carles cerdà

Posts Tagged ‘anticatalanisme’

PACO,SERAFÍN I EL “DESENROLL”

In POLÍTICA, SOCIETAT on Setembre 5, 2013 at 8:38 pm

Les eleccions constituents de 1977, les guanyà la dreta moderada, procedent del franquisme reformista, autoanomenada centre (Unión de Centro Democrático, UCD). El PSOE es confirmà com a segona força més votada. Els franquistes més acèrrims, l’Alianza Popular, que havia fundat l’exministre Manuel Fraga, obté només 16 escons. A terres valencianes guanyà clarament l’esquerra (PSOE 13 escons – PCE 2- PSP 1), seguida dels reformistes  UCD 12, i dels postfranquistes d’Alianza Popular (1 escó). Les eleccions municipals de 1979, al País Valencià, les guanya l’esquerra. La dreta recorre, com a estratègia electoral, a l’anticatalanisme, de certa tradició a les comarques centrals valencianes.españa lo unico importante S’inventen el fantasma de l’absorció de València per Catalunya.Violència, enfrontaments, polèmiques estèrils. “Mos volen llevar la llengua”. “Mos volen catalanisar” “Valencià: si votes PSOE l’endemà seràs català”, advertia Alianza Popular…del Reyno de Valencia en les constituents (A partir de 1991 convertida en PP, Partit Popular). Lo Rat Penat abandona per “catalanista” la gramàtica de Carles Salvador, el “Centro de Cultura Valenciana” s’autotransforma en Acadèmia de Cultura Valenciana i trau diversos models d’ortografia. Des de “Las Provincias” es dóna ales a la irracionalitat i a l’enfrontament visceral. La dreta es converteix en “Búnquer Barraqueta”. En definitiva, es crea la ideologia anomenada blaverisme.El catedràtic de dret Manuel Broseta Pont, escrigué un cèlebre article, “La paella dels Països Catalans”, on s’apartava de l’esquerra en què havia militat i es convertia en la gran candidat de la dreta blavera a la presidència de la Generalitat. El 1992, lamentablement, cau assassinat a València per un atemptat d’ETA. “Las Provincias”,en un primer moment, s’hagué d’empassar les ganes d’atribuir-ho tot a les “hordas catalanistas”. I és que el diari “apadrinava” clarament Broseta. Després –no hi ha color- li tocà apadrinar Vicent González Lizondo.

judes i traidor

Açò aparegué escrit al pati de la casa on vivia al filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner.Mai no es trobaren els responsables

Quan el PP, que inclou el sector blaverista, guanya les eleccions en els anys 90, per primera vegada, ha d’ocupar-se d’ un tema, el del valencià, que li ha proporcionat molts volts, però que li crema entre les mans. El nou govern es troba entre la universitat(“catalanista”)i els seus: Lo Rat Penat, l’Acadèmia de Cultura, etc. Zaplana consensua amb el PSOE una institució en què “converjan las diversas sensibilidades(?) sobre el idioma”. Naix així, per resoldre un problema que la mateixa dreta havia creat, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que fins ara ha creat un cert consens.

Actualment, els casos de corrupció de la política valenciana, fa que, a la desesperada, el PP torne a fer l’ullet als anticatalanistes més radicals. Saltant-se la llei que ells mateixos crearen, ignoren l’AVL i escriuen en un valencià infumable. Això, quan usen el valencià. La dreta, el valencià, no l’usa, “lo defiende”, junt al que ells consideren senyes d’identitat dels valencians. El cas Blasco, les sospites sobre Cotino, els 11 imputats –ara sembla que s’ha imputat Rita Barberà i Francisco Camps pel cas Urdangarín- les sospites sobre tractes de favor de Serafín Castellano en alguna concessió, tot queda aparcat perquè ara toca defendre el Regne Corrupte de València de l’invasor català, ara, a més a més, independentista. Camps, Castellano, el delfí de l’alcaldessa, Bellver, Maluenda, tots a una veu, contra l’enemic. Una forta deriva antidemocràtica acompanya aquesta “defensa”.Els joves cadells del partit exhibeixen gestos i simbologia nazi i franquista. Rus diu que són “chiquilladas” i Castellano compara les banderes independentistes amb els signes nazis! Torna a traure en processó l’espantall anticatalanista i blaver. En realitat, Camps i Castellano no l’havien abandonat mai. Des de les pàgines de Las Provincias vetlaren les primeres armes. Feien riure quan Camps parlava del “desenroll” econòmic, com ara fa riure Bellver amb això de l’origen iber del valencià que ni ell mateix es creu.

Sincerament, si el PP tinguera maneres democràtiques autèntiques, hauria de deixar d’atiar el foc en matèria tan sensible per als valencians. El problema del valencià és el seu ús, no el seu origen i el partit podria donar exemple usant la llengua en les Corts valencianes o en els seus actes públics. Clar que, la seua clientela més radical, el valenciano no l’usa, “lo defiende.” Quin cansament! Quina mediocritat!

el valenciano lo entiendo

Anuncis

LA CALMOSA PREPOTÈNCIA

In NACIONALISMES on Juny 21, 2011 at 6:19 pm

EDUARD J. VERGER

El professor García Gómez, en el seu article «Aragonés, catalán y castellano», entre altres observacions no menys interessants sobre la varietat dialectal aragonesa i sobre les polítiques lingüístiques que s´hi couen, diu que «no veremos nosotros, ni nuestros hijos y nietos, los cambios de hegemonía de las lenguas, dialectos y subdialectos de Aragón. Ni tampoco el triunfo del imperialismo catalán, cuyos largos dedos cruzan la línea que baja de Benasque hasta Valderrobres. Hoy por hoy, el dominio del español sigue siendo absoluto», etc.
Si els dits de l´imperialismo catalán són tan llargs, què direm dels del castellà, que a la península ibèrica ha traspassat no una línia, sinó totes (només acabà fracassant al Portugal independent), i ha saltat per damunt dels oceans a la conquista de continents sencers? L´autor d´aquella frase, com tots els nacionalistes espanyols (inclosos els qui procuren dissimular aquest nacionalisme parlant amb un posat d´objectivitat acadèmica), és dels qui veuen la palla en l´ull de l´altre però no la biga en el propi. Per a ells, el mateix fenomen que, observat en els altres, a petita escala, mereix l´apel·latiu d´imperialisme, quan l´observen en ells mateixos, a gran escala, el veuen com una feliç circumstància anomenada universalitat. Que «el dominio del español sigue siendo absoluto», com diu ell, no pareix provocar-li gens d´inquietud, sinó tot al contrari: és una simple constatació neutra, sense adjectiu desqualificador ni ironia pintoresquista. Com si el «dominio absoluto del español» hagués caigut del cel sense intervenció de cap poder terrenal.
Tal com ens tenen acostumats, en el llenguatge d´aquesta gent els imperialistes mai no són ells, sinó sempre els altres, i especialment les víctimes del seu imperialisme que encara pretenen resistir i que no els estan prou agraïts pel gran favor que els fan. Anomenar «vitalitat etnolingüística» el deje amb què la llengua moribunda esguita la llengua dominant, encara que eixa siga, segons ell, la denominació en el món acadèmic, ¿no veu que és un sarcasme sagnant? La ranera persistent de qui ha rebut una batussa mortal de necessitat és, certament, un signe de vitalitat…
La calmosa prepotència amb què els autoanomenats «no nacionalistes» (llops amb pell de corder) solen ironitzar sobre els esforços desesperats de la presa acorada per no morir del tot, és enganyosa: no és tan calmosa com vol aparentar. Parlen des de la seguretat del vencedor, fins i tot ens jutgen amb comprensió magnànima (això nostre «no es cabezonería»: es «vitalidad etnolingüística»), però se´ls veu per la vora el nerviosisme de qui tem que la cosa vaja a més: quan perden la paciència, ens mostren les urpes en forma de «manifiesto por la lengua común». I cal que anem amb compte, perquè, en nom de la democràcia i la llibertat, es creuen amb dret a traure-les del tot i a fer-ne un ús més contundent.