carles cerdà

Archive for 15/01/2018|Daily archive page

MASSA POMPA I CERIMÒNIA

In General on gener 15, 2018 at 7:00 pm

[ESCRIT EN 2013]

Tots recordem com el poble valencià va arribar a l’autonomia. Mentre a València ens pegàvem per noms, banderes i himnes, a Madrid, Fernando Abril Martorell (al cel sia), de l’UCD (hui dia PP)  i Alfonso Guerra (del PSOE, ple de vida i donant el que el seu nom indica) pactaren el nostre Estatut. Han passat més de trenta anys i el nostre poble segueix ofrenant noves glòries a Espanya. Uf, quin cansament!  He llegit que els valencians serien els primers a “desmuntar” l’autonomia si els “retalls” ho imposen. Jo, personalment, em carregaria  les diputacions provincials i, manies meues, fins i tot el Senat, que no val per a res. Però, nem per feina, que diuen els d’allà d’alt. Un Grup d’Estudis Forals(el professor Vicent Franch et alii)  proposa tornar a l’autèntic autogovern, els Furs(1238-1704). I fins i tot recuperar els noms tradicionals. Sembla que a Serafín Castellano, pompós i cerimoniós capitost del PPCC (Pe Pe de la Comunidad Valenciana, no Països Catalans!!!) la idea no li desagrada. És, com us diré(Ramon Muntaner), com retrocedir en el temps, com tornar als llemosinistes de la Renaixença. A l’esmentat grup, no en tenen prou amb Generalitat Valenciana, Síndic de Greuges, Mesa de les Corts, etc. Proposen que el territori autonòmic passe a anomenar-se Antic(uf,encara com) Regne de València...ressuscitat.  També que a l’alcalde se li diga “batle”, a l’ajuntament, “Consell(o Casa) de la Vila“, al ple municipal “Cor de la ciutat”, que els regidors o concejals passen a dir-se “jurats“.El tinent d’alcalde actual serà “Cap de Consell de Govern“La  regidoria d’Urbanisme serà “Junta de Murs e Valls“, el secretari de la “Casa de la Vila”, “escrivà de cartes“. L’interventor (qui revisa els comptes, vaja)  serà el “mostassaf” , no “mustafà”, que és una altra cosa. El recaptador d’impostos es dirà “peirer“; l’estatut d’autonomia, “Fur General“. Un polissero monocipal, serà un “cap de guaita“. Dels orfenats en direm “Pare d’Orfes“. El Grup aquest està convençut que “creará vínculos de comunidad“. ¿Però quina broma és aquesta? que diria un tertulià de la SER. No m’imagine Rita, políglota convençuda (sap dir en suahili, akuna matata, i en xinés, “xiè, xiè) dient: “Com a batlessa del Consell de la Vila”… Ella, xica “fina” de la ciutat de València, el valenciano”lo defiende”, però no l’usa. Abjurà de la llengua de son pare, don José Barberà Armelles.I de la dels altres avantpassats.Com han fet tants i tantes altres valencians. Ella, conservadora. no conserva el valencià.”Somos bilingües”, però només els valencianoparlants. No ho acabe de veure clar. De tota manera, d’un poble que es vist de saragüells, usa gorrets amb borletes, etc, es pot esperar qualsevol cosa.

Anuncis

PACO,SERAFÍN I EL “DESENROLL” LA DRETA VALENCIANA I LA LLENGUA

In General on gener 15, 2018 at 6:38 pm

[5 de setembre de 2013]

Les eleccions constituents de 1977, les guanyà la dreta moderada, procedent del franquisme reformista, autoanomenada centre (Unión de Centro Democrático, UCD). El PSOE es confirmà com a segona força més votada. Els franquistes més acèrrims, l’Alianza Popular, que havia fundat l’exministre Manuel Fraga, obté només 16 escons. A terres valencianes guanyà clarament l’esquerra (PSOE 13 escons – PCE 2- PSP 1), seguida dels reformistes  UCD 12, i dels postfranquistes d’Alianza Popular (1 escó). Les eleccions municipals de 1979, al País Valencià, les guanya l’esquerra. La dreta recorre, com a estratègia electoral, a l’anticatalanisme, de certa tradició a les comarques centrals valencianes.españa lo unico importante S’inventen el fantasma de l’absorció de València per Catalunya.Violència, enfrontaments, polèmiques estèrils. “Mos volen llevar la llengua”. “Mos volen catalanisar” “Valencià: si votes PSOE l’endemà seràs català”, advertia Alianza Popular…del Reyno de Valencia en les constituents (A partir de 1991 convertida en PP, Partit Popular). Lo Rat Penat abandona per “catalanista” la gramàtica de Carles Salvador, el “Centro de Cultura Valenciana” s’autotransforma en Acadèmia de Cultura Valenciana i trau diversos models d’ortografia. Des de “Las Provincias” es dóna ales a la irracionalitat i a l’enfrontament visceral. La dreta es converteix en “Búnquer Barraqueta”. En definitiva, es crea la ideologia anomenada blaverisme.El catedràtic de dret Manuel Broseta Pont, escrigué un cèlebre article, “La paella dels Països Catalans”, on s’apartava de l’esquerra en què havia militat i es convertia en la gran candidat de la dreta blavera a la presidència de la Generalitat. El 1992, lamentablement, cau assassinat a València per un atemptat d’ETA. “Las Provincias”,en un primer moment, s’hagué d’empassar les ganes d’atribuir-ho tot a les “hordas catalanistas”. I és que el diari “apadrinava” clarament Broseta. Després –no hi ha color- li tocà apadrinar Vicent González Lizondo.

judes i traidor

Açò aparegué escrit al pati de la casa on vivia al filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner.Mai no es trobaren els responsables

Quan el PP, que inclou el sector blaverista, guanya les eleccions en els anys 90, per primera vegada, ha d’ocupar-se d’ un tema, el del valencià, que li ha proporcionat molts volts, però que li crema entre les mans. El nou govern es troba entre la universitat(“catalanista”)i els seus: Lo Rat Penat, l’Acadèmia de Cultura, etc. Zaplana consensua amb el PSOE una institució en què “converjan las diversas sensibilidades(?) sobre el idioma”. Naix així, per resoldre un problema que la mateixa dreta havia creat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que fins ara ha creat un cert consens.

Actualment, els casos de corrupció de la política valenciana, fa que, a la desesperada, el PP torne a fer l’ullet als anticatalanistes més radicals. Saltant-se la llei que ells mateixos crearen, ignoren l’AVL i escriuen en un valencià infumable. Això, quan usen el valencià. La dreta, el valencià, no l’usa, “lo defiende”, junt al que ells consideren senyes d’identitat dels valencians. El cas Blasco, les sospites sobre Cotino, els 11 imputats –ara sembla que s’ha imputat Rita Barberà i Francisco Camps pel cas Urdangarín- les sospites sobre tractes de favor de Serafín Castellano en alguna concessió, tot queda aparcat perquè ara toca defendre el Regne Corrupte de València de l’invasor català, ara, a més a més, independentista. Camps, Castellano, el delfí de l’alcaldessa, Bellver, Maluenda, tots a una veu, contra l’enemic. Una forta deriva antidemocràtica acompanya aquesta “defensa”.Els joves cadells del partit exhibeixen gestos i simbologia nazi i franquista. Rus diu que són “chiquilladas” i Castellano compara les banderes independentistes amb els signes nazis! Torna a traure en processó l’espantall anticatalanista i blaver. En realitat, Camps i Castellano no l’havien abandonat mai. Des de les pàgines de Las Provincias vetlaren les primeres armes. Feien riure quan Camps parlava del “desenroll” econòmic, com ara fa riure Bellver amb això de l’origen iber del valencià que ni ell mateix es creu.

Sincerament, si el PP tinguera maneres democràtiques autèntiques, hauria de deixar d’atiar el foc en matèria tan sensible per als valencians. El problema del valencià és el seu ús, no el seu origen i el partit podria donar exemple usant la llengua en les Corts valencianes o en els seus actes públics. Clar que, la seua clientela més radical, el valenciano no l’usa, “lo defiende.” Quin cansament! Quina mediocritat!

el valenciano lo entiendo

LES NORMES DE CASTELLÓ I L’AVL

In General on gener 15, 2018 at 6:28 pm

[Juny 21, 2011]

A partir dels anys 30 del segle XX, tothom qui escrivia en aquesta llengua, tant a València com a Mallorca, sabia que la reforma del català mampresa a Catalunya entre 1913 i 1932 era vàlida per a tots. Òbviament, amb alguns retocs que incorporaren a la llengua comuna característiques dialectals que valencians i balears consideràvem tan correctes i dignes com les del català central. Alguna institució, com la Societat Castellonenca de Cultura, adoptà les normes catalanes sense més, però, en general, hi havia el convenciment que calia adaptar la normativa general al valencià. La revista “Taula de Lletres Valencianes” convocà els escriptors i les institucions valencianes preocupades per la nostra llengua (aleshores encara prohibida a efectes oficials) a una reunió on s’aprovara un document que posara fi al caos regnant en l’escriptura d’aquesta llengua, després de tants segles d’abandó i desídia.

Un arxiver de Castelló i un mestre d’escola i poeta, Lluís Revest i Carles Salvador, redactaren unes bases ortogràfiques per proposar a l’assemblea. Heu de tenir en compte que, amants de la llengua com tots dos eren, la seua formació lingüística era totalment autodidacta i per tant, el text de les bases presenta algunes confusions que un filòleg actual com Vicent Pitarch, ha destacat. És igual: allò que s’ha de remarcar és “l’esperit” de les Normes. Prou de desordre ortogràfic. Una llengua que cadascú escrivia com volia no podia incorporar-se a àmbits d’ús més nobles que els que ocupava el valencià de llavors. Calia la Norma. Saber-la i respectar-la.

El consens fou enorme. Firmaren el document, des d’activistes de la llengua com Adolf Pizcueta, a escriptors, metges, financers, revistes, el pare Lluís Fullana, institucions com Lo Rat Penat, el Centro de Cultura Valenciana, etc, etc. Aquell Nadal de 1932 fou una data que es gravà per a sempre en la nostra història. Segurament aquelles normes havien de millorar-se, però els filòlegs realment preparats per a dur-les a terme –Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Germà Colon, etc- eren massa joves.Ells, amb la col.laboració de gent com Enric Valor o Francesc Ferrer Pastor, duran a terme l’adaptació valenciana de la reforma, que tant a Carles Salvador com a Lluís Revest els venia tan gran. La República significà una gran expansió per a la cultura valenciana, i catalana, en general, que la guerra i el posterior triomf franquista tallaren de colp.

Al final de la llarga nit que suposà la dictadura de Franco, el colp més fort que havia rebut la nostra llengua des de Felip V, la nostra llengua donava signes de vitalitat i entusiasme envejables, tot i que ni era encara oficial ni s’havia incorporat a l’escola amb caràcter general.

Les primeres eleccions democràtiques municipals al País Valencià les guanyà l’esquerra, que duia entre els seus objectius l’oficialitat de la llengua i la seua normalització. La dreta local trobà en l’anticatalanisme una font inesgotable de vots. Amb alguna excepció destacable, però rara, tots en bloc es llançaren en “defensa” d’una llengua que en el fons menyspreaven i que només els interessava amb una finalitat estratègica: desplaçar l’esquerra del poder. Els anys que van precedir l’aprovació de l’estatut valencià de 1982 formen part de la història recent més negra dels valencians.Es trau a passejar el fantasma del catalanisme. Violència, enfrontaments, polèmiques estèrils. “Mos volen llevar la llengua”. “Mos volen catalanitzar” “Valencià: si votes PSOE l’endemà seràs català”, advertia Alianza Popular…del Reino de Valencia!(Un antecedent del PP, cal recordar-ho: sou tan escandalosament joves…) Ho feren tan bé, que la gent –il.lusa!- se’ls va creure i prompte els isqué un gra molest i imprevist: Unió Valenciana. Quins temps! El valencià –deien- no és català, i per tant, s’ha d’escriure diferent. Lo Rat Penat abandona per “catalanista” la gramàtica de Carles Salvador, el Centro de Cultura Valenciana s’autotransforma en Acadèmia i trau diversos models d’ortografia, a gust del consumidor. No els va anar malament: aconseguiren tocar poder. L’ajuntament i la diputació caigueren en les seues mans. L’esquerra transigí en tot: nom del territori, bandera, nom de la llengua. ”Ells” prometien la pau, si l’esquerra es desnaturalitzava, si perdia les seues senyes d’identitat. Així es gestà l’estatut de 1982. “Treballat” des d’ací, però pactat a Madrid entre Alfonso Guerra(PSOE) i Abril Martorell(UCD). (El PP d’ara, perquè ho entengueu)

Segueix un llarg període de govern del PSOE a l’autonomia, en el qual es produí la incorporació del valencià a l’escola,i l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (1983),iniciatives vistes amb ulls recelosos, plens de sospita, des de la dreta, que mai no trobava prou “valencià” el “valencià”. Res no era ”valencià” de veres, si la senyoreta Reyna –des de la seua seccioneta “La Gota”… malaia!, al diari “Las Provincias” d’aleshores- i el senyor González Lizondo(un fi intel.lectual) no donaven el seu vistiplau.

La caiguda a Madrid de Felipe González, arrossegà Joan Lerma, i el PSOE deixà el govern de l’autonomia valenciana a partir dels anys 90.La dreta, ja convertida en PP, guanya les eleccions i Eduardo Zaplana es converteix en President de la Generalitat. La dreta valenciana, per primera vegada, ha de gestionar un tema, el del valencià, que li ha proporcionat molts volts, però que li crema entre les mans. El nou govern es troba entre la universitat(“catalanista”)i els seus: Lo Rat Penat, l’Acadèmia de Cultura, etc. Zaplana consensua amb el PSOE una institució en què “converjan las diversas sensibilidades(?) sobre el idioma”. Naix així, per resoldre un problema que la mateixa dreta havia creat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb vint-i-un membres, acadèmics proposats per l’esquerra, per la dreta, i uns pocs consensuats entre els dos partits majoritaris.A l’actual estatut, reforma pactada del de 1982, es considera la AVL, màxima institució normativa de l’idioma valencià.Però d’això, ja en parlarem més endavant.

POSTDATA

¿El PP es burla del Valencià? Aprovada l’AVL, amb els seus vots entre altres, més d’un dirigent del PP, saltant-se la llei de manera òbvia, segueix usant l’ortografia dels “amics”. I concedint-los sucoses subvencions. ¿A què juguem? ¿Per què no ens deixen la llengua en pau? ¿No n’han tret ja prou rendiment?. El valencià els importa un rave, per dir-ho clar, i als valencians que sí que ens importa, ens tenen en un ai al cor. Senyor, quina Creu!