carles cerdà

LES CRÍTIQUES DE DON ANTONIO

In CABANYAL, RELIGIÓ I POLÍTICA, TRADICIONS I FESTES on Abril 6, 2012 at 9:38 pm

ImatgeCom cada primavera, abans de la Pasqua i les llonganissetes, les mones, la tarara i el catxirulo, arriba, en mig de la Setmana Santa, l’article de Don Antonio. Antonio Pérez Tortajada, consiliari de la Junta de Germandats de la Setmana Santa, rector de l’església de Santa Maria del Mar, censura la banalitat en què cau aquest temps de dolor, de reflexió, i d’aprofundiment en la fe. Cada volta la Setmana Santa Marinera “se parece más a las fallas“, diu. I afegeix encara, sobre les germandats,que la majoria s’han convertit en entitats culturals únicament per a rebre subvencions per a les activitats “lúdiques” dels caps de setmana. Com a cabalanyer -però ni faller ni setmanasanter- que ha viscut -de lluny- aquestes tradicions  supose que es refereix als “casals” -perdó,  als locals de les confraries- que munten sopars d’entrepà, amb cacauets, tramussos, papes, vi i “llimonà”, cerveseta, titaineta, concurs de karaoke (ah no, això no), donen medalles als socis més antics, com els bunyols d’or fallers,etc. “Si no pisas la iglesia, y eres cofrade“, tens un problema. Censura també els polítics que aprofiten la Setmana Santa, només per fer-s’hi veure. Rita,el Messies Paco Camps (alerta, Jesús, que et furtarà el càrrec si bades) i falten al respecte quan saluden ençà i enllà. De l’exèrcit que clou l’Enterrament, se n’oblida. Don Antonio arremet contra el “halloween”, sabent que té la batalla perduda.La gent -diu- ha de distingir entre fe i tradició festiva. N’ha advertit fins i tot el senyor arquebisbe!

Jo crec que els capellans, aquestes coses les diuen, també, per tradició.No se les creuen de deveres. Si l’Església Catòlica sobreviu a Espanya -i arreu- és gràcies a aquesta confusió. “No soy partidario de imponer res“, diu. No li ho aconselle, senyor retor. Al Cabanyal, la Setmana Santa és l’autèntica festa del meu poble, més que les falles. Sempre -sempre- ha estat “mundana”,és un dels seus al..licients”.Pensem, per exemple, en les joves en flor -o no tant- que desfilen de negre el Divendres Sant, i de blanc el Diumenge de Pasqua. L’olor de flor, els colors en la indumentària dels desfilants,l’ olor a abaejo del dejú, o a titaina, o a llesquetes d’ou. L’esclat de la primavera, de les ganes de viure, de disfrutar i “empinar el catxirulo”. I uns dies abans,toca plorar, plorar perquè plou i la confraria no ix  -com en les falles, quan plou-. L’àvia que plora, no per l’emoció de veure el Crist, sinó perquè veu la neteta desfilar per primera volta. La confraria que procura tenir més confrares i fer-ho millor que la del costat. Els pares que porten el xiquet de mesos a la seua primera processó. Una festa que no té cap inconvenient que entre els germans confrares hi haja gent d’IU o del PSOE, tot i que la presència del PP  és majoritària. El PP – que fa de la religió un dels seus trets distintius-, amb militants que usen preservatius per no tenir fills o  que avorten discretament. Alguns, membres de l’Opus.És obvi que fallers i semasenters són una mateixa massa social. I això, don Antonio, ho sap molt bé.

L’associació del Davallament del Puig de Consolació de Sant Joan ha volgut celebrar les dues dècades de l’ espectacular acte  amb l’ edició de 300 almanacs que reprodueixen escenes vinculades a la Setmana Santa però amb  menys roba de l’acostumada.”Sucia demostración, mezcla de erotismo homosexual y degradación religiosa, como un fetiche oscuro,[…] que azota Mallorca y a todo católico que se precie de tal.  La Voz de la Tradición Católica – 24 horas on-line para que Cristo Reine

Hi ha també un lloc per la nostàlgia. El confrare recorda que ja “era” de la confraria el seu pare ,mort fa poc, i el pare del seu pare, i el pare del pare del seu pare. La tradició, una altra vegada. Present des de la medul.la de l’os de la festa. Siga ací, o a Andalusia o a Castella. Un altre Antonio, don Antonio Machado deia en la “Saeta“, un poema més cantat que entés, que la Setmana representava la “fe de mis mayores“. Jo crec que ara ni això. La tradició de nou.El record dels majors ja morts, o el comentari de com vivíem les festes d’infants, amb majors que encara viuen.O la trobada amb els que han fugit del poble -al Cabanyal, moltíssims- i tornen per a les festes.

La fe és  una altra cosa. És saber-se les oracions de memòria -hi ha confrares que no se les saben-, no faltar a missa cada diumenge, confessar-se o combregar. Les bodes, els batejos, els funerals, ja frueixen d’aquesta condició mixta de què he parlat més amunt.Creients d’aquests cada volta són menys abundants. Si fins i tot l’Església  convoca “places” per a llocs de sacerdot per la crisi que pateix! Poca remuneració, però poques hores de treball. Ara sí, dissabtes i diumenges es treballa. No és sufoque, don Antonio. Ja sap que tot allò susceptible d’empitjorar, empitjora. Bona Pasqua a tothom.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: