carles cerdà

VIATGE A ARGENTINA


NO INTENTEN ENTENDERNOS: ESTO ES LO QUE HAY

15 de març de 2008

Hola família, Pablo,Tino i els altres: us escric per fi des de Buenos Aires, on hem arribat després d’un esgotador viatge transoceànic en un avió d’Aerolíneas Argentinas (propietat de Marsans) de 12 horetes. Isquérem de Madrid el divendres 14 a les 22.05 i arribàrem ací a les 7.05, hora local.A Espanya, tres hores més. En la pantalla de l’avió véiem com eixíem en direcció a Portugal i ,a l’alçada de l’Algarve o, si voleu,més o menys a la província de Huelva, ens dirigíem cap a les Canàries i després vorejàvem tota la costa brasilera (on ,per cert, hi havia una tronada impressionant, corprenedora des dels 9.000 metres d’alçada amb què volava l’avió). Tot seguit, travessàrem l’Uruguai i, de seguida, vam aterrar a l’aeroport d’Ezeiza, a Buenos Aires. A les 7.05 del matí, com he dit més amunt. Fets pols, ens trobàrem amb una calor espantosa (32 graus) i, com que fins a les 12 h. no deixaven lliures les habitacions, deixàrem els equipatges al depòsit de l’hotel i, sense dutxar-nos ni res, mamprénguerem el dissabte 15, de bon de matí, la visita guiada als barris de la ciutat: Palermo, Recoletos, Boca, San Telmo, etc. Ací també hi ha ninots, però no els cremen. I estan al barri de Boca(el de la Bombonera).Tenen una estranya propensió a immortalitzar en cartó-pedra (però molt pitjor que a València) els seus mites locals: Gardel, Maradona, la vaca, el gautxo, el porteño, etc. Hem dinat (molt bé) al costat d’un pont de Calatrava , a Punta Madero, i després hem visitat els magatzems Pacífico, on ja ha arribat la roba de tardor. I la gent, pel carrer, amb camiseta, pantaló curt i xancletes, per la tòrrida calor. I ballant capoeira. A mitja vesprada, hem berenat al cèlebre Café Tartoni. Se’m fa estrany anar de potentat (!) en un país on el sou mitjà d’un treballador és d’uns 300 euros mensuals(50.000 pessetes). Als espanyols ens volen molt: es nota. Als carrers hi ha cartells de Zapatero i Rajoy, que es disputaren el vot dels nombrosos espanyols que viuen ací. Per cert, guanyà Zapatero. Destacaria quatre coses en què solen coindicidir la majoria d’argentins, de nord a sud són: l’amor a Espanya (a Europa, en general), l’orgull pel seu ensenyament públic, la passió desmesurada pel futbol i l’odi a un president de patilles (que coneixen per l‘Innombrable, ja que el sol fet de pronunciar el seu nom porta mala sort), que els va posar el país a la venda. La Casa Rosada i la Plaça de Mayo, són una decepció. Buenos Aires sembla, per la seua vitalitat, color i cosmpolitisme, una ciutat mediterrània, si no tingueren l’absurda pretensió d’imitar París. El Sena és un riu net, però aquest, el Río de la Plata no s’hi assembla gens:està supercontaminat, o “supersedimentat”, que en dirien els geògrafs . Això sí, hi ha uns bulevars plens d’encant, que, units a les travessies que els creuen, conformen multitud de cuadras. Demà la diferència horària serà de 4 hores respecte a Espanya, perquè entra en vigor l’horari d’hivern! Bé, us deixe que se m’acaba la targeta de mitja hora.

Als del SOROLLA. Records -i fortes abraçades- de Rosa PASQUAL.I de tothom, naturalment.

16 de març de 2008

DIUMENGE DE RAMS. Escric a les 11,23 de la nit, 3,23 am a Espanya.Fa una calor insuportable. Més de 30 graus. A primera hora visitem al barri de La Recoleta, amb el cementeri de pròcers de la pàtria. Sic transit gloria mundi. Vanitat de vanitats. Just al costat de hi ha l’Església del Pilar, de bella factura. Després, dinar a “La Brigada”(asados) al barri de San Telmo. En aquest barri tots els diumenges munten un concorregut mercat d’antiguitats. Demà eixim cap a Ushuaia, a la punta sud del país: la Tierra de Fuego.Se suposa que passarem al fred més extrem; quins contrasts! I quatre hores d’avió. Què és això per al grup? No res.Tots estem bé; regna la pau i la concòrdia.Diumenge de Rams amb branques d’olivera. També ací. Frases i paraules: los restos fueron trasferidos(serà un italianisme o un anglicisme?), la personería(personalidad) argentina, el ingreso(l’entrada), el colectivo (l’autobús), el descenso(baixada, en el bus), la Vialidad(La Direcció General de Trànsit),es cuando fallece que el gobierno…(francés? italià?), jugo de naranja, el policía rompió la goma(punxà), el invierno ya no viene más, playa de infractores(on porten els carros que s’emporta la grua) i podés subir a la vereda, flaca. Espere que estigueu tots bé: mascletà, processó de les palmes. Besos. Demà més.

Als del SOROLLA. Besos d’ella.I dels altres.

17 de març de 2008

Sant Patrici, patró d’Irlanda.Dilluns Sant. Eixim de Buenos Aires (27 graus) amb destinació Ushuaia(la fi del món: no era Finisterre, a Galícia?) De les 11 a les 14’10 viatgem en una mena d’avió d’Austral, ple de gom a gom (valencians, francesos,argentins…) Passem de sobte, als 15 graus i una fina capa d’aigua neu que ens talla el rostre.Ens posem la braga protectora que ens donà Ariel a Buenos Aires, però és igual.Sensació tèrmica inferior a 0 graus. No dinem. Tenim prou amb la basòfia que ens donaren a l’avió. Quedem a les sis per a baixar amb autobús a la ciutat, que és a tres quilòmetres de l’hotel.¿Recordeu la sèrie “Doctor en Alaska”? Doncs, igualet. L’habitació dóna a les neus perpètues. Des de l’Hotel del Glacial (novet de trinca) veiem tota la badia del Canal Beagle, que conflueix amb el de Magallanes, el primer que donà la volta al món. Seguiré després. Agafe l’autobús. (…) De nou ací.Hem visitat la presó militar d’Ushaia, on des de principis del 1800, complien condemna els criminals més perillosos. Si feien bondat, els alliberaven a condició que es quedaren a viure ací, perquè fessen onejar com més al sud millor la bandera argentina, no fos cas que els pèrfids anglesos o xilens es quedaren algun pam de terra que no els correspongués.Em compre uns guants i una gorra amb orelleres. Indispensables. Després, anem a sopar a “Tía Elvira”, av. Maipú 349 (www.tiaelvira.com) un menú a base de marisc, regat amb dues botelles de vi blanc Luigi Bosca Sauvignon 2007. 14’5 graus. Sorprenent en un vi blanc! Especialitats de la casa: centolla fueguina, cholgas, mejillones, merluza negra, truchas… Paraules i expressions del dia: matafuegos(extintor), rellenar un encuesta de satisfacción para cuando acabe nuestra estadía. Horario de recolección de correo(anglicisme?), una màquina de tabac que diu no doy vuelto.Bona nit a tots. Demà més.

18 de març de 2008

11 pm al Fin del Mundo, 3 am al Cabanyal. Després del desdejuni buffet ens porten d’excursió al parc nacional de Tierra de Fuego, també conegut com a Lapatia. Passem vorejant el riu Pipo, dedicat a un criminal -especialista en estrangular persones, allotjat a la presó d’Ushuaia- del mateix nom.Flora i fauna molt “lindas“. Llúdries i castors, amb els seus característics dics. A les dues acabem l’excursió terrestre per agafar el catamarà que eixirà a les 3.15 pm i ens portarà arreu del Canal de Beagle, on podrem observar fars, pingüins, llops marins i cormorans. Entrem tot confiats en una pizzeria. Els preguem que ens atenguen en breu perquè tenim molta pressa. La xica posa cara de sorpresa: el temps ací es compta d’una altra manera. Li preguntem “cuánto demorará” i “qué cosa -(ensalada de marisc, sengles pizzes i cervesa) demorará menos“. Arriba la cervesa (ni sé quantes botelles de mig litre) però el menjar demora que demoraràs. Al final, Teresa demana que ens vagen portant el compte. Al final, marisc a mig coure, pizza oficialment quattro formaggi i en realitat una cosa entre l’empanada gallega i las tortitas patagònicas. Ens serveixen a les tres. Vull dir, ens porten el compte. Un quart d’hora per menjar-se allò i embarcar-se per fer la ruta marítima amb el menjar a la gola i la biodramina (xiclet) preparada. Sis hores estupendes, entre Argentina i Xile, vestits d’esquimals. Vegeu fotos. Vuit pm. Xocolate(o el que siga). Ens demanen “premura” perquè volen tancar. Indigerible en termes generals. Tornem a l’hotel, juguem a les cartes, prenem gintònics i Rosa, al piano, toca la comparsita i un poupurri de tangos variados. Les paraules del dia, les deixe per a demà. Com que ens llegireu dimecres, felicitats a tots els papàs. La nit del foc, què tal?

19 de març de 2008

SANT JOSEP. Felicitats de bell nou als pares. Abandonem l’Hotel del Glacial d’Ushuaia(45.000 habitants) sense poder visitar el glacial que li dóna nom .Plou.Prenem els taxis,com de costum(3) i baixem al poble. Un sector de l’expedició es llança en allau cap a la zona comercial del poble. Shopping! Algunes VISES trauran fum a final de mes. Les maletes no donaran abast a encabir tots els articles adquirits. “Gracias por su visita y dejen euros“,ens digué Javier, un cambrer de La Brigada, a Buenos Aires i algun sector de l’equip s’ho pren al peu de la lletra. Tot siga per l’economia d’ Argentina! Mentre uns pateixen la febre consumista, Imma, Joan, Lluïsa i jo, companys de taxi, fem una agradable volteta pel poble: recorrem la primera casa “traslladada” a Ushuaia, la zona del port i ens asseiem en un encantador café: café amb llet, capuccino i un bocata de salmó deliciós.Ens porten a l’aeroport ( molt acollidor, com de joguet) i prenem l’avió d’Astral que ens durà a El Calafate(Patagònia).Arribem cap a les 5 pm a l’Hotel Elan. Molt bo, com tots els que ens hem allotjat fins ara. Escric açò mentre em pugen l’equipatge a l’habitació. La tele “retransmet” en directe alguns dels primers embussos de trànsit previstos amb motiu de la Setmana Santa(Dijous i Divendres sant són ací “dias feriados“). Comparables als de les vacances de gener (d’estiu a l’Argentina, com sabeu).Ous de xocolate als aparadors de les confiteries. A les 7 pm (11 de la nit a Espanya) baixem cap al poble amb un autobús de l’hotel, on soparem. Frases del dia: casas trineo, calzada angosta, montar la carpa, armar la mesa, camas cuchetas, tailor made trips, las media lunas, carros livianos o carros pesados, tengo dos personas varadas, ¿me prendés el micrófono? témpanos de hielo(icebergs), un feriado largo(un pont), las mucamas (dones de la neteja de l’hotel, famoses ja per moltes novel.les). Primeres paraules del guia del Calafate sobre la Patagònia: clima canviant, vent, sol (protector solar), 17 hores de llum a l’estiu, 8 a l’hivern. De 5000 habitants que tenia El Calafate anys arrere ha passat als 23.000 actuals. En 10 anys, creixerà -segons els càlcus previstos- fins als 60.000 habitants. Esborrona pensar com podrà viure aquesta gents amb els serveis(llum, gas, telèfons) actuals. Molta gent s’hi establí per obrir negocis turístics arran de la crisi del corralito (Alfonsín,2002). Treball estacional. En estiu, turisme i en hivern, fabriquen patagoniquets/etes o fugen d’allà cames ajudeu-me.És la tercera destinació turística del país, després d’Iguazú i Bariloche. Caos urbanístic: ací cadascú es fa la caseta i després li fan el carrer. Hui hem sopat pasta i amanides, però demà ja tenim reservat un lloc per assaborir el famós corder patagònic.

Me’n vaig a dormir. Bona nit.

Records de tots. Demà més.

20 de març de 2008.

Dijous Sant. Dia de l’Amor Fratern.

Desdejuni buffet en l’hotel Elan, a El Calafate. Més aviat, escàs. Las media lunas(croissants) duríssimes. Eixim cap a les 9 en direcció al Parque Nacional de los Glaciares, declarat per la UNESCO Patrimoni cultural de la Humanitat. Els glaciars dels quals rep el nom, 17 en total, mostren un món de fa deu mil anys, salvatge i inhòspit. El més famós de tots és el Perito Moreno, ubicat a un extrem del Llac Argentí, a uns 85 kms de El Calafate. El nom de “El” Calafate deriva del nom d’un arbust abundant a la zona que esdevingué lloc d’encontre de les poques persones que traginaven el camí. Doncs això. El Glaciar porta el nom d’un explorador argentí del segle XIX. És un dels pocs que encara està creixent. S’ha convertit en un dels dels majors espectacles naturals d’Amèrica. Cada cert temps desprén trossos de gel que cauen al llac en mig d’un soroll molt particular. L’hem observat, des d’unes passarel.les, hem dinat (frugalment) i després hem tret fotos de la cara sud del glacial des d’un vaixell. Hem tornat a El Calafate (5 pm, 9 pm a Espanya) i ens disposem a sopar corder patagònic, que vam reservar ahir(ja sabeu, ací les coses “demoren“). Si voleu reservar des d’Espanya, per a algun cap de setmana, el lloc es diu “La Tablita” c/.coronel Rosales, 28. E-mail: la tablita@cotecal.com.ar. Reserveu amb antelació. Ja us contaré.

Ah, se m’oblidava! En el vaixell amb què recorríem els voltants del Perito Moreno, ens hem fet una foto amb Mario Vargas Llosa.

21 de març de 2008

Anit el corder estava per a llepar-se els dits.Brochette de verdures, papas, gelat de calafate, vi Luigi Borras… Isquérem només a 20 € per persona. De matí, després del desdejuni (escàs) eixim cap al Parque Nacional de los Glaciares,concretament a Puerto Bandera, a 50 km de El Calafate. Allí embarquem en un catamarà amb el qual recorrem el braç nord del Llac Argentí, fins al glaciar Upsala, el major de tots, amb uns 50 km de llarg i 10 km d’ample. Després, continuem navegant entre els “témpanos”(icebergs) de gel, assaborint tots els colors del blau, fins a la Badia Onelli i, d’allí, hem baixat i hem dinat de pic-nic (viandas) en la llacuna d’idèntic nom, creada per la convergència dels glacials Onelli, Agassiz i Bolados. Moment agradable i relaxant. Tornem a l’hotel (5 pm). Mentre veníem, el guia (Andrés) ens ha descrit la duresa de la vida a la Patagònia i les diverses matances que hi tingueren lloc successivament. Esgarrifador. Diu que quan conta tot això als seus connacionals jubilats, ploren.Baixarem al poble a fer algunes compres(!) i sopar a “La Vaca Atada”(especialitats en peix, marisc i carns). L’e-mail: lavacaatada@cotecal.com.ar. Tots estem bé. Ja us contaré com ha anat el sopar. En resum: un dia tranquil, de transició (quina estupidesa, com tots).Vull dir, que demà passem a Xile.

22 de març de 2008

Us escric Dissabte Sant. Tot un èxit el sopar a “La vaca atada”.No tots, però, hi vam anar.Els que ho férem soparem marisc, peix, o en el meu cas, arròs amb calamars.Bons vins i bona cervesa. Per tant, tot positiu. Dissabte eixim després de desdejunar(desdejuni escàs) cap a Puerto Natales(Patagònia xilena).Pel camí, llarg camí llarg, el guia (Andrés) ens explica que circulem per una de les 2 carreteres asfaltades de la província de Santa Cruz. Diu que molt sovint la distància entre una i altra ciutat (més ben dit, poblets) de la Patagònia supera els 300 km. Dos milions d’habitants poblen l’estepa inacable de la Patagònia. L’ultim poble argentí abans de la frontera xilena, Rio Turbio, té uns 14.000 habitants que viuen de l’extracció del carbó. Hi arribem després d’un bon tros de trajecte pel que ací anomenen carretera de ripios. (camí de carro). La frontera amb Xile, d’allo més cutre que us pugueu imaginar. Finestretes tradicionals, wàters infectes ,un gos pollós i …a més a més, ens obrin les maletes! Tret d’algú de nosaltres, que agudament, comentà a un empleat: Qué país más lindo tienen! I ni hi havíem entrat! Decididament, ja no recordàvem què era una duana.Escoltem Rafael Amador per l’equip de música del cotxe -ni idea de qui és- i després els Gipsy Kings. Després d’un parell d’hores al pas fronterer(Avanzada) Dorotea(!) arribem, passades ja les 4 pm, a l’hotel Costa Australis, a Puerto Natales, a la vora del Pacífic, o d’un dels seus fiords, oceà que molts de nosaltres veiem per primera vegada. Malgrat l’hora i malgrat no posseir pesos xilens, dinem en un lloc que ens recomana el guia: La picada de Carlitos (lamente no posar-vos l’adreça electrònica però em sembla que no en tenen). Dinem opíparament (quasi tots/es) i ens dirigim a l’hotel (bon aspecte, amb bones vistes). Esperarem el guia corresponent(no puc recordar el nom) que ens contarà el programa per a demà. Si tot ix com està previst, farem una excursió de 188 km.El sopar d’aquesta nit -si es que n’hi ha, tenint en compte com hem dinat de tard- me’l callaré, però demà promet contar-vos el que fem, així, a petites dosis, per no avorrir-vos. Frases il.lustres del nostre guia Andrés: En la Patagonia, todo es grande. Los caminos de la Patagònia aplacan la soberbia. El nom dels indígenes d’ací: els maputxes. Paraula del dia:Algunos se hacen casas con los durmientes de las vías del tren(travesses). I res més per avui. A reveure.

23 de març de 2008

Diumenge de Pasqua. Primer que res, els deures: anit, tot l’equip, llevat de mi, deixà de sopar.Ells s’ho perderen.Jo vaig sopar un sandvitx fenomenal, a l’europea. Us faig un resum(7 pm hora xilena) de la jornada: desdejunem a l’Hotel Costa Australis, a Puerto Natales. Per fi un desdejuni com Déu mana: abundant i variat. Mamprenem a primera hora del matí l’esperada excursió de tot el dia,en aquest cas, al Parque Nacional Torres del Paine, declarat reserva de la biosfera per la Unesco en 1978. Superfície patagònica: 160.000 hectàries.Per cert, Patagònia vol dir en llengua aborigen “potes grans“. (parèntesi:m’assabente que un “barra brava” és un seguidor fanàtic d’un equip de futbol).Altres paraules aborígens; “baine“(blau), “pampa“(pla), “bauales“(salvatges).Això dels aborígens és curiós: tants els maputxes, com els ona, el tuelques o els yàmenes, foren massacrats pels europeus (espanyols, portuguesos, anglosaxons…i els seus descendents criolls). Els descendents dels qui els massacraren venen ara tota mena de souvenirs al.lusius.I creuen, innocentment?, que són els seus avantpassats. En tots cas seran els seus predecessors en aquestes terres, no? En fi. Coses de la història. Ací, a Xile, l’espanyol és diferent del de l’Argentina. Diuen coses com “estar dentro o juera“, lo que dije denante(abans) o no pronuncien la -D- intervocàlica: está to(d)o pavimentao, solamente que(d)an algunas. Finsi tot aspiren les S com els andalusos: el nacimiento de estah aguas…De camí al Parc, parem a visitar la Cueva del Milodón. Parem per fer fotos als animalets que trobem: guanacos, raboses… Arribem a l’Hostería del Lago Grey, on dinem crema de xampinyons, congrio o porc al vi amb puré de carabassa i postre de la casa. Tot molt bo (i inclòs en el cost del viatge). De vesprada estava previst que férem una passejada en vaixell, però pel mal oratge (vent fortíssim) l’hem substituïda per una ruta senderística per un bosquet de calor tardoral (diu Imma), i un vent de dos parells de c.(dic jo). Tornem a l’hotel, sopem (sandvitxos a l’europea) i ens relaxem. Després us contaré,si tinc temps, que vol dir la frase estar más solo que un guanaco macho.(…) Acabe de sopar (molt bé) i ara puc explicar-vos la història. El guanaco és un mamífer remugant semblant a la llama (ni té llana ni crec que escupa) molt gregari. El mascle té cura de tota la família i vigila des de dalt dels turons esteparis per si de cas fa aparició el seu depredador número u: el puma. Si el carnisser estepari mata la seua família, el mascle mor de tristesa. En canvi, si la víctima és el mascle i la femella salva la vida, doncs se’n busca un altre i aquí paz y allá gloria. Bona nit. Haig de preparar la maleta per demà.

24 de març de 2008

Segon dia de Pasqua.A les 8 am,després d’un desdejuni sa i abundós, abandonem l’Hotel Costa Australis a Puerto Canales,camí de l’aeroport de Puerto Arenas (3 hores de viatge),on esperem prendre l’avió que ens ha de dur a Puerto Varas, on ens allotjarem a l’Hotel Colonos del Sur. Seguim, doncs,a Xile. Al Xile patagònic, per ser més exacte.Mentre esperem l’avís d’embarcament a l’avió, que hauria de despegar a les 13 pm, però, “per dificultats meteorològiques”(boira) porta un retard de 3 horetes,aprofite per escriure el diari al bar de l’aeroport. Us contaré dues llegendes patagòniques. Al llarg de les carreteres o camins de ripios de la regió, hi ha tot de capelletes multicolors dedicades a dos personatges mítics: la difunta Correa i el gauchito Gil. L’esmentada difunta vivia en una aldea indígena que fou atacada per un poble enemic.Els homes es disposaren a eixir a lluitar contra l’adversari i, ella, embarassada, s’apressà a seguir-los. Pel camí donà a llum un xiquet. Conta la tradició que sobrevisqué gràcies a la llet de la mare que, exhausta per l’esforç, acabà deshidratant-se i morint. Amb el temps es convertí en patrona dels camioners, que li deixen botelles d’aigua en les capelletes que troben en ruta. El gauchito Gil era un federalista que no volia lluitar contra els unionistes perquè hi militaven els seus germans. Un general el detingué i manà tallar-li el cap com correspon a un desertor.Abans de morir, vaticinà al militar que un fill seu estava morint-se i que, si volia que es salvara, havia d’abraçar-lo fort quan arribara a casa seua. El general ho va fer i el xic es salvà. El poble, agraït per la seua fidelitat fraternal, ret homenatge al gauchito. A les 7 pm arribem a Puerto Varas. La guia,.mentre anem a l’hotel, ens diu que aquesta és una zona colonitzada per alemanys, que viu de la pesca, la llenya, la llet i el turisme, entre altres coses.És un zona humida i d’alta pluviositat. Àrea de llacs, volcans i rius.El sou mitjà d’un xilé està en els 60.000 pesos. Puerto Vara i Puerto Montt foren fundats cap al 1850.Per tot hi ha casetes de fusta ben boniques(en diuen parcelas). Col.legi alemany, com a València. Els de la zona, quan volen demanar l’assentiment de l’interlocutor diuen “ya?” com els alemanys, en comptes d”oi? o veritat?”Notes lingüístiques: Les damos la bienvenía Puerto Varas, aquí no hay apenas cesantía(descocupació), les deseamos una feliz estadía. S’anuncia pluja per a demà. Sopem a base de peix i marisc a “Chamaca Inn”.C/ del Salvador s/n.Puerto Varas. Fins demà.

25 de març de 2008

Tercer dia de Pasqua. Hui toca viatjar per terra i per mar.I molt em tem que toca tir i arrossegament de maletes.Desdejunem (bé) a l’hotel Colonos del Sur de la ciutat xilenoalemanya de Puerto Varas. Inesperada parada als salts de Petrohué, amb volcà al fons.Ens agafa sense pesos xilens.Paguem com podem.S’ho val. Prenem el catamarà que creua el llac de Todos los Santos.Traiem fotos de tot sempre que els núvols ens deixen.Natura exhuberant, sol per moments, boscos frondosos,vistes paradisíaques. Finalment desembarquem al moll de Peulla, petita aldea situada enmig dels Andes. Dinem (tot inclòs).El viatge segueix amb autobús a través dels Andes xilens(camino de ripios). En arribar a Puerto Frías, agafem un altre catamarà amb el qual recorrem el llac del mateix nom (Lago Frías), camí de Puerto Alegre.A continuació, de nou amb autobús, fem cap a Puerto Blest. Més mar: un catamarà ens porta a Puerto Pañuelo. Frontera amb l’Argentina. Per terra, vorejant el llac Nauel Huapi accedim a la ciutat de San Carlos de Bariloche(130.000 h), fundada a finals del XIX, anomenada la “Suïssa argentina”perquè els bonaerencs acomodats hi van per practicar l’esquí, beure xocolate, i deixar-hi un bon grapat de pesos.Ens porten a l’hotel Edelweiss(La flor nacional de Suïssa). Molt bo. A estones mortes llig el llibre de Luis Sepúlveda, Patagonia Express(1995). El Patagonia Express -diu- es el tren de los ovejeros.Cada final de invierno, cientos de chilotes llegan hasta Puerto Natales, cruzan la frontera y en el tren se dirigen a las estancias (hisendes) ganaderas.Son hombres fuertes que, hastiados de la proverbial dureza de caràcter de las mujeres isleñas,salen a buscar fortuna al continente. Frase per a la meditació: Todos los hombres somos hermanos y en la indefensión de la vejez es cuando afloran las eternas y frágiles verdades. La vellesa -i la mort- a tots ens iguala. Frases i modismes del dia: los cuartos(habitacions),el piso(el suelo), un cartón de crédito, use los papeleros, no bote toallas higiénicas al wc, microemprendimientos (microempresas), ¿han sentido nombrar este cerro?, pasársela bárbaro, el cara pálida(el rostre pàl.lid, el blanc per als indígenes) .Sopem (pasta i amanides, todo liviano) i al llit, que demà serà un altre dia.Us el contaré. Fins aleshores.

26 de març de 2008

Després d’un desdejuni com correspon a un hotel de 5 estrelles, Edelweiss,ens n’anem a fer el “Circuito Chico” entorn a San Carlos de Bariloche i els seus voltants. Parada amb perfums i cremes rejovenidores.Sengles vistes panoràmiques: des del Cerro Campanario, on es puja en telesella, i des del Cerro Otto, on s’accedeix per mitjà d’un telefèric.Al fons es veu la serralada dels Andes (Xile) i el glacial El Tronador.Conta la llegenda que Linco-Nahuel era un cap de tribu valent que dominava les terres que s’estenen al llarg del Tronador i del llac Nahuel Huapi. Fins que una tribu d’indis nanets els va véncer i portarem Linco-Nahuel i tots els seus al cim del Tronador, des d’on, lligats de cap i peus, els llançaren un a un a l’abisme. Dinem(frugalment) en el restaurant situat en el cim del cerro, en una impressionant plataforma giratòria des de la qual es veu tot ,a més del Nahuel Huapi, els llacs Moreno,Gutiérrez i Escondido.Ah, se m’oblidava! Hem recorregut la península i l’Hotel Llao-Llao, on hi ha la capella de San Eduardo, de fusta d’alerce, erigida el 1938 i una botigueta on venen productes de rosa mosqueta. Breu descans. Volem veure la catedral neogòtica i les primeres cases de la ciutat.Jo vaig de llibreries: compre el llibre “Leyendas y mitos argentinos”,una novela policial ambientada a Bariloche i que va per la segona edició:”El Oso”,de la celebritat local Emilio di Tata Roitberg, dos còmics sobre las “vidas ejemplares” de dos pares de la pàtria argentina(San Martín i Sarmiento, ni más ni menos!) i l’últim de Jorge Lanata, “Muertos de amor”, Alfaguara(2007) .Ací hi ha cua per comprar els llibres de text: el curs comença en aquests dies)Sopar a La Marmite, al carrer Mitre de Bariloche, a base de sopes de ceba, cremes suaus de carabassa, corder patagònic al vi, bifes, truita(vull dir, el peix de riu), gelats, flams, mousses, tot regat amb botelles de vi negre d’Alfredo Roca Malbec, reserva 2005.Quasi 14 graus.Uf! Ens n’anem a dormir ben content/es. Demà toca traginar maletes amunt i avall.

27 de març de 2008

Desdejunem molt bé a l’Hotel Edelweiss, a San Carlos de Bariloche, a 13 graus de temperatura. Ens duen a l’aeroport i cap a les 11 prenem l’avió que ens ha de dur de nou a Buenos Aires, per mamprendre després camí a Iguazú. A la una l’avió aterra a l’aeroport Jorge Newbary, emplaçat en una zona ben cèntrica de la capital. Esperem a l’aeroport l’eixida de l’avió que ix a les 14.35 i ens deixa a Iguazú a les 16.20. Compre l’HOLA per fer més curta l’espera i saber de la Princesa Letizia, son pare i altres celebritats. Ens trobem a l’aeroport el tot València del món de l’ensenyança que ha decidit venir-se’n a aquest raconet del món. Hi ha representacions (perdó si em deixe algú) de l’IES Aldaia, del Serpis, de la Fonteta de Sant Lluís, Orriols, Isabel de Villena, Castellar…Record especial per a Rosa Vercher(de Simat de la Valldigna) a qui vam trobar ja a Puerto Varas (se’n venia de l’illa de Pascua!)Tot gràcies al nostre sant patró Sant Vicent Ferrer, la festivitat del qual el nostre senyor mantiga feriado pels segles dels segles. Amén. Llig en la premsa que la dreta ha mobilitzat el món del camp(en especial el ramader) contra els últims impostos del govern de la presidenta Cristina (Fernández de Kirchner). És impressionant veure senyores i senyors de bon aspecte i millor vestir protagonitzant la típica cacerolada en Plaza de Mayo. Un periòdic gratuït bonaerenc publica el manifest de torn d’artistes i intel.lectuals (entre els quals, Fito Páez) on puc llegir “resulta inaceptable que un sector minoritario en el interior de la producción rural -entre los cuales se encuentran promotores y beneficiarios de la pasadas dictaduras, se proponga ahora una confrontación extrema contra políticas que tienen un fundamento económico y social indiscutiblemente democrático.” Una altra notícia: Valebloc ha pogut saber què feia Mario Vargas Llosa veient el Perito Moreno.El conegut neocon i aspirant a la presidència del Perú, es trobava a Buenos Aires perquè la Fundació que presideix organitzava un cicle de conferències que tindrien com a colofó la pronunciada per l’expresident del govern espanyol José María Aznar.I es veu que el cap de setmana anterior a l’esdeveniment se’l passà a la Patagonia. Un grupo de radicales apedreó el autobús en que viajaban tan ilustres invitados, llegim a la premsa. Molt malament, xics: això no es fa. La violència només engendra violència. Aterrem per fi a l’aeroport d’Iguazú,enmig de la selva. 32 sufocants graus. Ens porten a l’Hotel Sheraton que junt al corresponent de l’àrea brasilera, són els dos únics situat dins del Parcs Nacionals d’Iguazú. Programem les excursions per a l’endemà i marxem a sopar a Puerto Iguazú, a uns 20 kms de l’hotel.Sopem a La Rueda: ensalades, pastes, pollastre. Tot molt bo. Postres a base de fruites tropicals. I cap a l’hotel, que demà es matina.

