carles cerdà

Archive for the ‘CABANYAL’ Category

LES CRÍTIQUES DE DON ANTONIO

In CABANYAL, RELIGIÓ I POLÍTICA, TRADICIONS I FESTES on Abril 6, 2012 at 9:38 pm

ImatgeCom cada primavera, abans de la Pasqua i les llonganissetes, les mones, la tarara i el catxirulo, arriba, en mig de la Setmana Santa, l’article de Don Antonio. Antonio Pérez Tortajada, consiliari de la Junta de Germandats de la Setmana Santa, rector de l’església de Santa Maria del Mar, censura la banalitat en què cau aquest temps de dolor, de reflexió, i d’aprofundiment en la fe. Cada volta la Setmana Santa Marinera “se parece más a las fallas“, diu. I afegeix encara, sobre les germandats,que la majoria s’han convertit en entitats culturals únicament per a rebre subvencions per a les activitats “lúdiques” dels caps de setmana. Com a cabalanyer -però ni faller ni setmanasanter- que ha viscut -de lluny- aquestes tradicions  supose que es refereix als “casals” -perdó,  als locals de les confraries- que munten sopars d’entrepà, amb cacauets, tramussos, papes, vi i “llimonà”, cerveseta, titaineta, concurs de karaoke (ah no, això no), donen medalles als socis més antics, com els bunyols d’or fallers,etc. “Si no pisas la iglesia, y eres cofrade“, tens un problema. Censura també els polítics que aprofiten la Setmana Santa, només per fer-s’hi veure. Rita,el Messies Paco Camps (alerta, Jesús, que et furtarà el càrrec si bades) i falten al respecte quan saluden ençà i enllà. De l’exèrcit que clou l’Enterrament, se n’oblida. Don Antonio arremet contra el “halloween”, sabent que té la batalla perduda.La gent -diu- ha de distingir entre fe i tradició festiva. N’ha advertit fins i tot el senyor arquebisbe!

Jo crec que els capellans, aquestes coses les diuen, també, per tradició.No se les creuen de deveres. Si l’Església Catòlica sobreviu a Espanya -i arreu- és gràcies a aquesta confusió. “No soy partidario de imponer res“, diu. No li ho aconselle, senyor retor. Al Cabanyal, la Setmana Santa és l’autèntica festa del meu poble, més que les falles. Sempre -sempre- ha estat “mundana”,és un dels seus al..licients”.Pensem, per exemple, en les joves en flor -o no tant- que desfilen de negre el Divendres Sant, i de blanc el Diumenge de Pasqua. L’olor de flor, els colors en la indumentària dels desfilants,l’ olor a abaejo del dejú, o a titaina, o a llesquetes d’ou. L’esclat de la primavera, de les ganes de viure, de disfrutar i “empinar el catxirulo”. I uns dies abans,toca plorar, plorar perquè plou i la confraria no ix  -com en les falles, quan plou-. L’àvia que plora, no per l’emoció de veure el Crist, sinó perquè veu la neteta desfilar per primera volta. La confraria que procura tenir més confrares i fer-ho millor que la del costat. Els pares que porten el xiquet de mesos a la seua primera processó. Una festa que no té cap inconvenient que entre els germans confrares hi haja gent d’IU o del PSOE, tot i que la presència del PP  és majoritària. El PP – que fa de la religió un dels seus trets distintius-, amb militants que usen preservatius per no tenir fills o  que avorten discretament. Alguns, membres de l’Opus.És obvi que fallers i semasenters són una mateixa massa social. I això, don Antonio, ho sap molt bé.

L’associació del Davallament del Puig de Consolació de Sant Joan ha volgut celebrar les dues dècades de l’ espectacular acte  amb l’ edició de 300 almanacs que reprodueixen escenes vinculades a la Setmana Santa però amb  menys roba de l’acostumada.”Sucia demostración, mezcla de erotismo homosexual y degradación religiosa, como un fetiche oscuro,[…] que azota Mallorca y a todo católico que se precie de tal.  La Voz de la Tradición Católica – 24 horas on-line para que Cristo Reine

Hi ha també un lloc per la nostàlgia. El confrare recorda que ja “era” de la confraria el seu pare ,mort fa poc, i el pare del seu pare, i el pare del pare del seu pare. La tradició, una altra vegada. Present des de la medul.la de l’os de la festa. Siga ací, o a Andalusia o a Castella. Un altre Antonio, don Antonio Machado deia en la “Saeta“, un poema més cantat que entés, que la Setmana representava la “fe de mis mayores“. Jo crec que ara ni això. La tradició de nou.El record dels majors ja morts, o el comentari de com vivíem les festes d’infants, amb majors que encara viuen.O la trobada amb els que han fugit del poble -al Cabanyal, moltíssims- i tornen per a les festes.

La fe és  una altra cosa. És saber-se les oracions de memòria -hi ha confrares que no se les saben-, no faltar a missa cada diumenge, confessar-se o combregar. Les bodes, els batejos, els funerals, ja frueixen d’aquesta condició mixta de què he parlat més amunt.Creients d’aquests cada volta són menys abundants. Si fins i tot l’Església  convoca “places” per a llocs de sacerdot per la crisi que pateix! Poca remuneració, però poques hores de treball. Ara sí, dissabtes i diumenges es treballa. No és sufoque, don Antonio. Ja sap que tot allò susceptible d’empitjorar, empitjora. Bona Pasqua a tothom.

Anuncis

EL CABANYAL, ENCARA [6-05-2010]

In CABANYAL on Juny 21, 2011 at 5:50 pm

EL CABANYAL, ENCARA

La tensió que a hores d’ara es viu al Cabanyal és el resultat previsible  i indesitjable d’anys i anys de desídia, de part dels uns i dels altres. Tal i com estan les coses, tornar la vista enrere  és una pèrdua de temps. Poc ens importa ja si la idea d’unir un jardí (Vivers) amb la platja fou un capritx de don Vicent Blasco Ibáñez, que així podria arribar més prompte al seu xaletet vora mar, o d’un tecnòcrata, possiblement de l’Opus, com els que, en ple franquisme, dissenyaren l’”Avinguda de l’Oest” per a entrar a sac en el barri del Carme,  pretengueren urbanitzar el Saler o fer de l’antic llit del Túria una via d’accés ràpid en cotxe a qualsevol punt de la ciutat. Tots aquests projectes  s’abandonaren per pressió popular. Cal recordar-ho. Formen part de la nostra peculiar galeria dels horrors. Sembla que en algun moment, alguns socialistes feren seu el vell desig de Blasco Ibáñez.Tant se’ns dóna. L’important és que van saber rectificar: declararen el barri “Bé d’Interés Cultural”. Però és evident que no van acabar de plasmar-ho en mesures concretes, més allà de la simple catalogació de cases a protegir, o de la limitació d’altures per a edificar en algunes zones.

I el temps passa…i passa…i passa.  El barri es degrada a poc a poc, però no hi ha encara el que hui podem anomenar “la zona zero”. Així les coses, arriba el boom de la rajola. La popular( i populista) Rita Barberà  reprén amb entusiasme el vell  projecte de prolongació. Tant se val si pressionada pel lobby de la construcció o per pura megalomania personal. Mentrestant, el veïnat no sap a quina carta quedar-se. N’hi ha que fugen a altres barris de la ciutat, n’hi ha que no s’atreveixen a reformar sa casa davant l’incert panorama. Els constructors semblen més interessats per la Malva-rosa (on les “casetes roses” conviuen amb pisos d’alt estànding, venuts a preus desorbitats)o l’àrea del complex Calatrava, la Ciutat de les Arts i les Ciències.

Comença aleshores a dissenyar-se el contorn de  l’actual zona zero: veïnat envellit, cases tapiades, plantes baixes usades com a garatge, primers pisos abandonats. Una població marginal, que va fent tombs d’un barri a un altre de la ciutat, els ocupa. A poc a poc, aquella part del Cabanyal es converteix en l’actual femer, focos de petita delinqüència i de compravenda de droga. Es produeix la inevitable fractura dins el veïnat.Apareixen grups com “Salvem el Cabanyal”, promoguts per simples veïns o pels partits d’esquerra –poc importa ja-, que es mostren molt actius, tant al carrer com als tribunals, i aconsegueixen el suport del món de l’art i la cultura. Busquen la rehabilitació del barri i s’oposen radicalment a la prolongació de l’avinguda, que implicaria el trencament de la trama urbana històrica paral.lela a la mar, del Cabanyal-Canyamelar. Fileres d’antigues barraques, travessades per séquies, convertides amb el temps  en casetes d’una altura amb elegants mostres de l’arquitectura modernista popular. La dreta, popular o regionalista, no renuncia a la prolongació. Mentrestant, la “zona zero”,el focus de brutícia i marginalitat,adquireix unes dimensions extraordinàries, mentre uns i altres esperen que la justícia, sempre tan lenta, es pronuncie. La merda, els solars sense tanques, la població marginal, s’ensenyoreix de la zona afectada. La dreta ofereix la cirugia –prolongació- com única solució a la degradació. La major part dels cabanyalencs demanen –exigeixen-  una eixida ràpida i expeditiva. L’equip municipal repeteix que vol  de trencar el tradicional aïllament del barri  respecte a la resta de la ciutat. Un aïllament més que discutible si tenim en compte que, amb el soterrament de les vies de Renfe, que tanta lluita i tants morts va costar, s’obrin multitud d’accessos al barri, com l’Avinguda de Tarongers,  Pintor Ferrandis (antiga sèquia dels Àngels o Pixavaques), l’avinguda de la Serradora (Serrería) o la mateixa Avinguda del Port.

I arriba la crisi. La construcció és el primer sector econòmic a notar-la. La rajola cau en picat. Els constructors deixen d’interessar-se per la zona zero. L’ajuntament, via empresa municipal, va expropiant i assolant edificis. El veïnat, desesperat, obligat a escollir entre l’inacabable plet als tribunals i les grues i excavadors de Rita, es decanta  diverses vegades electoralment pel PP i la seua “cirurgia”. L’esquerra fa “casus belli” del tema.Convoca manifestacions i Campanyes de Portes Obertes.La dreta, ajuntament i Generalitat, donen les culpes al Govern Central (la que está montando Zapatero!), fent gala d’un victimisme injustificat, amb el qual intenten desgastar el govern de Madrid i, al mateix temps, intentar que la gent s’oblide de les múltiples (i no poc importants i escandaloses) ramificacions del cas Gürtel al País Valencià. L’esquerra porta a primer pla de la política espanyola  la problemàtica del barri.El Cabanyal ix a la premsa  i els telediaris de tota Espanya. La dreta intenta contrarestar-ho amb el seu aparell mediàtic-amb la “gürteliana”RTVV al front-  i presenta els partidaris de la rehabilitació com una colla de grups violents i radicals i ompli els barris amb cartells, tots iguals, amb lletres verdes sobre fons blanc, i el lema “Sí (que)volem la prolongació”. Els nervis afloren. Uns creuen que la necessària renovació generacional i social de la zona zero  -gent jove, negocis nous, futur en definitiva- només s’aconseguirà amb la prolongació. Altres, entre els quals em trobe, creiem que aquests canvis són possibles si l’imparable  enderrocament de cases es frena i es mamprén una seriosa rehabilitació amb construcció de cases d’una o dues altures, d’obra nova i preus assequibles,crèdits a baix interés, etc,  que faça que el barri reviscole.No sembla que les coses caminen en aquesta direcció. Sóc pessimista. Els polítics han trobat en el Cabanyal un joguet que no estan disposats a soltar.Hi ha tants interessos pel mig! Els tristíssims episodis de brutalitat policial –tant de la nacional (senyor Peralta),com de la municipal(na Rita)- a què assistim diàriament, no ajuden a crear  el clima necessari per al pacte. I aquest clima és imprescindible.