carles cerdà

Posts Tagged ‘nacionalisme espanyol’

ESPANYOLITZANT CATALUNYA

In AGRESSIONS AL CATALÀ, HISTÒRIA, NACIONALISMES, POLÍTICA on Octubre 15, 2012 at 7:14 pm

No ha estat l’infumable ministre Wertt (dimissió ja) el primer a intentar “espanyolitzar” Catalunya. Després de la victòria borbònica a la guerra de Successió i la promulgació dels Decrets de Nova Planta, una instrucció secreta del Consejo de Castilla(1716) als corregidors, ordena  ‘Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.’ La Real Cédula d’Aranjuez del 1768, d’abast més ampli, ordenava la introducció del castellà en la vida pública, especialment en el sistema educatiu. Fins i tot, la proscripció pública va arribar, com en altres períodes de persecució, a la toponímia. Així, la ciutat ‘rebel’ de Xàtiva va ser rebatejada amb el nom de San Felipe en honor del patró del monarca vencedor a Almansa el 1707.L’ Informe Patiño (1715) adverteix que ‘son [los catalanes ] [tan] apasionados a su patria con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón y solamente hablan en su lengua nativa.’  Tinguen-ho en compte els espanyolitzadors.

Quan una cosa no era prou “espanyola” o francament catalanista, es prohibia i punt. Per exemple,la sardana “La Santa Espina”, que diu, com tots sabeu: “Som i serem gent catalana/tan si es vol com si no es vol,/que no hi ha terra més ufana/sota la capa del sol”
fou prohibida el 1924 i 1939, durant les dues dictadures “espanyolitzants”:”Havent arribat a este Govern Civil, de manera que no hi ha cap dubte que determinats elements han convertit la sardana “La Santa Espina” en himne representatiu d’odioses idees i criminals aspiracions, escoltant la seua música amb el respecte i reverència que es tributen als himnes nacionals, he acordat prohibir que es toque i cante la mencionada sardana en la via pública, sales d’espectacles i societats i en les romeries o reunions camperoles, prevenint els infractors d’esta ordre que procediré al seu càstig amb tot el rigor.”

Aquest llibre no se l’ha llegit el Wertt: La nacionalitat catalana(1906), d’Enric Prat de la Riba. L’autor considera la nació com un estat natural mentre que l’estat és artificial.Tota nació,però, aspira a constituir un estat. Considera a Espanya un estat plurinacional i que Espanya no és una nació sinó un estat format per Castella. Tan de bo s’hagués pogut “catalanitzar” Espanya.

FAN FEREDAT!

In NACIONALISMES on Juny 22, 2011 at 6:32 pm

És evident que “Unión Progreso y Democracia”, el projecte que la dissident socialista Rosa Díez  va engegar fa alguns anys, aspira a convertir-se, a nivell estatal, en “el tercer en discòrdia”. Per a Díez, que se n’isqué del PSOE d’Euskadi perquè, per dir-ho curt i ras, el trobava “poc espanyol”, és necessari un tercer partit “nacional”  amb prou representació parlamentària capaç de fer de frontissa i, des del “centre”, pactar amb socialistes o populars per accedir al govern i evitar que els “nacionalismos periféricos y excluyentes” (supose que ho dirien més o menys així)  faça “xantatge” a l’Estat (imagine que “xantatge” seria el mot usat). El problema és que no tenen prou força. En la foto que reproduïsc més amunt, trobem Rosa Díez amb Fernando Savater, progre de prestigi, que sembla avalar el projecte. A mi em preocupa que certs intel.lectuals,  en el fons més nacionalistes (espanyols) que ningú, donen suport a iniciatives involucionistes. En aquest sentit, hauríem de recordar el que diu Albert Boadella darrerament (més pepero que ningú) o el partit Ciutadans/Ciudadanos, que aspira, com  UPD, o ocupar el “centre” polític. I, sincerament, per a mi, de centristes tenen ben poca cosa. Són nacionalistes (ells!), però nacionalistes espanyols. El nacionalisme “invisible”, però cada volta més radical i “excluyente”. Aquesta reflexió ve a compte de les declaracions preocupants -al capdavall,només fa que ajustar-se al seu programa- del candidat d’UPD  a la Generalitat, Rafael Soriano. Després de dir que “el binomio derecha-izquierda está superado” (ai, el centre) diu que vol “reducir la administración autonómica” (més tard en vindrà la supressió), que les decisions polítiques es prenguen en l’àmbit estatal i que ací només “es gestionen“. Que pretenen eliminar les diputacions -en això coincidim els valencianistes- però que “educación y sanidad vuelvan al estado“. En el tema del valencià -quina por!- es mostren “lliberals” -en el sentit que dóna la dreta a la paraula:llibertats sempre que siguen ells els beneficiats- .”Ni fomentar ni no fomentar -diu del valencià- apostamos por la libertad para elegir” “que el ciudadano sea libre para elegir“. Cau en el sarcasme quan afirma que “mantendremos nuestras lenguas propias porque son un bien cultural” però “sin hacer política con ellas“. Però si la dreta no ha parat de jugar amb la llengua i traure a passejar l’espantall de l’anticatalanisme sempre que li ha plagut! El senyor Soriano és dels “lliberals” a qui coses com “discriminació positiva” “ajudes per al foment de l’idioma” o “normalització lingüística” els posen els pèls de punta. Que nos quitan el español!  En canvi, de segur que li pareix bé que se’ls facen exàmens d’espanyol i cultura espanyola als immigrants, o que l’Estat promocione l’ús del castellà en la Unió Europea o invertisca en impedir la substitució del castellà per l’anglés en determinants àmbits. Els haurà emocionat la concessió d’un premi -no recorde el nom, potser el Príncipe de Asturias, a Puerto Rico, per la seua heroica defensa del espanyol. Són tantos millones! Ja ho deia: lliberals per a unes coses, proteccionistes  per a d’altres. A mi -no sé a vosaltres-  però tot açò em fan feredat. Serà que tinc por a la llibertat.

ESPEJITO, ESPEJITO (títol en la “lengua común”)

In NACIONALISMES on Juny 22, 2011 at 6:21 pm

En un país no gaire llunyà vivia una vella princesa anomenada  Verdiflor que tenia una madrastra molt vanitosa, Alternativa Verda. Cada matí, Alternativa Verda preguntava al seu espill: -Espillet, espillet, ¿Qui és la menys nacionalista del món? -Tu, Alternativa ets, sens dubte la menys nacionalista de l’univers!.I passaren els anys i un dia, com feia cada matí, féu a l’espill la coneguda pregunta: -Espillet, espillet, definitivament, ¿quina és la més furibunda enemiga dels nacionalismes excloents i fanàtics? Però aquesta vegada l’espill contestà: l’enemiga més enemiga dels nacionalismes excloents, radicals i reaccionaris és Verdiflor. Alternativa Verda, envejosa i enrabiada, ordenà a un caçador que s’emportara Verdiflor al bosc, la matara i li portara el seu cor en un cofre. Però el caçador s’apiadà de la jove i bonica Verdiflor i li portà a Alternativa Verda el cor d’un porc senglar.

 

Espejo

Verdiflor, en sentir-se sola enmig del bosc, trobà a la fi una caseta on vivien set nanets d’allò més encantadors: -”No sereu perversos nacionalistes excloents i reaccionaris?”, els preguntà. Tots respongueren a l’uníson: “-Noooo, ací estimem la bicicleta i la vida sana!” La pobra Verdiflor s’hi trobà a pler,entre aquells éssers diminuts, per bé que va haver d’ajuntar uns quants dels petits llitets per poder dormir-hi. Mentrestant,a palau,  la insistent Alternativa Verda preguntà al resignat espill; -Espillet, espillet, no em faces patir més! ¿Qui és la menys nacionalista, la més decidida lluitadora contra els excessos d’aquests radicals, excloents, racistes i reaccionaris? L’espill, una mica espantat per si la reina cruel el feia a miquetes quan escoltara la resposta, afegí amb veu baixa i tremolosa: -”Segueix sent Verdiflor, que viu a casa dels set nanets”.

 

La Bruja

Encesa d’ira, Alternativa Verda es disfressà d’innocent velleta antinacionalista, es dirigí a casa dels nanets biciclistes amb una poma enverinada en un cistell. Obrí la porta Verdiflor i la velleta li oferí la poma dient: -Bella jove, ¿no t’agradaria menjar aquesta pometa d’aspecte tan apetible  i sanitós que em ve de gust regalar-te?  Verdiflor, la va mastegar i als pocs segons, la jove més antinacionalista del món, caigué fulminada, mentre l’envejosa Alternativa Verda somreia ensenyant la seues antinacionalistes càries.Ràpidament fugí de l’escenari del crim. Quan els alegres nanets tornaren a casa, muntats en les petites bicicletes, s’adonaren, entre plors, que la bella Verdiflor era morta. La posaren en una urna de pvc reciclable, transparent i sostenible, perquè els ocells pogueren apreciar la bellesa d’aquesta jove lluitadora antinacionalista, només comparable en coratge a l’aguerrida Isabel San Sebastián. Al cap d’un temps, aparegué un guapo príncep, militant de Bildu, que s’enamorà perdudament d’ella. Destapà l’urna transparent de pvc reciclable, i diposità un ardent bes en els fins llavis de Verdiflor. En aquest moment, la bella jove es recuperà de l’encanteri a què l’havia sotmés l’envejosa i cruel Alternativa Verda.  Verdiflor i Iñaki, que així s’anomenava el jove príncep uskaldun, es casaren. I ara, Verdiflor, no sols continua sent ecopacifista, amant de la bicicleta i el menjar sa  -tot i que a Euskadi, donada l’orografia i la gastronomia, no és fàcil- sinó que ara parla èuscar perfectament i no es perd una sola manifestació per exigir l’autodeterminació als  furibunds enemics dels nacionalismes excloents i fanàtics, que els reprimeixen durament amb la policia menys nacionalista del món.I és que… el que no aconseguisca l’amor! Moralitat: trau-la tu mateix. I conte contat, aquest conte s’ha acabat.

Dedicat a Josep Vicent Marqués (in memoriam)

ACLARIMENT: NO ESTIC CONTRA L’ECOLOGIA NI LA LLUITA PER LA DEFENSA DEL MEDI AMBIENT NI L’ÚS DE VEHICLES NETS, MÉS AVIAT HI ESTIC A FAVOR. PERÒ NO PUC SUPORTAR APRIORISMES, PREJUDICIS IDIOTES, SIMPLIFICACIONS,TÒPICS REBREGATS, ETC.QUE CONSTE.

LA CALMOSA PREPOTÈNCIA

In NACIONALISMES on Juny 21, 2011 at 6:19 pm

EDUARD J. VERGER

El professor García Gómez, en el seu article «Aragonés, catalán y castellano», entre altres observacions no menys interessants sobre la varietat dialectal aragonesa i sobre les polítiques lingüístiques que s´hi couen, diu que «no veremos nosotros, ni nuestros hijos y nietos, los cambios de hegemonía de las lenguas, dialectos y subdialectos de Aragón. Ni tampoco el triunfo del imperialismo catalán, cuyos largos dedos cruzan la línea que baja de Benasque hasta Valderrobres. Hoy por hoy, el dominio del español sigue siendo absoluto», etc.
Si els dits de l´imperialismo catalán són tan llargs, què direm dels del castellà, que a la península ibèrica ha traspassat no una línia, sinó totes (només acabà fracassant al Portugal independent), i ha saltat per damunt dels oceans a la conquista de continents sencers? L´autor d´aquella frase, com tots els nacionalistes espanyols (inclosos els qui procuren dissimular aquest nacionalisme parlant amb un posat d´objectivitat acadèmica), és dels qui veuen la palla en l´ull de l´altre però no la biga en el propi. Per a ells, el mateix fenomen que, observat en els altres, a petita escala, mereix l´apel·latiu d´imperialisme, quan l´observen en ells mateixos, a gran escala, el veuen com una feliç circumstància anomenada universalitat. Que «el dominio del español sigue siendo absoluto», com diu ell, no pareix provocar-li gens d´inquietud, sinó tot al contrari: és una simple constatació neutra, sense adjectiu desqualificador ni ironia pintoresquista. Com si el «dominio absoluto del español» hagués caigut del cel sense intervenció de cap poder terrenal.
Tal com ens tenen acostumats, en el llenguatge d´aquesta gent els imperialistes mai no són ells, sinó sempre els altres, i especialment les víctimes del seu imperialisme que encara pretenen resistir i que no els estan prou agraïts pel gran favor que els fan. Anomenar «vitalitat etnolingüística» el deje amb què la llengua moribunda esguita la llengua dominant, encara que eixa siga, segons ell, la denominació en el món acadèmic, ¿no veu que és un sarcasme sagnant? La ranera persistent de qui ha rebut una batussa mortal de necessitat és, certament, un signe de vitalitat…
La calmosa prepotència amb què els autoanomenats «no nacionalistes» (llops amb pell de corder) solen ironitzar sobre els esforços desesperats de la presa acorada per no morir del tot, és enganyosa: no és tan calmosa com vol aparentar. Parlen des de la seguretat del vencedor, fins i tot ens jutgen amb comprensió magnànima (això nostre «no es cabezonería»: es «vitalidad etnolingüística»), però se´ls veu per la vora el nerviosisme de qui tem que la cosa vaja a més: quan perden la paciència, ens mostren les urpes en forma de «manifiesto por la lengua común». I cal que anem amb compte, perquè, en nom de la democràcia i la llibertat, es creuen amb dret a traure-les del tot i a fer-ne un ús més contundent.