28 de març de 2008

Em perd la primera de les excursions per les cascades d’Iguazú. La son em venç i me’n torne a l’hotel. El Sheraton és –com us diré,que deia aquell- com l’ambaixada d’Estats Units a la jungla. Els portamaletes van vestits a la manera dels exploradors el-doctor-Livingston-supose o dit ,de manera que ho entendrà la meua generació, com el capitán Tan. Senyores agraciades i no tan agraciades, passegen amunt i avall de l’hotel en barnús. Se suposa que vénen de la piscina o de rebre un relaxant massatge. Jubilats i jubilades anglosaxons i japonesos en pantalons curts i cara enrogida pel sol devastador, deambulen d’un lloc a l’altre parlant en un to de veu indecorós. Recepcionistes de l’ESO són incapaces d’explicar-me on puc trobar la lletra Ç en l’ordinador de l’hotel, la qual lletra necessite urgentment per escriure la contrassenya que em permet entrar en el bloc. Això sí, m’expliquen on puc trobar la tecla de l’@. Gracias por nada. Em demanen el número de la meua targeta de crèdit per si faig alguna despesa. I em pregunten si me pueden ayudar en alguna cosa más, mister Cerdà. Feu-vos fondre, per favor! País de bojos! No nos entienda. Ni nosotros mismos nos entendemos, que deia el nostre guia Andrés. Per ser justos hem de dir que les habitacions són grans i impecables.Però deixeu que us conte la primera excursió: La gran aventura. Passeig a peu, en camió i en llanxa zòdiac, que acaba sota l’aigua verdiblava de les cascades. La gran xopada, diria jo! Xe, quina llàstima haver-me quedat a descansar a l’hotel! Dinem tots junts a les 13,40 uns tostados cerrados con pan árabe que estaven deliciosos, però servits per xiquets de l’ESO.A les 14,30 eixim d’excursió al Brasil, per veure el grandiós espectacle natural de les cascades -això són paraules majors!- des de la part brasilera. Tràmits de pas de frontera. Però s’ho val: veiem, vivim i ens amerem de l’aigua i la vista de les cascades. De tornada a l’hotel, sopars alternatius. Alguns tastem una caipirinha, obsequi de l’hotel (ingredientes: 1 lima en rodajas, 2 cucharadas de azúcar, 1 medida de cachaça, 1/2 vaso de hielo en cubos).Segons el Diccionari Portugués-Català d’ Enciclopèdia Catalana el terme cachaça té dues accepcions: 1.Brasil.aiguardent de canya. 2.Brasil. ser un cachaça: ser un beverri, barraler,buidampolles.Demà ens espera el trencito.

29 de març de 2008

A primera hora del matí, amb el trencito, veiem les cascades des d’arran d’aigua. Jo crec que l’única perspectiva que ens faltava. Segur que s’hauran fet millors fotos, però tantes com nosaltres hem fet, ho dubte. El Parc està ple d’animalets i fauna variada,d’arrel selvàtica: papallones, okapis?, còndors? voltors? Perdoneu la meua ignorància. Ens recullen i ens porten a l’aeroport. Adéu Iguazú! Quin descans! (per la calor, dic) Aterrem a Buenos Aires i ens donen la grata notícia que el nostre avió, que havia d’eixir d’Ezeiza a les 21.10 pm porta 5 h. de retard:ho farà a les 2.15 am. Tenen l’amabilitat de deixar-nos les maletes al depòsit de l’hotel Pestana, on ens havíem allotjat al començ del viatge. Dinar agradable (a les 4 de la vesprada, hora argentina) a La Madelaine. Su auténtica casa de comidas. Av.Córdoba,1000. Buenos Aires.Nerviosisme:les hores mortes que havíem de passar a Barajas, les podíem emprar passejant per Buenos Aires,amb la limitació d’estar pendents del guia per si hi havia cap novetat. On anem? Uns diuen ací, altres diuen allà i acabem… a la zona comercial de Buenos Aires. Remeras, camperas i buzos.A les 8 pm acudim a l’hotel i d’allí ens porten a Ezeiza. Sopar pèssim al qual tenim dret -sembla-pel retard de l’avió. Em provoca caguetes. Sembla que no sóc l’únic.I a les 2.15 am l’avió ix amb destinació Barajas, on arribem a les 14 h. d’Argentina, 18 h.d’Espanya. Més ben dit, 19 pm perquè a Espanya regeix ja l’horari d’estiu. Prenem a Barajas un sandvitx dinar-berenar-sopar i “reposem” fins que Spanair ens porta de retorn a València en el vol de les 22.h. Reflexió: que dura és la vida del turista! A les 11 pm, tots a Manises. Despedida y cierre.Per més detalls, contacteu amb els/les afectats/afectades.

Caro diario: gràcies per suportar les meues estupideses, però deixa’m que acabe. Vull agrair públicament a Lola i Domi l’interés i la fe que van posar en el viatge, a més de reconéixer-los les seues magnífiques dots organitzatives. I a tots els/les altres, gràcies per fer del viatge un món transitable i feliç.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: