carles cerdà

IDENTITATS

In NACIONALISMES, NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA, POLÍTICA, SOCIETAT on Juliol 7, 2011 at 4:08 pm


Molt sovint se’ns reprotxa, als valencianoparlants, que hem convertit la nostra llengua, no en un simple mitjà de comunicació, sinó en una qüestió “identitària“. No negaré que l’idioma propi és un dels senyals d’identitat d’un poble. No hi ha llengües neutres, instruments útils per entendre’s arreu del món i res més. Aquestes coses se solen dir des del castellà,i en castellà una de les llengües amb més parlants del planeta. I se’ns mira de gaidó, als parlants del gallec, l’èuscar i el català, llengües “tan identitàries!” .Les nostres serien llengües “valla” -obstacle-, mentre que les altres serien llengües “puente“, en recents paraules del President de la Xunta de Galicia.És obvi que totes les llengües impliquen una cultura, una història, un manera específica de veure el món, la realitat que ens envolta. Identitat cent per cent, doncs.Això val tant per al català, com per al castellà o l’anglés. No  només això: la llengua més usada al món és la llengua amb més poder econòmic, polític, fins i tot militar. Recordem les paraules de Nebrija, tan conegudes: “Siempre la lengua fue compañera del imperio“(o siga, del poder). Als Estats Units, els mexicans recent arribats mantenen el castellà, però les joves generacions es passen a l’anglés, després d’una fase de bilingüisme substitutiu. Això perquè l’única llengua oficial als USA és l’anglés.I tots bevem coca-cola, mengem fast food, i estem pendents del que passa a Wall Street. El poder, “l’Imperio” ara el detenten els Estats Units. En aquest context, el castellà, com totes les llengües, malda per conservar un espai propi, cultural, social, “identitari“. Els espanyols  integren una comunitat lingüística ben travada, uniforme en la seua varietat. Defenen els parlants dels Estats Units, o els de Puerto Rico, on la llengua està “patint” per la pressió de l’anglés. La identitat espanyola, lligada a la llengua,a la cultura, a la religió,ha estat assumida per molts indígenes americans, que arriben a negar -o a “matisar”- el genocidi  que dugueren a terme els conquistadors espanyols. “Ya está bien de utilizar, por intereses aviesos, ese pasado de español mataindios y robaoros!” diu el secretari general de l’Asociación de Academias de la Lengua Española. Quan alguna part de la comunitat lingüística té problemes, la resta acudeix ràpidament en la seua ajuda. És, potser, el cas de Puerto Rico,  estado libre asociado dels EEUU.  El 20 d’abril de 1991 es concedí al premi Príncep d’Astúries al poble de Puerto Rico perquè ha havia declarat l’español llengua oficial, al costat de l’anglés. El jurat del premi valorava  la decisió com “un acto de valentía colectiva y la demostración de un afán de conservación de las señas de identidad fundamental”. Identitat, doncs. Algun problema devia  haver-hi. però,  quan,  la persona que va recollir el premi parlava sempre de l’espanyol com a “lengua materna” (el mateix adjectiu que ací, molts apliquen al valencià). En cap manera no es va contra l’anglés (“la afirmación de lo propio no es negación de lo ajeno”). Quan parla de la relació de Puerto Rico amb els EEUU ressalta “la fortaleza de la unión política y económica“. Quan parla d’Espanya, destaca “la fuerza de su integridad cultural“.”Nuestra lengua materna -diu- es la que nos cohesiona como pueblo, con la cual expresamos nuestros sentimientos y creencias más íntimas, nuestros pensamientos y valores más profundos.” L’anglés “llengua del pare” i l’espanyol “llengua materna”. ¿No us sona, aquesta cançó?  L’espanyol, el porta el poble porto-riqueny “en los recovecos de su espíritu y en el temblor de su alma.” No sé si amb això aniran gaire lluny… I acaba donant les gràcies a “nuestros hermanos que comparten esta lengua y con ella una visión del mundo”.

Jo, francament, no note diferències entre aquestes frases “identitàries” i, per exemple, la de Raimon quan  canta  “qui perd els orígens,perd la identitat.” O, quan un altre  cantant, Feliu Ventura, diu que“la nostra marca identitària és la cançó, com el jazz per als negres, o el flamenc per als gitanos”. Tan  identitari és, doncs, el castellà -l’espanyol- com la nostra llengua. Només que són dues identitats diferents.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: