carles cerdà

Archive for gener de 2018|Monthly archive page

DE COM EL PRESIDENT DE TABÀRNIA ES VA EXILIAR A MADRID I DE COM ELS BLAVENCIANS LI OFEREIXEN QUE S’EXILIE A LA COMUNITAT BLAVENCIANA

In General on gener 16, 2018 at 7:16 pm

[escrit el 22 de juny de 2011]

A Albert Boadella, pallasso de C’S i l’unitarisme català

Aquestes vacances (Pasqua,2009) he llegit finalment el llibre d’Albert Boadella Adiós Cataluña.Crónica de amor y de guerra, premi Espasa d’assaig 2007. La part de l‘amor és una exaltació de la dona amb qui ha compartit tants anys : la pintora Dolors Caminal. És envejable el grau de compenetració i de complicitat que aquesta parella ha assolit. Dolors és la font d’equilibri, el factor d’estabilitat en qui es recolza adesiara el nostre genial còmic. Seny i rauxa, doncs, en perfecte acoblament. De la ploma de Boadella ixen paraules veritablement tendres, senzilles, emotives, evocadores, cap a la quotidianitat viscuda amb la seua dona. La part de la guerra ha provocat l’enrenou previsible, ateses les darreres obsessions de Boadella. Dispara -no salves precisament- i rep algun que altre projectil. Jo, que no sóc independentista, ni nacionalista, ni regionalista ni no sé-quants-istes més, però que crec fermament en una Espanya plurinacional i plurilingüe diferent de la que tenim ara,m’he quedat de pedra de veure quant d’odi i ressentiment pot acumular dins seu una persona durant més trenta anys, si fa no fa. Boadella afirma que deixa la seua tribu “sin rencor ni amargura“. Però no hi ha qui s’ho crega, després de llegir el llibre. La seua escriptura ha suposat, per a ell, una mena de catarsi i això és cert: s’ha quedat més ample que ample després de posar negre sobre blanc un grapat de coses que ja repetia en converses privades insistentment: una persona tan lliure com ell se sent angoixada davant el sistema nazionalista que han implantat la dreta pujolista i l’esquerra-republicano-socialista (El tripartit, per aclarir-nos). Ell pretén anteposar la Catalunya real a la Catalunya-ficció,a la nació dels mil anys i totes aqueixes “majaderías“. Ell, un esperit lliure i lliurepensador -o lliberal, empresari teatral, a la fi- ja no pot més: malda perquè les persones esdevinguen “ciutadans” i no “súbdits“, perquè la Catalunya real acabe emergint i faça a miques la Catalunya-mentida del pujol-maragallisme. Voldria que tots isqueren al carrer cridant consignes com “somos una región”, “ja n’hi prou de pessebristes”, “nos gustan los toros i Josep Pla” (ep, que a molts de “la ceba”, també ens agrada el mestre empordanés! ). Tots contra l’Estatut de Zapatero, aqueixa ” bazofia intervencionista“. Tots contra l’estat, que subjuga i ofega la individualitat. Lliberal,doncs? Deu ser-ho, si jutgem per les floretes que dedica a l’esquerra que, en la seua opinió, s’entesta irracionalment a “seguir la senda de la fe y no la del pensamiento libre.Es más fácil el credo que la ciencia.Fuera de su ámbito sólo ven reaccionarios, asquerosos liberales y fachas. […] Circulan con el piloto automático conectado: están contra Israel y por Palestina, por Castro y contra Estados Unidos, por Picasso y contra Dalí, por la teología de la liberación y contra la Iglesia, por la negociación con asesinos, a favor de la multiculturidad, por las vanguardias, por los derechos de los animales, contra la energía nuclear y por los molinos generadores; desprecian la idea de un Dios intangible y adoran la medicina alternativa. Su más perspicaz conclusión es que en España la culpa de todo la tiene el PP.” Brillant descripció que podrien signar, sense traure’n ni una ratlla, Aznar, Rajoy, Camps, Costa o… el mateix Pujol que el nostre showman tant odia. Com veieu, no hi ha ni una gota de ressentiment en les paraules del gran director.Tot de bon rotllo. Es necessita ser cruel per al.ludir al “maremàgnum mental” que atribueix a Maragall, expresident de la Generalitat, tenint en compte el greu estat de salut que pateix a hores d’ara. Però bé, la guerra és la guerra i Boadella ha triat bàndol. Junt amb un grup selecte i ardit de catalans no pujolistes-maragallians (Arcadi Espada, Xavier “barco” Pericay, el del català “light”…) redacta un “Manifiesto” i crea un partit, “Ciutadans”, que aconsegueix col.locar “tres guerrilleros” en el Parlament pujolista-maragallià. Que tremole el sistema! Denuncia valentment com els periodistes orgànics, servils i temerosos, se’ls van llançar al coll des dels mitjans del règim, els insultaren i els menysprearen.I des de llavors, ja no omplin teatres a Catalunya. Tots, l’Avui, La Vanguardia,El Periódico,la Ser, El País, Catalunya Ràdio, contra el pobre Boadella. Si no fos per la premsa “lliure” com La Razón, ABC, segurament el nostre heroi ja hauria plegat. Però, posats a desbarrar, toca fons en la pàg.254: “En Cataluña se puede vivir hoy muy bien, del mismo modo que se podía en la época de Franco, hasta plácidamente, a condición de que no te interpongas en el sistema; más concretamente, en las martingalas identitarias.” Tot té un límit, i ací el nostre artista se’n passa. Sort que, mentre a Catalunya es viu “la lenta y sinuosa implantació del nazisme“,a les altres tribus Els Joglars van d’èxit en èxit. Endut per l’emoció, recorda quan a Pamplona, en una conferència organitzada pel UPN, la sala prorrompé en aplaudiments quan conclogué la xarrada dient “Sin histeria, sin complejos, con íntima satisfacción, con voz moderada y todo el sentido común de un catalán,¡viva España!” O, quan, en un altra conferència a l’hotel Ritz de Madrid, es va sentir com a casa envoltat d’insignes prohoms no-nazionalistes. El nostre genial director, a la vista de l’èxit que té a terres com Andalusia, està estudiant anar-se-n’hi a viure.Adiós Cataluña. Hola,Andalucía. Al cap i a la fi, com deia Aristòfanes i ens recorda en el llibre tan oportunament: la pàtria és només el lloc on un es troba a gust. Fins ací el resum.Ara ve l’opinió.

No se’n vaja a Andalusia. Vinga-se’n a la COMUNITAT BLAVENCIANA!!! No ens estem de res. Hi serà feliç.

Un grup de tabarnistes

Un grup de tabarnistes, exiliats a Madrid

 

Mire, sr Boadella. El qui escriu açò creu ser bona persona, tot i ser de la “ceba”.Algun defecte m’ha d’adornar. He de reconéixer,però, que me l’estime, a vosté i a altres grups de la Catalunya pujolista-maragalliana que vol abandonar, com Comediants,Dagoll-dagom, La fura dels Baus, etc. Vaig disfrutar de debò veient “Teledeum” i l’adaptació dels contes de Pere Calders a “Antaviana”.Ja em comprén: l’edat no perdona. Ens fem sentimentals. Estic convençut que seria més feliç a la Comunitat Valenciana que a Andalusia. Recorde: ací no ens estem de res. Li ho detalle:

-Ací també tenim un sistema: el campsritisme, sota el qual alguns patim la mateixa angoixa existencial que vosté. Però com que són molt liberals, a més d’honradíssims, i pensen com vosté respecte a l’anacrònica esquerra,clònica i sense idees, segur que s’hi trobarà ben a gust. L’únic problema és que vosté és català, però amb convocar una roda de premsa i cridar un “viva España!”, tot resolt. Tenim nou arquebisbe. Vinga a berenar amb ell. De segur que poden aclarir aquell malentés sobre el “Teledeum”.

-La premsa ací també està domesticada. Quasi tota és del règim: Las Provincias, La Razón, El Mundo, l’ABC… La tele,Canal 9 i Punt 2,igualment. I 13 freqüències de la TDT se les emportà el senyor Uribarri, aquell que triomfa a Madrid. En ràdio, tenim l’oficialista Ràdio 9. Cert que hi ha el Levante-emv, i el País-CV, que sense ser “de la ceba”,resulten un poc molestos, però s’hi acostumarà. Ah, i si té enyorança (Dolça Catalunya…) podrà veure TV3 i els altres productes de la CCRTV que,gràcies a l’or català, els cebataires veiem amb assiduïtat. Em pense que el sistema liberal campsista,sempre en defensa de la salut mental dels votants, vol tancar els repetidors…

-El nostre Himne parla d'”ofrendar nuevas glorias a España“, així,sin complejos, con íntima satisfacción. Com a vosté li agrada.¿On estarà millor? Enguany celebrem el centenari d’una Expo ben espanyola. No se’l perda.

