carles cerdà

Archive for the ‘OPINIÓ’ Category

SEGUEIX LA TRISTA DESFILADA

In HISTÒRIA, OPINIÓ, POLÍTICA, SOCIETAT on Novembre 29, 2012 at 11:38 am

Si ahir era el MH president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, qui implorava a Caixabanc que mantinguera el nom de Banc de València, si pot ser, perquè en el nom ix València i és tan bonic que isca el nom de la ciutat i reyno i  bla, bla, bla…Eh, però si no pot ser, no pot ser i ja està… Ara és una altra membre de la mediocre classe política valenciana, ni més ni menys que l’alcaldessa  eterna, Rita Barberà i Armelles, la següent a implorar de l'”oro catalán”, després de donar-li la benvinguda a la societat valenciana -i qui és ella, per fer això?- que mantinga la denominació “Aguas de Valencia”  per a l’empresa valenciana, i que siga administrada per valencians i des de València. 1 € no els dóna dret a abusar. Si depenguérem d'”Aguas de Barcelona”,no s’entendria ací. No ho entendria, especialment, Eugenio Calabuig, president d'”Aguas de Valencia”, que diu que no es lógico que un competidor directo obtenga, por 1 € y con ayudas públicas, el 49 % que ostenta en la sociedad Banco de Valencia”. “Lo normal es que la vendan.”  Li recorde al sr.Calabuig que el poder polític està a Barcelona i que ell pot dir el que vulga, però res més.

FONT: LEVANTE-EMV

Anuncis

HA MORT EL BANC DE VALÈNCIA (1900-2012)

In HISTÒRIA, OPINIÓ, POLÍTICA, SOCIETAT on Novembre 28, 2012 at 6:11 pm

Si bé és cert que en temps de globalització com els que vivim, els diners no coneixen de pàtries ni de banderes, hui és un dia de dol per als valencians. Perdem el banc més representatiu de la ciutat, aquell que, orgullosament, en portava l’escut, el rombe amb les quatre barres roges en camp d’or, la corona i el rat penat. Un banc nascut a principis del segle XX per dinamitzar l’economia valenciana, que va comptar amb dirigents com Ignasi Villalonga o Joaquim Reig. Un banc  que arribà tenir en 1989 més de dues-centes oficines,  tres-centes cinquanta en 2003,que començà a expandir-se amb l’adquisició del Banc de Múrcia,que cotitzà en borsa, etc. En fi, que es convertí en un banc solvent al servici dels valencians.

Hui, Caixabank l’ha comprat per la simbòlica xifra d’1 €. Com escriu Jesús Civera al diari “Levante”,la “Caixa” -el màxim exponent de l'”or català” “mos furta” el nostre banc, com el Banc de Sabadell es va engolir la CAM.El cas de Bancaixa és distint: l’absorbí l’or madrileny. L'”invasor”català s’emporta el bastió de la personalitat financera valenciana.I ací no protesta ningú. Ah, els anys 70, del passat segle, quan “tots a una veu”, el sector més ranci de la burgesia valenciana protestava contra la suposada ingerència catalana. Que “mos roben” la llengua, els escriptors, fins i tot la paella! (recordeu l’article memorable de Manuel Broseta, “La paella dels Països Catalans”?)

Eren altres temps.¿Tornaran?

Hui, la mediocre dreta local, calla.  Com diu Civera, ni els successors de Lizondo, ni la jubilada Maria Consuelo Reyna, ni nuestro-amado-profesor-universitario Francisco Camps, ni Rita, ni Castellano, ni Arturo Virosque, ni Federico Fèlix, ni l’expresident de la Generalitat, José Luis Olivas que allà on va “triomfa”,i tutti quanti. El diari ARA publica hui que tota aquesta genteta “han valorat positivament la compra del Banc de València per part de CaixaBank. Així, el president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, ha afirmat que aquesta operació donarà estabilitat a l’entitat valenciana i garantirà “la transmissió de finançament” a la societat valenciana. Fabra ha afegit que el que demana la societat és que s’aconsegueixi l'”estabilitat suficient i necessària” perquè “els diners puguin arribar a les famílies i les empreses “.

Tots a una veu, germans vingaaaaaaaau

Més cinisme impossible. Es carreguen l’entitat i celebren la compra del mort per…”el oro catalán”. Estan desconeguts.Fins i tot, Alberto Fabra implora que respecten el nom tradicional del nounat. És clar, si pot ser. ¿On estan els polítics -dels PP o del PSOE, tan se val- que assaltaren les caixes i bancs valencians obligant-los a invertir en projectes ruïnosos? ¿Què hi ha de la Terra Mitica de Zaplana, i tantes altres coses?

En un racó del LEVANTE, una esquela sense creu, publicada per gent noble, que encara té vergonya, es despedeix de BANCAIXA. “En el día de ayer, dejó de existir una de las empresas más emblemáticas de la Comunidad Valenciana:Bancaja, Caja de Ahorros de Valencia, Castellón y Alicante. Han sido 134 años los que la Caja ha convivido  y colaborado en el progreso económico y social de la sociedad valenciana. A partir del año 2003, como consecuencia de una mala gestión político-económia-estratégica [ Olivas, on estàs],la Caja comenzó a desarrollar una intolerancia inmobiliaria que se agravó por una insolvencia generalizada que ha sido la causa del fatal desenlace. Los exempleados, jubilados, prejubilados, eredizados y antiguos clientes, quieren poner de manifiesto  esta irreparable pérdida, que tanto va a afectar a la vida económica, social, cultural y deportiva [?] valenciana. Asimismo, comunican el inicio de la instrucción de un expediente para la concesión de la medalla “ATILA-The Worst Manager” ,en su categoría “Summa Cum Laude” a todos y cada uno de los miembros de los Órganos Gestores de la Entidad[ Olivas, on estàs], que con el soporte político necesario, han logrado llevar a término  este hecho luctuoso, sin parangón en la historia financiera valenciana.” Per la meua part, no tinc res més que afegir.

DEMANEM JA LA DIMISSIÓ DE JOSE JAVIER WERT

In ENSENYAMENT, HISTÒRIA, NACIONALISMES, OPINIÓ, POLÍTICA, SOCIETAT on Juny 1, 2012 at 6:01 pm
Sr. Ministro de Educación:Desde que Ud asumió la cartera de Educación se ha propuesto el desguace sistemático del sistema público de educación. Y lo ha hecho con medidas que son injustas desde el punto de vista social porque agudizan las desigualdades, e ineficaces desde el punto de vista económico porque confunden inversión con gasto. El Real Decreto-ley 14/2012, aprobado sin ningún proceso de deliberación, supone un cambio radical de modelo en la concepción del sistema educativo. Hasta la publicación de este decreto, nuestro sistema educativo venía sustentándose en el principio de igualdad de oportunidades. El RDL ignora este principio y lo sustituye por criterios exclusivamente meritocráticos y tecnocráticos, en aras a una supuesta eficiencia. Como sociólogo, Ud. sabe que el mérito no se explica sólo por el esfuerzo individual, sino que depende en buena parte de las condiciones de origen –de las ventajas o desventajas de partida– de los sujetos. Por eso, este decreto castiga a las familias con menos posibilidades económicas, penaliza severamente al profesorado precarizando sus condiciones laborales, y da legitimidad a un programa sistemático de deterioro de la red pública de educación.Las medidas de recorte que aplica su Ministerio harán caer la inversión en educación del 4´9% -una cifra que ya estaba por debajo de la medida europea- al 3´9% del PIB. Este recorte no garantiza una mayor calidad educativa, sino que supone una grave lesión a uno de los derechos sociales –el de la educación– que configuran el estado del bienestar. Las “políticas de austeridad” en las que se basa el RDL suponen que la calidad educativa ha de ser únicamente para las clases privilegiadas, confundiendo interesadamente derechos con privilegios.

Las medidas educativas que plantea el RDL amenazan la equidad del sistema educativo y van a suponer una masificación en las aulas, la paralización de los nuevos ciclos de FP, el recorte de plantillas, la precariedad laboral, la privatización de servicios educativos, el aumento de tasas universitarias, la disminución de becas, la pérdida de derechos laborales y la obstaculización de la función investigadora. Todo ello supone un retroceso brutal que no debemos tolerar. La educación es un derecho básico para toda la ciudadanía reconocido por nuestra Constitución.

Sr. José Ignacio Wert: Usted tiene el dudoso mérito de haber conseguido provocar –en los escasos meses en que se ocupa de la cartera de educación– la primera huelga unitaria de la democracia en todos los niveles educativos. El éxito de esta huelga del 22 de mayo, apoyada por toda la comunidad educativa, ha sido una clara demostración del rechazo de la ciudadanía a la política regresiva llevada a cabo por su ministerio. Por eso, en calidad de máximo responsable del Ministerio de Educación, solicitamos su cese inmediato.

Consejo del Departamento de Sociología y Antropología Social de la Universitat de València.

Súmate y firma la petición de dimisión del Ministro de Educación.

VINE-TE’N A MÈXIC, ÈRIC.

In OPINIÓ, POLÍTICA, SOCIETAT on Abril 29, 2012 at 6:13 pm

És el primer d’una sèrie de testimonis de joves espanyols que tenen molt difícil trobar feina ací.

ELS NOUS POBRES(1)

Vaig educar-me pensant que vivíem en una democràcia exemplar i que tots érem iguals i teníem els mateixos drets. Periodista de vocació, vaig començar a fer col·laboracions en petites ràdios i a la premsa local, on finalment vaig anar a parar, formant part de la redacció de l’Independent de Gràcia durant quatre anys. Fa cosa d’un any vaig decidir deixar Barcelona, la meva ciutat de naixement, per buscar sort a Finlàndia però finalment vaig haver de tornar. Ara, sense feina, sense atur (era autònom) i sense accés a beques per estudiar em trobo amb uns ingressos mensuals que ronden els cent euros (si hi ha sort) i depenc d’allò que els meus pares puguin donar-me de tant en tant. Em dic Èric Lluent, tinc 25 anys i, sí, sóc un nou pobre, cosa de la qual no m’avergonyeix parlar (només faltaria!).

La frustració i la impotència davant d’un sistema polític basat en l’amiguisme i el privilegi fan que cada matí pensi en fotre el camp d’aquí el més aviat possible. A més, com a periodista, penso sovint en la responsabilitat de tots aquells professionals que es vénen a les empreses privades (totes elles subvencionades pel poder) explicant històries manipulades i interessades, sense cap mena d’independència ni criteri (parlo de la majoria de notícies que englotim dia rere  dia).

Formo part de la Generació Perduda, aquells joves de vint-i-pocs que ens hem quedat a la cuneta d’una societat que cada cop veiem menys nostra i que identifiquem com l’enemic. Per a nosaltres ja no hi ha futur a Catalunya. Les nostres vides no han estat truncades per una guerra civil o una dictadura. A nosaltres ens ha matat el “millor sistema econòmic i polític de la història”, com diuen a les escoles i universitats.

El que no entenc és com els polítics d’aquest país (sigui quin sigui el seu color) poden dormir amb la consciència tranquil·la. Espero no entendre-ho mai.

Te escribo desde México en el estado de Veracruz.Mira Eric. aquí también tenemos un desempleo terrible.Aunque la estadística oficial dice que es de 5.8%, no es verdad. El porcentaje real no podría ser menor al 10%.Sin embargo, la magnitud del nuestro país y su economía tan diversificada hace que la gente con preparación académica o un oficio bien aprendido, tenga más posibilidades de encontrar o desarrollar una actividad productiva. En México no es fácil hacerse con la ciudadanía, pero puedes conseguir un permiso de trabajo si cumples los requisitos de un buen nivel educativo. Siempre serán bienvenidos, sobre todo nuestros hermanos de España o Cataluña. México se beneficiaría y ustedes también. Si logras ingresos por 1800 euros mensuales aquí, ( nada descabellado con tu educación) vivirían como si lograran allá 2300 €. por la paridad de poder de compra.

TEMPS D’HOMOFÒBIA

In INTERNET, OPINIÓ, RELIGIÓ I POLÍTICA, SOCIETAT on Abril 19, 2012 at 6:28 pm

Davant la revifalla d’homofòbia que està protagonitzant l’Església més reaccionària d’Europa, especialment  Juan Antonio Reig, no estaria malament que ells i altres monsenyors assistiren a  sessions d’electro-shock que els curen els prejudicis i fanatisme de què fan gala. Simplement, com a pastors, “enganyen”  el seu ramat. I  juguen amb una cosa tan important  com és la salut mental de les persones.Estic convençut que, en el fons, Don Juan Antonio pateix el seu “infierno.” Que els déus l’ajuden. Mentrestant, que se centre en la pederàstia que practiquen els seus germans preveres i que no en protegisca cap.  Don Juan Antonio, no abandone els electro-socks.

Tres notes sobre el tema. Dues de positives i una de lamentable

I       UNA TUTORIA PER A ALUMNES GAIS

Iniciativa capdavantera a Espanya.Àlex necessitava entendre que allò que sent pels xics és natural.Les tutories de Joaquín, professor del seu institut, i uns quants capítols de Queer as Folk,sèrie de temàtica homosexual, acabaren amb l’Àlex acovardit que rebia tantes bescollades i insults dels seus companys i que va haver de repetir curs. Aquest alumne de 2n de batxillerat és ara un altre: “Estic fora de l’armari des de primavera. M’han pogut donar pals, però estic molt bé”, diu.

Imatge

      El professor que ajudà Àlex és Joaquín de la Roza,de 46 anys i responsable de l’única tutoria específica per a homosexuals que hi ha en un institut espanyol. Es troba a l’IES  Duque de Rivas, en la localitat madrilenya de Rivas-Vaciamadrid. “Tenia un deute moral cap a aquests estudiants”, explica Joaquín. Ell fou adolescent gai i, encara que no va patir assetjament pel “meu aspecte rude”, sí que va veure com estigmatitzaven d’altres.

II   UN JOVE MILITAR GAI

27 anys.S’allistà a l’exèrcit americà en 2004, en part per ajudar el seu país en la guerra d’Iraq i en part per fugir de la seua homosexualitat i d’un matrimoni que no funcionava.En l’exèrcit es retrobà ell mateix i deixà de viure una mentida.“En realitat, vaig intentar eixir de l’armari en l’institut. A mos pares, religiosos, els afectà molt.Li digueren que això era perquè resava poc, el dugueren a teràpia com si estigués malalt.Els vaig veure tan desfets que vaig decidir casar-me amb la meua nóvia de l’institut.Ella sabia per què estava en teràpia, explica. Tingueren una filla.Ara treballa com a tècnic de comunicacions una base militar de Washington. Veu la seua filla dues voltes a l’any […]

ImatgeEn el seu temps lliure escriu per a la revista Outserve, dedicada al públic gai militar. Molt educat, no se les dóna d’heroi, tot i que per a molts ho és per partida doble.Primer,perquè va servir a Afganistan en 2007 i, segon, perquè isqué de l’armari. Sóc gai, això és tot, escrigué en el seu perfil de Facebook. Hui es porta bé amb la seua exesposa. Sos pares i germans no l’accepten.Creu que han cedit davant les temptacions.Són religiosos i no ho entenen, diu. Si es repenedeix d’alguna cosa és de no haver fet el pas abans.

David ALANDETE, EL PAÍS 19-01-2012

Ací teniu l’adreça de la revista “Outserver Magazine”. http://outservemag.com/

 III

El californià Eric James Borges,de 19 anys, es va traure la vida fa uns dies, després d’anys de patiment i assetjament a causa de la seua orientació sexual, a mans tant de la seua mare (fonamentalista cristiana, que intentà exorcitzar-lo), com dels seus companys de classe. Abans del tràgic desenllaç, Eric,arribà a col.laborar en The Trevor Project una organització que combat el suïcidi adolescent.

http://www.dosmanzanas.com

 Don Juan Antonio,¿per què no prova a exorcitzar-se? Potser també  isca de l'”infierno” en què viu. I deixe en pau tots els Erics que volen viure la seua sexualitat en llibertat.

Quan ja tenia enllestit el post, llig les paraules d’un altre abanderat de l’homofòbia, el bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez. Aquest monsenyor comparava els homosexuals… amb els terroristes!  En 2007 assegurava que l’homosexualitat “perjudica a las personas y a la sociedad”.  L'”infierno” interior, segurament, el va trair quan afirmà que “hay menores que si te descuidas te provocan.” Diga que sí, Don Bernardo. “Dejad que los niños se acerquen a mi” Que morbosos arriben a ser!


VERBS COPULATIUS [10-02-2010]

In OPINIÓ on Juny 21, 2011 at 5:53 pm


A la columna de Juan José Millàs, a la contraportada de LEVANTE-EMV, llig unes paraules que em colpeixen. Sobre les persones que es creuen “déu”, allò que en castellà diuen “estar endiosados” (que es creuen per damunt del bé i del mal, vaja!) Intocables, intangibles, inabastables, “no sabe ud,mierdecilla,con quien está hablando…”, etc. Diu Millàs que les persones no “som” sinó que “estem”. Que no s’ingressa en castes, eternes, sinó en classes socials dins les quals,  com les accions a la borsa, pugem i baixem segons les circumstàncies.¿I els polítics? Depenen del vot, voluble per naturalesa. “Ayer mismo -diu el genial columnista- estaba tomándome el gintonic de media tarde, cuando en la mesa de al lado alguien afirmó: ¡Yo soy ingeniero! Lo decía a propósito  de que en la empresa le habían pedido que hiciera un trabajo inferior a su categoría.El hombre estaba muy enfadado.Su interlocutor, en cambio, permanecía tranquilo, dándole la razón, como si su pensamiento se encontrara en otro lugar. Entonces caí en la cuenta.Este señor -me dije- no es ingeniero, sino que está ingeniero, aunque no se ha dado cuenta, pobre. Hoy estás ingeniero y mañana estás administrativo,o limpiacristales.Por eso mismo, al contrario de Dios, somos lo que no somos. El señor al que me estoy refiriendo no era ingeniero, estaba ingeniero, a ver si nos vamos aclarando. Lo que se dice ser, no somos nadie. Pero vete tú  a decirle a un juez que no es juez, o a un notario que no es notario, con lo duras que son esas oposiciones.Si fueran notarios y jueces de verdad no necesitarían opositar.Dios no oposita porque es.Aunque no está.”

¿Haurà llegit açò, el Molt Honorable Francisco Camps?

PETITA DECLARACIÓ DE PRINCIPIS [30-01-2008]

In NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA, OPINIÓ, POLÍTICA on Juny 21, 2011 at 5:34 pm

VIURE EN VALENCIÀ ÉS POSSIBLE només vol ser un lloc de trobada on els/les interessats/ades intercanviem notícies (i opinions) sobre les possibilitats que dia a dia se’ns presenten, de viure com hem triat: en la nostra llengua. En som molts més dels que ells volen i diuen, que diria el nostre xativí actual més conegut.

Solament des d’aquest punt de vista, des d’aquesta visió de futur, té algun sentit mirar arrere. Ja sabeu: la Balanguera, Joan Oliver i allò que la soca més s’enfila com més endins arrela. Però tal vegada hem posat massa èmfasi en això de les arrels (es nota que ací quasi tots tenim sang de llaurador/a a les venes) i massa poc en què fem a partir d’ara.

Som ciutadans valencians, de l’àmbit catalanoparlant, i volem viure al nostre país en la nostra llengua. No és demanar massa, eh que no? Com sabeu, la majoria de catalanoparlants (País Valencià, Catalunya, les Illes Balears i Pitiüses) vivim a Espanya, uns quants a França (El Rosselló, el Capcir, el Conflent i la Cerdanya) i uns poquets més, en un poblet de l’illa de Sardenya(Itàlia) que es diu l’Alguer,on també hi ha bona gent que vol viure en alguerés. Ah, i no us deixeu el petit estat Andorrà.Aquesta és la nostra comunitat lingüística i n’estem ben orgullosos. En som pocs, però bons. I solidaris amb la resta del món(i d’Espanya, per suposat) Però Espanya també hauria de posar una miqueta d’esforç per comprendre’ns. Tants anys d'”ofrendar”-li “nuevas glorias” mereix un poc d’interés per part de la resta de l’estat. Com que ens diuen “victimistas” i hem aprés bé que qui no plora no mama, hem tingut la barra de crear una secció amb aquest títol: VICTIMISME. Esperem que us agrade. I tu…¿a quina “Comunidad” lingüística pertanys?

Ah, jo sóc profe des de fa una garbera d’anys, però seguiria pensant el mateix si fóra bomber, forner, conductor d’autobús, femater o enginyer de telecomunicacions.Una abraçada. I recordeu: esperem els vostres comentaris. Salut!

Escrivim aquest bloc d’abast universal(!) des de l’Institut Sorolla(ciutat de València, País Valencià, Estat Espanyol, Europa, el món…Tria tu mateix/a l’ordre de col.locació que preferisques).

NOTA: Ni l’Institut, ni el Consell Escolar, ni l’AMPA, ni tan sols el Departament de Valencià… ningú al centre comparteix necessàriament les opinions que ací es donen. Tret que ho vulguen fer. Només el moderador(Carles) és responsable del que ací apareix.”Que cada palo aguante su vela”.