat la Fórmula I, preguntes per què s’han tapat amb llençols i cartells els solars en “re-construcció” del Marítim. Si et porten a casa  la Copa de l’Amèrica –“famosa en el mundo entero”- et preguntes: 1r ¿Què és això? i 2n ¿Quins beneficis ens portarà?. Xe, calla i disfruta! Tu, disfruta!  Canal 9 ja t’explicarà què són les regates i si has d’apostar pels  suïssos o els neozelandesos. Xocolate o kiwi.  Xe, sí.  La vida són quatre dies. Il.lusiona’t, i desfila amb” la región que avanza en marcha triumfal!”.

Pel to ploramiques d’aquestes ratlles, ja haureu deduït que jo sóc “valencianista”, però no sóc del Valencia CF. Gent valencianista com jo, amb tendència, per tant, a tocar els collons i a amargar la festa, però molt més sabuda, ho explica així: “En el País Valencià –diu- sembla que la realitat no compta, al costat de la propaganda: la realitat ha perdut tot crèdit, comparada amb l’al.lucinació.Retrocedim en quasi tot, incloent-hi l’ètica i l’estètica, mentre la propaganda afirma que avancem exemplarment i sense parar”(J.F.Mira, “El País”,5-05-09)

Fins i tot és possible que hàgeu captat el motiu d’aquests llarguíssims paràgrafs.A hores d’ara, la “valencianía” està de festa. El miratge de l’”anem a més” celebra cent anys de realitat virtual valenciana. Cent anys de l’Exposició Regional de 1909. Però sospite que de tot allò el que els agrada més és la lletra d’una “promo” (com es diu ara) amb la música d’un mestre ple de “valencianía”, el suecà  Josep Serrano, autor de sarsueles d’innegable sabor…madrileny. Començant amb  la  marxa de la Ciutat, el nostre suecà compongué  una minisarsueleta  que anava in crescendo fins acabar en un eixordador “Vixca,Vixca,Vixca”. La celebració anava més o menys així: l’Ateneu Mercantil de Valencià i l’Ajuntament de la ciutat muntaven, en els terrenys que envolten la Tabacalera, una mostra del que la Región tenia per a vendre a Espanya: arròs, taronges, torró, dàtils, roses, nards, clavells,tallers treballant a destall, cants d’amor i guitarres mores (magribines, en diríem ara). Construïen edificis en pocs  mesos, pegaven una regadeta ben pegada a l’Albereda i programaven uns actes perquè els capitalins creuassen el riu i recorreguessen “el real de la feria” en l’hora en què afluixa la calor. Il.lusionant, no?  La magna demostració de “valencianía” començava en maig i empalmava amb la Fira de Juliol. Aleshores no s’estiuejava tant i l’èxit estava garantit. Fins i tot el rei accedí a venir a inaugurar-la.Li encomanaren a un poeta valencià que féra un esborrany  de la lletra de la “promo” –en castellà-  perquè el patriarca de les lletres valencianes, especialista en cantar  realitats virtuals, Don Teodor Llorente, li posara la lletra definitiva en valencià.  Quanta “valencianía”!  Però sembla que Don Teodor, ja vellet  i molest amb uns quants  “valencianistes” que havien intentat  “manipular-lo” perquè deixara el Partit Conservador i  es féra de no-sé-quina-cosa-per-a-restaurar-el- regne,   no volgué  -o no pogué- fer la lletra. Ell només devia somiar  el moment que una  fallera li posaria “en lo cap” la corona de llorer que l’acreditaria com a el number one, el trobador més ben trobat de la poesia valenciana. De manera que la lletra la féu el  poeta que he citat suara (o siga,més amunt), de nom  Maximilià Thous Orts. Tingué tant d’èxit tot plegat, lletra i tocateta, que la “valenciania” assolí una fita en el seu camí cap al no-res, en la descripció d’una realitat virtual, “al.lucinatòria”, que diria don Joan F.Mira.

Per il.lustrar aquest destarifo amb paraules ací teniu un vídeo de l’antigor, exemple perfecte de bona “valenciania”. Gaudiu de la lletra, la veu (la de Francisco) i del marc incomparable: TVE.

Si necessiteu recordar l’ecològica i sostenible lletra, ací teniu una versió en  karaoke. Les fotos, i ho dic seriosament,m’encanten. Felicite l’autor de la composició.

I és que la realitat d’aquells anys era tan lletja!  El 1905, València havia patit una vaga general, promoguda pels obrers portuaris, el mateix 1909 hi havia hagut protestes impressionants contra la guerra  del Marroc a Alcoi i València.Els republicans organitzaven manifestacions demanant la llibertat pels empresonats per la “Setmana Tràgica” barcelonina. I els valencianistes, pocs però sorollosos, no paraven. Tocacollons,com sempre. Que si el doctor Barberà fa un discurs(1902), que si “València Nova”(1906) diu que no li agrada el Murciélago Alevoso, que si no sé què de la Solidaritat Valenciana, que si volen una Assemblea  Regionalista Valenciana(1907), apareix una “Joventut Valencianista”(1909). El fill de Thous Orts, Maximilià Thous Llorens escriuria el 1922  una “Cançó de lluita” que degué posar els pèls de punta als de la “valencianía”.

(“Valencians, fa temps ens allunyàrem/ oblidant que tots érem germans/ Ajuntem-nos, que ja ha arribat l’hora/ de ser lliures i ser valencians/ Ja sobre els camps d’Europa, per tot arreu esclaten/ les flors que són els símbols de pàtria i llibertat. / i mentres altres cullen els fruits de la victòria/ el poble de València, no s’ha d’estar parat…Valencians, defensem nostra terra/ contra lladres, botxins i tirans./ Agrupem-nos, que ja ha arribat l’hora, de ser lliures i ser valencians.”  Aquesta adaptació de la lletra la va fer el grup Cadafal d’Elx. Sembla que el text el va escriure Thous Llorens en col.laboració amb Antoni Bru i Gómez, advocat valencià, de família elxana, que acabà traslladant-se a la capital del Vinalopó després de la guerra civil)

Sort que la “promo” de Thous Orts i Serrano superà amb nota la dura prova i la “valenciania” s’apuntà un tant al seu favor.  El nostre poble soltava la llagrimeta  quan arribava el “Vixxxca” final. Fins i tot el rei demanà un bis el dia de l’estrena.Tan famós es va fer l’Himne de l’Exposició que quan l’autoritat, “militar por supuesto” prengué el poder el 1923,  el declarà Himno Oficial de la Región Valenciana(1925), amb l’alegria consegüent de la “valencianía” i el rebuig més radical dels “valencianistes”: Carles Salvador, Juli Just, etc.  A “El Camí” (24-03-1934) arribaren  a dir que “la lletra de l’himne de què parlem és encara més provinciana i envilidora que la música.” Pur “servilisme provincià”. El mateix generalot, don Miguel Primo de Rivera,que plorava amb el nostre “himno”, prohibia Segadors i sardanes  por “separatistas” i va ordir  l’estratagema de dedicar una cadireta en la Real Acadèmia Espanyola,  a cada una de les llengües  que reprimia –catalán,valenciano,balear,vascuence y gallego-. Ja sabeu: com qui dóna a entendre que aquestes llengües no són altra cosa que dialectes del castellà. I el pobre Pare Fullana, tan dòcil, es prestà a la maniobra i prengué possessió de tan polèmic seient!

I el temps passa, i passa, i passa… Un altre militarot,Francisco Franco es fa amb el poder(1939-1975)  Recuperada la democràcia, la “valencianía” reivindica l’Himno. I  els valencianistes –sempre ells!- diuen que no.  Un defensor dels invertebrats, Joan Lerma, que des de l’esquerra es vantava de la seua “valencianía”, aconseguí  convertir tocata i sarsuela, ell solet, sense  cap militarot pel mig ,en  Himne estatutari dels valencians(1982).Jo he de reconéixer que, de menut, com quasi tots, he soltat alguna llagrimeta quan he sentit el “Vixxxxca” en qüestió. Els cabanyalers som així. Però això és com la pallola…es cura i en pau: llegint, informant-se…

Ara, com en el 1909, la “valencianía” prepara  un “evento” dels seus per a evocar els cent anys de coentor. No sé quina empresa l’organitza. Estigueu alerta, per si de cas. Tot, per a amollar quatre crits en honor de la Regió, Espanya (la concepció que ells tenen d’Espanya),i  repetir això de la marxa triomfal. Recordeu: anem a més. Sempre il.lusionants!

Però vet aquí que els Thous s’han enfadat. Lògic, inexplicablement continuen sent valencianistes!  Han recordat que ,després  de Thous Orts,tant el seu fill Thous Llorens,com  el seu nét Albert Thous, com els seus besnéts segueixen sent  valencianistes. Recorden que M.Thous Llorens(1900-1957), el fill de l’autor de la lletra de l’Himno, fou poeta, membre actiu de grups culturals progressistes republicans, afiliat al Partit Valencianista d’Esquerra,etc. Per totes aquestes activitats patí judici i empresonament després de la guerra.Com que el van depurar, quan eixí de la presó, ja molt malalt, no pogué exercir el seu treball de funcionari. Jo els entenc. A mi no  m’agradaria que manipularen el record dels meus avantpassats.

Els Thous denuncien la caspa, la castellanització, la coentor, la genuflexió, la falta de dignitat, i la innoconeguda vergonya, l’esperit de mesells, de súbdits i no de ciutadans,  que ha caracteritzat des de sempre els pares de la “valencianía”.

¿Us imagineu, “tots a una veu”,  el cor que formaran  Francisco Camps, Rita Barberà, Milagrosa, Cotino, eixe xic tan pijo de Castelló  i l’amo de la província,el senyor aquell amb les ulleres negres, Rafael Blasco, Carmen Vila, Rafael Blasco,Vicent Rambla ( i això que aquest em cau bé: parla valencià en públic i crec que es paga els tratges), el conseller poeta, Conxa Gómez (que parla català, ho sé, però s’amaga) i tutti quanti?

Quin Vixxxxxca més gran eixirà de tan il.lustres goles, barrejant-se amb la de Plácido Domingo! Se’m posen els pèls de punta.Esborronador.

Diuen en la premsa que, com a colofó, moltes veus de la “valencianía” seran contractats per a  l’edició d’enguany de la Fira de Juliol. No sé com qualificar la llista. Vosaltres mateixos: Javier Vila, Emilio Solo, Emilio  Someño(¿?) Vicente Ramírez o….Dova! (la de “Los gitanos se mueven en torno a la hoguera…”).

Ja dic: “per llogar-hi cadires.”

Aquest és l’himne  dels valencianistes bicolors, o bicolors amb escut o escudada amb dos colors, o fusteriana-eliseuista.No ho sé. Total, dels  que els de la “valencianía” ‘odien per “catalano-no-sé-què· I jo em pregunte…¿com no pot agradar a gent de fe com Rita, Camps(El Molt Honorable Curita) o a Cotino(enamorat de les maredeuetes),si  s’interpreta cada setembre en la processó de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí? Tornaré boig que diuen els mallorquins.

En fi. Preneu cadira i seieu. Si no podem canviar la realitat, riguem. És sa.I mentrestant, el poble, “al.lucinat” “votarà una i altra vegada per la perfídia indecorosa”.

VALEBLOC.

SABER LLATÍ

In HISTÒRIA on Juny 21, 2011 at 6:00 pm

LLATÍ

La importància de la llengua llatina en la cultura occidental ha estat tan decisiva que, encara hui, quan volem destacar que algú és molt savi o simplement que se les sap totes,  diem que “sap llatí”. La pràctica desaparició de l’assignatura de llatí dels plans d’estudis de l’ensenyament secundari ens hauria de fer repensar l’arraconament en què tenim la nostra llengua mare. Fins i tot en els temps de la globalització la llengua llatina té ple sentit com a interlingua. Com diu José María Sánchez Martín, professor del Departament de Filologia Clàssica de la Universitat de Salamanca, és injust l’oblit en què tenim la llengua de Cèsar, Sèneca, Descartes o Newton, en plena era digital:”De hecho, la palabra computer viene directamente del verbo latino computare -explica-. Por otra parte, el latín és la lengua que mejor representa la unidad europea. Es patrimonio de todos y al mismo tiempo no pertenece a nadie.Mantiene, además, círculos de latinohablantes, por lo que no sólo no es una lengua muerta, sino que con los años se ha ido enriqueciendo y ha servido como lengua franca en Europa durante 2.200 años.” En efecte, davant el ressorgiment del llatí com a llengua de la xarxa o de cercles d’entesos, l’invent del respectable doctor Zamenoff (l’esperanto),hi té poc a fer.  El professor Sánchez Martín pertany al Circulus Latinus Matritensis (Cercle Llatí de Madrid), un grup de persones que una volta al mes es reuneixen per fer tertúlia en llatí.  Sánchez Martín ha contribuït també a donar equivalent llatí a tantes expressions anglosaxones del món de la informàtica. Vegem-ne algunes: WWW (World Wide Web) (Tela Totius Terrae), Tribus verbis te volo (vull xatejar amb tu),  arxiu (scapus), esborrar (delere), xip(talus),  correu electrònic (cursus electronicus), hardware(armatura), Internet (interrete), link(coniuctio), modem(transmodulatrum), monitor(monitorium), ordenador(computratum), pantalla (scrinium), password(signum), ratolí(mus), teclat(claviatura), etc. La vitalitat del llatí com a llengua internacional és tan gran que Ràdio Finlàndia hi emet un informatiu “Radio Finlandia Nuntii Latini”, que compta amb cinc milions d’oients. Existeix també una revista digital: “Commentari Periodici Latini” i una “Vocabula Computralia”, vocabulari llatí de termes tècnics i informàtics que tradueix de l’anglés els mots d’ús corrent en la Xarxa. Definitivament: LINGUA LATINA IN INTERRETE TRIUMPHAT (La llengua llatina triomfa en Internet). ITA SIT. Que així siga.


ADÉU A JOAN MONLEON [2010]

In MITJANS DE COMUNICACIÓ on Juny 21, 2011 at 5:58 pm


El nostre Joan,  allà pels anys 50 del s.XX, volia ser artista.Mentre servia orxata i fartons als clients del negoci familiar, al costat mateix del Mercat Central de València,s”imaginava triomfant als millors escenaris d’Espanya. En aquell ambient, Joan Monleon (València,1936-2009) aprengué a tractar tota classe de persones: serioses i divertides, majors o menudes, estirades o senzilles.Una bona escola per conéixer el que després seria el seu públic. Perquè el nostre Joan aconseguí el seu somni. Des de la seua falla Corretgeria-Bany dels Pavesos, posà en marxa els grup de folk que ens acompanyà al llarg de tota la transició. Infongué vitalitat i entusiasme i sentit de l’humor allà on va anar. I tocà totes les tecles: teatre,ràdio, música, cine, “varietés”, etc. Al meu parer, no amb massa fortuna. Però tant se val: el  nostre Monle, amb la seua riallada, tan particular, es convertí en un ser entranyable, estimat per tothom. Ell va posar en marxa els cinc minuts en valencià, després del noticiari de la una, que RNE a València emeté com a precedent del que després seria “De dalt a baix”. Recuperà, amb els Pavesos, moltes cançons populars. Ma mare em deia “esta cançó la cantava l’auela”  cada volta que sentia “Micalet Garcia, xic treballador…”Sense ser un home de gran preparació, va saber sempre valorar, respectar i  aprendre  dels nostres homes i dones de la cultura, fins i tot quan aquests eren objecte d’atacs infumables de part del que llavors anomenàvem “El búnker barraketa”. Aconseguí papers en pel.lícules -discretes- de Carles Mira, García Berlanga, Ventura Pons o Vicente Escrivà.  Fins que arribà Canal 9. En l’època socialista al front de RTVV, dirigida per l’impresentable Amadeu Fabregat, el nostre Monle salta a la fama amb el seu “Show”, un programa tan faller com el sainet, el ninot indultat o les brofegades de Bernat i Baldoví.Per això connectà amb el públic més primari, però més massiu: jubilats, festers, mestresses de casa. El públic que ell havia aprés a tractar a l’orxateria, d’estètica “kitsch” però ben “valencià”, en el sentit més lleuger del terme.Allà, el Monle lluïa d’allò més, fent de gran showman, envoltat de les “monleonetes” i preguntant a la clientela: “¿què vols, reina,la cuixa o la carxofa?” Mentre els “intel.lectuals” ens dúiem les mans al cap, el criticàvem i abjuràvem d’ell, el Monle, disfrutava d’uns instants de glòria. I molta gent escoltava, després, les notícies en la seua llengua. La gent s’hi acostumava. Una altra cosa seria la visió que  Amadeu Fabregat donava ,des de la seua tele, de la cultura valenciana. ¿S’aprofità de Monleon? És innegable, en la meua opinió. Però això és un altre tema. El populisme i el ganxo de Monleon atreien per igual catalanistes i blaveros. Si eixia disfressat de fallera, se li reia l’ocurrència -coses del Monle!- però si des de la premsa alternativa i d’oposició es feia algun comentari pujat de to (l’afer d'”Ajoblanco”), la comunitat faller eixia en defensa de les essències pàtries, encarrilada pel feixisme local. Això sí que eren temps revoltats. Encara avui, 2009, quan plorem la desaparició d’un personatge tan entranyable, mire el diari i trobe articles per a tots els gustos. Un, de ben sentit, de l’inefable Lluís Fornés, un altre del protofeixista Rafael Brines i un tercer d’un tal Mesa que no tinc el gust de conéixer. Tot el ventall ideològic. Però si mire les fotos del funeral, només veig “catalanistes”, Eliseu Climent, Enric Tàrrega(un històric), el pare Pere, Lluís Miquel, Rosanna Pastor. ¿On són els representants dels sectors que acudien als shows televisius?¿I els polítics del PSOE, que tant li deuen?¿I dels polítics en general? Levante només informa de la presència d’Enric Morera ¿I la dreta, que va vetlar el cos del Titi al Teatre Principal i li va alçar un monument? Sempre hi ha classes i la dreta desconfiava del Monle. Al cap i a la fi, Monleon era valencianista i ells no ho són. Descanse en pau.

SOBRE LES FALLES [19-03-2010]

In TRADICIONS I FESTES on Juny 21, 2011 at 5:56 pm

19-03-2010, dia de Sant Josep.


El conegut antropòleg social, Gil-Manuel Hernàndez, segurament la persona que més a fons ha estudiat el món de les falles, apuntava a Levante-Emv(16-03-2006) unes reflexions ben interessants que em permet la llicència de titular i d’extractar  per a tot/es vosaltres. A veure què us sembla. Per a mi són molt lúcides i amb plena vigència.

¿”Valencià” i “faller” són expressions sinònimes?

No. “Quasi un 15% de la població del cap i casal està censat en alguna comissió fallera. Amb tot, el 85% restant no participa directament en la festa. Altres fins i tot no participen gens, i una quantitat no estimable abandona la ciutat en la Setmana Fallera o es mostra crítica amb els excessos inherents a una festa tan massiva. La ciutat, per tant, es troba dividida entre fallers i no fallers.” Més encara: “en ocasions la manca de diàleg entre les dues parts, els excessos de les comissions o l’excessiva escrupolositat dels veïns, porta a enfrontaments i conflictes que exigeixen una solució dialogada. Pitjor és encara quan molts dels no fallers s’acaben transformant en antifallers. Per no parlar del nombrós col.lectiu d’exfallers o fallers en excedència,amants de la festa però fora d’ella perquè aquesta no els acaba de donar allò que ells esperarien d’ella.”

¿Hi ha cada volta menys “fallers”, gent que s’estimen i cuiden el cadafal, i més “festers” que només busquen la gresca i el sarau, en definitiva no parar mai en torreta?

Sembla que a partir dels anys 70 del segle XX els monuments fallers han deixat pas a tota mena d’activitats “socials”: l’elecció de fallera major, l’ofrena, les preseleccions, el teatre, el playback, i molts actes lúdics més. “Amb tot,encara subsisteix una considerable minoria de fallers que s’autoanomenen monumentalistes”.

¿Qui dirigeixen, gestionen i governen la festa: els homes o les dones?

Els homes.Malgrat les Falleres Majors i les seues respectives Corts d’Honor, és l’home qui mana en les falles. No arriba a un 3% el total de dones presidentes. A les comissions les dones solen ocupar càrrecs de segona fila o bé que reprodueixen tasques o activitats “femenines”: organitzar festejos infantils, serveis de neteja, preparació de menjars i aprovisionament de queviures, ornamentació, playbacks i coses semblants. És mínima la quantitat de dones artistes falleres, que participen en debats sobre el món de la festa, que publiquen articles en revistes o formen part de juntes d’agrupacions, sectors i federacions. És evident que la funció de mare i mantenidora d’una llar que ocupa el sexe femení –encara!- en la societat actual té el seu reflex en la festa.

¿Menyspreen els artistes en general als artistes fallers?

Sí. Les facultats de Belles Arts, les sales d’exposicions, els galeristes d’art, els crítics i els museus en general menyspreen els artistes fallers. D’altra banda, aquests últims viuen encara molt allunyats dels circuits, inquietuds i gustos dels artistes no fallers. Uns i altres es desconeixen i s’ignoren.  Molts artistes fallers –cal reconéixer-ho—es consideren artesans que malviuen construint falles en sèrie.

¿El món de la cultura menysprea les falles?

Evidentment. La majoria d’intel.lectuals mantenen una postura de menyspreu, indiferència o d’hostil esnobisme cap el món faller, que consideren carrincló, obsolet i conservador. També el món faller desconfia dels intel.lectuals, per considerar-los elitistes, sabuts, massa crítics i ignorants de la festa. La batalla sobre els senyals identitaris dels valencians –la batalla de València- els va separar. Però no sempre fou així. [Jo pense que durant els anys trenta no hi havia aquesta desconfiança, sinó que més bé hi havia col.laboració i respecte]

¿Val la pena superar aquestes fractures?

El professor Hernàndez pensa que sí, que cal “tendir ponts entre les parts distanciades i fer de les Falles una festa més sentida, plural i compartida per tots. Revaloritzar les falles com un veritable patrimoni cultural de tots els valencians.”

Personalment, jo sóc bastant escèptic.¿Com podem “harmonitzar” raó i visceralitat, mentalitat crítica i passió? És difícil compaginar el món de la cultura amb el futbol, els bous, l’amor a la Maredeueta, el creacionisme, la disciplina dels  partits o…les falles. No sé. Uf, quina peresa!

VERBS COPULATIUS [10-02-2010]

In OPINIÓ on Juny 21, 2011 at 5:53 pm


A la columna de Juan José Millàs, a la contraportada de LEVANTE-EMV, llig unes paraules que em colpeixen. Sobre les persones que es creuen “déu”, allò que en castellà diuen “estar endiosados” (que es creuen per damunt del bé i del mal, vaja!) Intocables, intangibles, inabastables, “no sabe ud,mierdecilla,con quien está hablando…”, etc. Diu Millàs que les persones no “som” sinó que “estem”. Que no s’ingressa en castes, eternes, sinó en classes socials dins les quals,  com les accions a la borsa, pugem i baixem segons les circumstàncies.¿I els polítics? Depenen del vot, voluble per naturalesa. “Ayer mismo -diu el genial columnista- estaba tomándome el gintonic de media tarde, cuando en la mesa de al lado alguien afirmó: ¡Yo soy ingeniero! Lo decía a propósito  de que en la empresa le habían pedido que hiciera un trabajo inferior a su categoría.El hombre estaba muy enfadado.Su interlocutor, en cambio, permanecía tranquilo, dándole la razón, como si su pensamiento se encontrara en otro lugar. Entonces caí en la cuenta.Este señor -me dije- no es ingeniero, sino que está ingeniero, aunque no se ha dado cuenta, pobre. Hoy estás ingeniero y mañana estás administrativo,o limpiacristales.Por eso mismo, al contrario de Dios, somos lo que no somos. El señor al que me estoy refiriendo no era ingeniero, estaba ingeniero, a ver si nos vamos aclarando. Lo que se dice ser, no somos nadie. Pero vete tú  a decirle a un juez que no es juez, o a un notario que no es notario, con lo duras que son esas oposiciones.Si fueran notarios y jueces de verdad no necesitarían opositar.Dios no oposita porque es.Aunque no está.”