-Ací ens agraden els bous (els toros) d’allò més. C9 no para de retransmetre “corregudes”. Ens encanta José Tomàs i Ponce és d’ací mateix, de Xiva, on es parla castellà. ¿No se li’n fa la boca aigua?

-Si li apeteix carregar contra els “de la ceba”,els venuts al servei del pujolisme-maragallià -, també en tenim. Recorde: ací anem a més.Pot fundar un grup de debat, un lobby tribal. De segur que compta amb el suport del sistema. “Es catalán, pero buen chico“, que diria l’alcaldessa. Li puc recomanar algun “abogado, de cara risueña” ( García Santandreu), alguns periodistes independents (María Consuelo Reyna, Sánchez Carrascosa, Baltasar Bueno…), algun empresari valencianista (Lladró),la presidenta de l’IVAM i algú de Teatres de la Generalitat. Podrà atacar EL TEMPS, ACPV, el BLOC…i els altres de la quintacolumna pujol-maragallista. Com que vosté se’ls coneix tan bé…

-Parle amb la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana. Ells li ensenyaran l’ortografia correcta de l’idioma valencià. I si no, millor: estrene directament en castellà. Així farem normal en l’escenari, el que ja és normal a nivell de carrer. No li sembla? Comunitat real, no País ficció!

-El clima de la nostra tribu -si és que a tribu arribem, que ho dubte- és molt semblant al de la seua. Més humit, no tan sec com el dels Pirineus. No tenim masies pròpiament, però sí masos, alqueries i alguna barraca que ha sobreviscut a l’allau especulador. En un lloc o altre el podrem instal.lar,no patisca. Tenim Falles (que vosté coneix com pocs), Miracles de Sant Vicent, el Misteri d’Elx. S’ho passarà bé.

-Ah! en el seu llibre confessa que “nunca he conseguido saber si Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol son buenos poetas.” Sap? A mi em passa el mateix amb gent com Andrés Estellés, Xavier Casp (el primer, no el passà els seus últims dies ‘autotraduint-se) Joan Fuster,etc. No sé si són bons escriptors o no.A estones crec que sí, altres que no. Però no patisca: ni uns ni altres rebran per ara cap Premi Nobel. Com que són de tribus nazis!

-Ah! Ací no tenim Creus de Sant Jordi, però sí medalles d’Or de la Generalitat Valenciana. Si fa bondat, li’n podrem donar alguna -diguem-ne al foment de la concòrdia entre les tribus- algun 9 d’Octubre.

-Pense-s’ho, home. Vinga-se’n. No se’n penedirà.

Anuncis

MASSA POMPA I CERIMÒNIA

In General on gener 15, 2018 at 7:00 pm

[ESCRIT EN 2013]

Tots recordem com el poble valencià va arribar a l’autonomia. Mentre a València ens pegàvem per noms, banderes i himnes, a Madrid, Fernando Abril Martorell (al cel sia), de l’UCD (hui dia PP)  i Alfonso Guerra (del PSOE, ple de vida i donant el que el seu nom indica) pactaren el nostre Estatut. Han passat més de trenta anys i el nostre poble segueix ofrenant noves glòries a Espanya. Uf, quin cansament!  He llegit que els valencians serien els primers a “desmuntar” l’autonomia si els “retalls” ho imposen. Jo, personalment, em carregaria  les diputacions provincials i, manies meues, fins i tot el Senat, que no val per a res. Però, nem per feina, que diuen els d’allà d’alt. Un Grup d’Estudis Forals(el professor Vicent Franch et alii)  proposa tornar a l’autèntic autogovern, els Furs(1238-1704). I fins i tot recuperar els noms tradicionals. Sembla que a Serafín Castellano, pompós i cerimoniós capitost del PPCC (Pe Pe de la Comunidad Valenciana, no Països Catalans!!!) la idea no li desagrada. És, com us diré(Ramon Muntaner), com retrocedir en el temps, com tornar als llemosinistes de la Renaixença. A l’esmentat grup, no en tenen prou amb Generalitat Valenciana, Síndic de Greuges, Mesa de les Corts, etc. Proposen que el territori autonòmic passe a anomenar-se Antic(uf,encara com) Regne de València...ressuscitat.  També que a l’alcalde se li diga “batle”, a l’ajuntament, “Consell(o Casa) de la Vila“, al ple municipal “Cor de la ciutat”, que els regidors o concejals passen a dir-se “jurats“.El tinent d’alcalde actual serà “Cap de Consell de Govern“La  regidoria d’Urbanisme serà “Junta de Murs e Valls“, el secretari de la “Casa de la Vila”, “escrivà de cartes“. L’interventor (qui revisa els comptes, vaja)  serà el “mostassaf” , no “mustafà”, que és una altra cosa. El recaptador d’impostos es dirà “peirer“; l’estatut d’autonomia, “Fur General“. Un polissero monocipal, serà un “cap de guaita“. Dels orfenats en direm “Pare d’Orfes“. El Grup aquest està convençut que “creará vínculos de comunidad“. ¿Però quina broma és aquesta? que diria un tertulià de la SER. No m’imagine Rita, políglota convençuda (sap dir en suahili, akuna matata, i en xinés, “xiè, xiè) dient: “Com a batlessa del Consell de la Vila”… Ella, xica “fina” de la ciutat de València, el valenciano”lo defiende”, però no l’usa. Abjurà de la llengua de son pare, don José Barberà Armelles.I de la dels altres avantpassats.Com han fet tants i tantes altres valencians. Ella, conservadora. no conserva el valencià.”Somos bilingües”, però només els valencianoparlants. No ho acabe de veure clar. De tota manera, d’un poble que es vist de saragüells, usa gorrets amb borletes, etc, es pot esperar qualsevol cosa.

PACO,SERAFÍN I EL “DESENROLL” LA DRETA VALENCIANA I LA LLENGUA

In General on gener 15, 2018 at 6:38 pm

[5 de setembre de 2013]

Les eleccions constituents de 1977, les guanyà la dreta moderada, procedent del franquisme reformista, autoanomenada centre (Unión de Centro Democrático, UCD). El PSOE es confirmà com a segona força més votada. Els franquistes més acèrrims, l’Alianza Popular, que havia fundat l’exministre Manuel Fraga, obté només 16 escons. A terres valencianes guanyà clarament l’esquerra (PSOE 13 escons – PCE 2- PSP 1), seguida dels reformistes  UCD 12, i dels postfranquistes d’Alianza Popular (1 escó). Les eleccions municipals de 1979, al País Valencià, les guanya l’esquerra. La dreta recorre, com a estratègia electoral, a l’anticatalanisme, de certa tradició a les comarques centrals valencianes.españa lo unico importante S’inventen el fantasma de l’absorció de València per Catalunya.Violència, enfrontaments, polèmiques estèrils. “Mos volen llevar la llengua”. “Mos volen catalanisar” “Valencià: si votes PSOE l’endemà seràs català”, advertia Alianza Popular…del Reyno de Valencia en les constituents (A partir de 1991 convertida en PP, Partit Popular). Lo Rat Penat abandona per “catalanista” la gramàtica de Carles Salvador, el “Centro de Cultura Valenciana” s’autotransforma en Acadèmia de Cultura Valenciana i trau diversos models d’ortografia. Des de “Las Provincias” es dóna ales a la irracionalitat i a l’enfrontament visceral. La dreta es converteix en “Búnquer Barraqueta”. En definitiva, es crea la ideologia anomenada blaverisme.El catedràtic de dret Manuel Broseta Pont, escrigué un cèlebre article, “La paella dels Països Catalans”, on s’apartava de l’esquerra en què havia militat i es convertia en la gran candidat de la dreta blavera a la presidència de la Generalitat. El 1992, lamentablement, cau assassinat a València per un atemptat d’ETA. “Las Provincias”,en un primer moment, s’hagué d’empassar les ganes d’atribuir-ho tot a les “hordas catalanistas”. I és que el diari “apadrinava” clarament Broseta. Després –no hi ha color- li tocà apadrinar Vicent González Lizondo.

judes i traidor

Açò aparegué escrit al pati de la casa on vivia al filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner.Mai no es trobaren els responsables

Quan el PP, que inclou el sector blaverista, guanya les eleccions en els anys 90, per primera vegada, ha d’ocupar-se d’ un tema, el del valencià, que li ha proporcionat molts volts, però que li crema entre les mans. El nou govern es troba entre la universitat(“catalanista”)i els seus: Lo Rat Penat, l’Acadèmia de Cultura, etc. Zaplana consensua amb el PSOE una institució en què “converjan las diversas sensibilidades(?) sobre el idioma”. Naix així, per resoldre un problema que la mateixa dreta havia creat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que fins ara ha creat un cert consens.

Actualment, els casos de corrupció de la política valenciana, fa que, a la desesperada, el PP torne a fer l’ullet als anticatalanistes més radicals. Saltant-se la llei que ells mateixos crearen, ignoren l’AVL i escriuen en un valencià infumable. Això, quan usen el valencià. La dreta, el valencià, no l’usa, “lo defiende”, junt al que ells consideren senyes d’identitat dels valencians. El cas Blasco, les sospites sobre Cotino, els 11 imputats –ara sembla que s’ha imputat Rita Barberà i Francisco Camps pel cas Urdangarín- les sospites sobre tractes de favor de Serafín Castellano en alguna concessió, tot queda aparcat perquè ara toca defendre el Regne Corrupte de València de l’invasor català, ara, a més a més, independentista. Camps, Castellano, el delfí de l’alcaldessa, Bellver, Maluenda, tots a una veu, contra l’enemic. Una forta deriva antidemocràtica acompanya aquesta “defensa”.Els joves cadells del partit exhibeixen gestos i simbologia nazi i franquista. Rus diu que són “chiquilladas” i Castellano compara les banderes independentistes amb els signes nazis! Torna a traure en processó l’espantall anticatalanista i blaver. En realitat, Camps i Castellano no l’havien abandonat mai. Des de les pàgines de Las Provincias vetlaren les primeres armes. Feien riure quan Camps parlava del “desenroll” econòmic, com ara fa riure Bellver amb això de l’origen iber del valencià que ni ell mateix es creu.

Sincerament, si el PP tinguera maneres democràtiques autèntiques, hauria de deixar d’atiar el foc en matèria tan sensible per als valencians. El problema del valencià és el seu ús, no el seu origen i el partit podria donar exemple usant la llengua en les Corts valencianes o en els seus actes públics. Clar que, la seua clientela més radical, el valenciano no l’usa, “lo defiende.” Quin cansament! Quina mediocritat!

el valenciano lo entiendo

LES NORMES DE CASTELLÓ I L’AVL

In General on gener 15, 2018 at 6:28 pm

[Juny 21, 2011]

A partir dels anys 30 del segle XX, tothom qui escrivia en aquesta llengua, tant a València com a Mallorca, sabia que la reforma del català mampresa a Catalunya entre 1913 i 1932 era vàlida per a tots. Òbviament, amb alguns retocs que incorporaren a la llengua comuna característiques dialectals que valencians i balears consideràvem tan correctes i dignes com les del català central. Alguna institució, com la Societat Castellonenca de Cultura, adoptà les normes catalanes sense més, però, en general, hi havia el convenciment que calia adaptar la normativa general al valencià. La revista “Taula de Lletres Valencianes” convocà els escriptors i les institucions valencianes preocupades per la nostra llengua (aleshores encara prohibida a efectes oficials) a una reunió on s’aprovara un document que posara fi al caos regnant en l’escriptura d’aquesta llengua, després de tants segles d’abandó i desídia.

Un arxiver de Castelló i un mestre d’escola i poeta, Lluís Revest i Carles Salvador, redactaren unes bases ortogràfiques per proposar a l’assemblea. Heu de tenir en compte que, amants de la llengua com tots dos eren, la seua formació lingüística era totalment autodidacta i per tant, el text de les bases presenta algunes confusions que un filòleg actual com Vicent Pitarch, ha destacat. És igual: allò que s’ha de remarcar és “l’esperit” de les Normes. Prou de desordre ortogràfic. Una llengua que cadascú escrivia com volia no podia incorporar-se a àmbits d’ús més nobles que els que ocupava el valencià de llavors. Calia la Norma. Saber-la i respectar-la.

El consens fou enorme. Firmaren el document, des d’activistes de la llengua com Adolf Pizcueta, a escriptors, metges, financers, revistes, el pare Lluís Fullana, institucions com Lo Rat Penat, el Centro de Cultura Valenciana, etc, etc. Aquell Nadal de 1932 fou una data que es gravà per a sempre en la nostra història. Segurament aquelles normes havien de millorar-se, però els filòlegs realment preparats per a dur-les a terme –Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Germà Colon, etc- eren massa joves.Ells, amb la col.laboració de gent com Enric Valor o Francesc Ferrer Pastor, duran a terme l’adaptació valenciana de la reforma, que tant a Carles Salvador com a Lluís Revest els venia tan gran. La República significà una gran expansió per a la cultura valenciana, i catalana, en general, que la guerra i el posterior triomf franquista tallaren de colp.

Al final de la llarga nit que suposà la dictadura de Franco, el colp més fort que havia rebut la nostra llengua des de Felip V, la nostra llengua donava signes de vitalitat i entusiasme envejables, tot i que ni era encara oficial ni s’havia incorporat a l’escola amb caràcter general.

Les primeres eleccions democràtiques municipals al País Valencià les guanyà l’esquerra, que duia entre els seus objectius l’oficialitat de la llengua i la seua normalització. La dreta local trobà en l’anticatalanisme una font inesgotable de vots. Amb alguna excepció destacable, però rara, tots en bloc es llançaren en “defensa” d’una llengua que en el fons menyspreaven i que només els interessava amb una finalitat estratègica: desplaçar l’esquerra del poder. Els anys que van precedir l’aprovació de l’estatut valencià de 1982 formen part de la història recent més negra dels valencians.Es trau a passejar el fantasma del catalanisme. Violència, enfrontaments, polèmiques estèrils. “Mos volen llevar la llengua”. “Mos volen catalanitzar” “Valencià: si votes PSOE l’endemà seràs català”, advertia Alianza Popular…del Reino de Valencia!(Un antecedent del PP, cal recordar-ho: sou tan escandalosament joves…) Ho feren tan bé, que la gent –il.lusa!- se’ls va creure i prompte els isqué un gra molest i imprevist: Unió Valenciana. Quins temps! El valencià –deien- no és català, i per tant, s’ha d’escriure diferent. Lo Rat Penat abandona per “catalanista” la gramàtica de Carles Salvador, el Centro de Cultura Valenciana s’autotransforma en Acadèmia i trau diversos models d’ortografia, a gust del consumidor. No els va anar malament: aconseguiren tocar poder. L’ajuntament i la diputació caigueren en les seues mans. L’esquerra transigí en tot: nom del territori, bandera, nom de la llengua. ”Ells” prometien la pau, si l’esquerra es desnaturalitzava, si perdia les seues senyes d’identitat. Així es gestà l’estatut de 1982. “Treballat” des d’ací, però pactat a Madrid entre Alfonso Guerra(PSOE) i Abril Martorell(UCD). (El PP d’ara, perquè ho entengueu)

Segueix un llarg període de govern del PSOE a l’autonomia, en el qual es produí la incorporació del valencià a l’escola,i l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983),iniciatives vistes amb ulls recelosos, plens de sospita, des de la dreta, que mai no trobava prou “valencià” el “valencià”. Res no era ”valencià” de veres, si la senyoreta Reyna –des de la seua seccioneta “La Gota”… malaia!, al diari “Las Provincias” d’aleshores- i el senyor González Lizondo(un fi intel.lectual) no donaven el seu vistiplau.

La caiguda a Madrid de Felipe González, arrossegà Joan Lerma, i el PSOE deixà el govern de l’autonomia valenciana a partir dels anys 90.La dreta, ja convertida en PP, guanya les eleccions i Eduardo Zaplana es converteix en President de la Generalitat. La dreta valenciana, per primera vegada, ha de gestionar un tema, el del valencià, que li ha proporcionat molts volts, però que li crema entre les mans. El nou govern es troba entre la universitat(“catalanista”)i els seus: Lo Rat Penat, l’Acadèmia de Cultura, etc. Zaplana consensua amb el PSOE una institució en què “converjan las diversas sensibilidades(?) sobre el idioma”. Naix així, per resoldre un problema que la mateixa dreta havia creat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb vint-i-un membres, acadèmics proposats per l’esquerra, per la dreta, i uns pocs consensuats entre els dos partits majoritaris.A l’actual estatut, reforma pactada del de 1982, es considera la AVL, màxima institució normativa de l’idioma valencià.Però d’això, ja en parlarem més endavant.

POSTDATA

¿El PP es burla del Valencià? Aprovada l’AVL, amb els seus vots entre altres, més d’un dirigent del PP, saltant-se la llei de manera òbvia, segueix usant l’ortografia dels “amics”. I concedint-los sucoses subvencions. ¿A què juguem? ¿Per què no ens deixen la llengua en pau? ¿No n’han tret ja prou rendiment?. El valencià els importa un rave, per dir-ho clar, i als valencians que sí que ens importa, ens tenen en un ai al cor. Senyor, quina Creu!