¿Haurà llegit açò, el Molt Honorable Francisco Camps?

EL CABANYAL, ENCARA [6-05-2010]

In CABANYAL on Juny 21, 2011 at 5:50 pm

EL CABANYAL, ENCARA

La tensió que a hores d’ara es viu al Cabanyal és el resultat previsible  i indesitjable d’anys i anys de desídia, de part dels uns i dels altres. Tal i com estan les coses, tornar la vista enrere  és una pèrdua de temps. Poc ens importa ja si la idea d’unir un jardí (Vivers) amb la platja fou un capritx de don Vicent Blasco Ibáñez, que així podria arribar més prompte al seu xaletet vora mar, o d’un tecnòcrata, possiblement de l’Opus, com els que, en ple franquisme, dissenyaren l’”Avinguda de l’Oest” per a entrar a sac en el barri del Carme,  pretengueren urbanitzar el Saler o fer de l’antic llit del Túria una via d’accés ràpid en cotxe a qualsevol punt de la ciutat. Tots aquests projectes  s’abandonaren per pressió popular. Cal recordar-ho. Formen part de la nostra peculiar galeria dels horrors. Sembla que en algun moment, alguns socialistes feren seu el vell desig de Blasco Ibáñez.Tant se’ns dóna. L’important és que van saber rectificar: declararen el barri “Bé d’Interés Cultural”. Però és evident que no van acabar de plasmar-ho en mesures concretes, més allà de la simple catalogació de cases a protegir, o de la limitació d’altures per a edificar en algunes zones.

I el temps passa…i passa…i passa.  El barri es degrada a poc a poc, però no hi ha encara el que hui podem anomenar “la zona zero”. Així les coses, arriba el boom de la rajola. La popular( i populista) Rita Barberà  reprén amb entusiasme el vell  projecte de prolongació. Tant se val si pressionada pel lobby de la construcció o per pura megalomania personal. Mentrestant, el veïnat no sap a quina carta quedar-se. N’hi ha que fugen a altres barris de la ciutat, n’hi ha que no s’atreveixen a reformar sa casa davant l’incert panorama. Els constructors semblen més interessats per la Malva-rosa (on les “casetes roses” conviuen amb pisos d’alt estànding, venuts a preus desorbitats)o l’àrea del complex Calatrava, la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Comença aleshores a dissenyar-se el contorn de  l’actual zona zero: veïnat envellit, cases tapiades, plantes baixes usades com a garatge, primers pisos abandonats. Una població marginal, que va fent tombs d’un barri a un altre de la ciutat, els ocupa. A poc a poc, aquella part del Cabanyal es converteix en l’actual femer, focos de petita delinqüència i de compravenda de droga. Es produeix la inevitable fractura dins el veïnat.Apareixen grups com “Salvem el Cabanyal”, promoguts per simples veïns o pels partits d’esquerra –poc importa ja-, que es mostren molt actius, tant al carrer com als tribunals, i aconsegueixen el suport del món de l’art i la cultura. Busquen la rehabilitació del barri i s’oposen radicalment a la prolongació de l’avinguda, que implicaria el trencament de la trama urbana històrica paral.lela a la mar, del Cabanyal-Canyamelar. Fileres d’antigues barraques, travessades per séquies, convertides amb el temps  en casetes d’una altura amb elegants mostres de l’arquitectura modernista popular. La dreta, popular o regionalista, no renuncia a la prolongació. Mentrestant, la “zona zero”,el focus de brutícia i marginalitat,adquireix unes dimensions extraordinàries, mentre uns i altres esperen que la justícia, sempre tan lenta, es pronuncie. La merda, els solars sense tanques, la població marginal, s’ensenyoreix de la zona afectada. La dreta ofereix la cirugia –prolongació- com única solució a la degradació. La major part dels cabanyalencs demanen –exigeixen-  una eixida ràpida i expeditiva. L’equip municipal repeteix que vol  de trencar el tradicional aïllament del barri  respecte a la resta de la ciutat. Un aïllament més que discutible si tenim en compte que, amb el soterrament de les vies de Renfe, que tanta lluita i tants morts va costar, s’obrin multitud d’accessos al barri, com l’Avinguda de Tarongers,  Pintor Ferrandis (antiga sèquia dels Àngels o Pixavaques), l’avinguda de la Serradora (Serrería) o la mateixa Avinguda del Port.

I arriba la crisi. La construcció és el primer sector econòmic a notar-la. La rajola cau en picat. Els constructors deixen d’interessar-se per la zona zero. L’ajuntament, via empresa municipal, va expropiant i assolant edificis. El veïnat, desesperat, obligat a escollir entre l’inacabable plet als tribunals i les grues i excavadors de Rita, es decanta  diverses vegades electoralment pel PP i la seua “cirurgia”. L’esquerra fa “casus belli” del tema.Convoca manifestacions i Campanyes de Portes Obertes.La dreta, ajuntament i Generalitat, donen les culpes al Govern Central (la que está montando Zapatero!), fent gala d’un victimisme injustificat, amb el qual intenten desgastar el govern de Madrid i, al mateix temps, intentar que la gent s’oblide de les múltiples (i no poc importants i escandaloses) ramificacions del cas Gürtel al País Valencià. L’esquerra porta a primer pla de la política espanyola  la problemàtica del barri.El Cabanyal ix a la premsa  i els telediaris de tota Espanya. La dreta intenta contrarestar-ho amb el seu aparell mediàtic-amb la “gürteliana”RTVV al front-  i presenta els partidaris de la rehabilitació com una colla de grups violents i radicals i ompli els barris amb cartells, tots iguals, amb lletres verdes sobre fons blanc, i el lema “Sí (que)volem la prolongació”. Els nervis afloren. Uns creuen que la necessària renovació generacional i social de la zona zero  -gent jove, negocis nous, futur en definitiva- només s’aconseguirà amb la prolongació. Altres, entre els quals em trobe, creiem que aquests canvis són possibles si l’imparable  enderrocament de cases es frena i es mamprén una seriosa rehabilitació amb construcció de cases d’una o dues altures, d’obra nova i preus assequibles,crèdits a baix interés, etc,  que faça que el barri reviscole.No sembla que les coses caminen en aquesta direcció. Sóc pessimista. Els polítics han trobat en el Cabanyal un joguet que no estan disposats a soltar.Hi ha tants interessos pel mig! Els tristíssims episodis de brutalitat policial –tant de la nacional (senyor Peralta),com de la municipal(na Rita)- a què assistim diàriament, no ajuden a crear  el clima necessari per al pacte. I aquest clima és imprescindible.


A PEP RUBIANES (in memoriam)

In SOCIETAT on Juny 21, 2011 at 5:45 pm


BONES FALLES 2009!

In TRADICIONS I FESTES on Juny 21, 2011 at 5:43 pm

BONES FALLES 2009!

“De sobte […] esguardàrem com, àdhuc de les clavegueres,sortia un riu de gent disfressada, i totes les portes del món […] s’obrien i una allau de robades, quincalla,garlandes,pintes d’un daurat enganyós,cançonetes,espardenyes, calces,somriures aturats al punt exigit per la tradició,domassos,llustrins,i tot d’elements privatius de la típica disfressa,arranjats adientment sobre la superfície dels cossos que decoraven, s’abatien progressivament,s’esbullaven a tall de cascada,i emplenaven la Ciutat amb la seva presència barroca i amanida.”

Amadeu FABREGAT, “Assaig d’aproximació a Falles Folles Fetes Foc